Sentia el trepig d’unes passes ressonant al terra de fusta, damunt del qual reposava la seva orella. Es debatia dèbilment, la roba xuclant el refilet de sang que es filtrava per la font de la ferida. Sonava una òpera al gramòfon; li encantava la veu vellutada d’aquella noia cantant Lakmé. Les notes flotaven lànguidament, com si fossin una mortalla pel seu cap esberlat. Ara s’adonava que no hi havia poca sang. Estava damunt d’un bassal de sang, calenta sota els seus dits crispats, enganxosa, increïblement vermella en contrast amb la seva pell d’ivori. Tornava a sentir aquell trepig calmat a prop seu. Els peus trepitjaven fort el terra, com si el volguessin foradar. Unes botes militars van aturar-se just davant del seu rostre. Va tremolar i va veure la taca borrosa del seu rostre reflectint-se en la superfície relluent de les botes. El soldat va articular unes paraules que no va entendre: llunyanes, fugisseres, dèbils..., etèries... Les va repetir amb més força, i aquest cop sí que les va sentir:

–On és l’altra persona que vivia amb tu? Digues!

Va tancar amb força els ulls i les botes van desaparèixer. Tornava a sentir el dolor tenallant el seu cos, i es delia per morir-se d’una vegada.

–No... No sé... De què... Parla. No viu... Ningú... Només jo... En aquesta... Casa.

Estava pensant que tan de bo no tornés, en Tristany, quan va notar l’impacte d’una coça al cap i ja no va poder pensar en res més. El soldat es va apartar, mirant el cos ajaçat amb delectació mentre el rebentava amb coces; tenia els ulls sortits pel plaer de la violència. Va tardar una mica en adonar-se que aquella primera coça li havia trencat el coll i feia estona que la dona jeia morta. Llavors es va apartar, va remugar en veure la bota tacada de sang i va llençar el gramòfon al terra. La dolça veu es va esquerdar. Se’n va anar empipat, deixant empremtes de sang al terra.

L’únic que li hauria agradat saber, a ella, era l’autèntic nom d’en Tristany.

Immortalitat

La sang encara degota del seu braç, i l’home que volia comerciar amb ell jau mort en un carreró adjacent a aquest, tan a prop dels agents que necessitarà un miracle per escapar. El seu crim no seria tant l’assassinat com la seva naturalesa immortal. I és que els policies que vetllaven per la seguretat del ciutadà ja escassejaven durant la seva joventut, cent anys enrere, però ara tenen el control de tota la població, assetjada per les seves porres, les pistoles i el seu imperiós poder total, que s’accentua durant els tocs de queda. Al principi la gent es queixava, es manifestava i fins i tot es barallava amb la policia, però va arribar un moment en què qualsevol acció de rebel·lia comportava penes de presó, pallisses i fins i tot la mort. Tant per cobejança dels poderosos com per despistar, es va crear un enemic número u, des del mateix moment que es va donar a conèixer la seva existència: els immortals. Diuen que són els enemics del poble, que xuclen la vida de qualsevol ésser viu, i alguns científics subornats ho recolzen amb tot d’explicacions sense solta ni volta, que una població eminentment desinformada accepta sense rumiar-s’ho dues vegades. En realitat, els immortals són el producte de les manipulacions genètiques que es van donar en la clandestinitat d’uns laboratoris privats, durant l’època en què Estats Units era la gran potència mundial. Cossos joves i bells destrossats, deformats, mutilats –milers de morts dels quals ningú en va tenir notícia– per aconseguir la fórmula de l’eterna joventut. Un sol laboratori ho va aconseguir, trenta anys després de la Tercera Guerra Mundial, però va acabar misteriosament sepultat sota les flames devoradores que uns “terroristes” van propagar. En Dídac no ha sabut mai què va passar, ni com és que va acabar anant a parar a un orfenat quan tan sols era una criatura de pit, i encara menys com és que ell, precisament ell, és immortal.