Tot el que els humans anhelem secretament.

Rendí, romprí, derribé,

rajé, deshice, prendí,

desafié, desmentí...

[Lope de Vega]

Gent que s'allunya de la seva violència com si fos contaminant. Gent que no s'accepta perquè es vol creure millor. I la gent no és millor, perquè ni tan sols és bondadosa.

Per això té tant de valor la bondat.

Tots, tots i cadascun de nosaltres té dins seu la brutícia. Odi, instint criminal; luxúria, anhels de poder. Però defugir-los i fingir que no hi són no significa res. O potser sí: deixa al descobert la nostra covardia, una covardia empallegosa que no serveix de res. De res! Wilde deia, que l'experiènca és com anomenem la suma dels nostres errors, i Wilde, deixant de banda el seu caràcter extremadament egocentrista i els seus altres defectes, com ara el de ser excessivament sincer, o potser precisament per aquest últim fet, era un geni.

Errors. La gent també en diu: pecats. Però què són realment? Hi ha qui se sent culpable de sentir ira, dolor, odi, ràbia, instints homicides. I jo no hi veig la malvestat. Obrar sense egoisme és un acte de bondat, obrar amb ràbia -sempre i quant hi hagi un motiu suficient, i aquí ens posaríem a divagar altre cop- em sembla perfectament raonable, plausible i fins i tot insto a fer-ho. La ràbia és força; és violenta, ardent i poderosa. Tot el que els humans anhelem secretament.

I jo us dic: deixeu anar el vostre odi, deixeu-lo fluir, amareu-vos d'ell; però no deixeu mai que us ofusqui els sentits. Els sentits han de ser una eina, no un destorb. Els sentits són el capità que es guia pel sentiment.

Perquè si et negues, si ofegues la teva ràbia, només queda un esquinç, un no-sé-què que ja no ets tu, ets una joguina que han edulcorat al seu gust.