Ulls

Ulls
Les meves paraules. La meva mirada. Els meus ulls.

Bienvenid@s - Benvinguts/des


- L'autor és el déu del llibre, però (...) un llibre no és exactament l'ànima de l'autor.

- No, però és el més pròxim sobre el món terrenal que trobaràs de l'ànima
.

[Laia Muntadas i Aina Soley]

viernes, 25 de junio de 2010

Persona anònima

El teu cos és clar i brusc: beu quan tinguis set, menja quan tinguis gana, dorm quan tinguis son. I no deixis mai de respirar, perquè si no, et mors.
D'aquesta mateixa manera troba que parla el desig: beu quan estiguis assedegat d'il·lusions, menja quan estiguis afamat d'esperances, dorm quan necessitis noves idees. I sobretot, no deixis mai de somiar, perquè si no, et mors.
Això rumiava aquella persona anònima, deixant-se acaronar pel sol roent de la tarda. Sentia que estava sola quan escoltava les veus d'altres persones al lluny, però era aquella solitud, no del tot silenciosa, que calmava els ànims i bressolava l'ànima.
Coneixia molta gent a qui la solitud l'espantava, però es comptava entre els pocs privilegiats que l'estimaven i la respectaven.
L'aire -un aire tebi, amb olor d'aigua i camps d'herba seca- acariciava la seva pell, que l'escalfor solar encara abraçava.
S'havia perdut moltes vegades en la seva solitud -per després trobar-se.
Havia après a entendre's i a estimar-se -la qual cosa és impossible entre el mar bulliciós de les persones, doncs com t'escoltes a tu mateix si estàs perdut entremig de milers i milers de veus?- i ara trobava estrany que d'altres pretenguessin que l'estimaven -sense poder-la entendre.
Sabia que era estranya, o si més no, més llunyana. Havia anat més enllà de les convencions típiques dels joves -no només demanava acceptació, també comprensió. I suposava que era força arrogant per part seva -ja que solament s'expressava amb total sinceritat tacant de tinta un paper.
Endavant seu veia les roques, i un caminet enmig de l'herba silvestre, i llavors un buit, que s'estenia uns quants metres abans de trobar-se amb els cingles coberts pel borrissol verd de la vegetació. I llavors, amunt, tot enfilant la vista, contemplava un cel turquesa, sense núvols ni dolor, sense fred ni abandó, com una abraçada infinita a tota la vida que tenia a baix.
Sabia que quan sortís d'aquest paradís ventós -amb quatre runes datades de l'època medieval, un tros d'església que el temps va enderrocar, i milers de milions d'anys que ja estan esborrats- tornaria a la seva trista realitat, que vomitava hipocresia i soledat -no aquella soledat harmoniosa que gaudia ara mateix, dessota el sol, sinó una soledat més forta, més bruta i més bestial-, un camp de gallarets escampats pels prats immunds de la ciutat, com esquitxos de sang, -gallarets amb rostre i ulls, amb els pètals esquinçats- i que, al capdamunt del pastís, restarien com sempre rondinant 4 mosques mal comptades, sense ànimes ni cor, anomenades "polítics", quan en comptes d'ajudar menjarien les restes del que poguessin trobar, exalant una fortor immunda de falsa solidaritat.
Però mentrestant aquesta persona anònima seu, sota el sol roent -i escriu.
Perquè ja fa temps que ha après que la seva ànima, són la tinta -i el paper.

martes, 22 de junio de 2010

Endavant

Mira endavant, sempre endavant, com si tingués el camí recte davant dels seus ulls. Mira endavant, fins i tot quan no veu res -quan la nit fa l'amor amb la terra i la obscuritat el rodeja pertot.
Mira endavant.
Quan els somnis se li arrapen a la pell i l'obsessionen, el turmenten: mira endavant. Fins i tot quan nota com se li esquinçen de tan lluitar per ells, es pren un respir: i després, mira endavant.
El present és una successió de canvis que no es para a degustar, no amb gaire força almenys, no amb una absoluta dependència. Qui s'encalla en el present quedarà encallat en el passat, i això l'atemoreix, a algú que vol córrer lliure com el vent i lluitar, mirant endavant.
Ho ha passat molt malament i segueix patint de tant en tant, però ha après a fer que les coses li rellisquin per la pell. Qui deixa que els fets se li clavin el cor, s'està suïcidant, pensa, encara que l'emmalalteix pensar així.
El món, amb sa duresa, l'ha anat torturant fins a l'agonia, moltes vegades. I quants cops havia arribat a creure que els horitzons no eren sinó les parets d'una cambra de tortura, dins la qual li arrancaven el cor i el trossejaven en mil bocins. I llavors, quan se sentia tan destrossat que no podia fer res, -ni respirar, ni bleixar, sense que els pulmons cremessin i tot se li fes insofrible, i lleig, i cru, com un quadre enfurit de Dalí- només li quedava somiar.
El futur és el temps lliure, és com l'aigua -mai saps on anirà. No saps què faràs en un futur, no saps on et trobaràs, no saps res de res, i això fa que tot sigui possible -fins que t'hi trobes. Però sempre queda més futur, i més possibilitats, i més llibertat, qui sap si infinita. Per això ell sempre mira endavant.
Ell té una curiosa manera de lluitar pel que vol -només mira fixament l'objectiu, i per més coses que se li passen pel davant dels ulls, sempre queda mirant l'objectiu, en la seva cobejança. Avança, tan ràpid com pot, però amb paciència -sabent que tard o d'hora, ho aconseguirà. No té dubtes, perquè quan vols una cosa, quan la desitges amb tota la força del cor, quan no et queda més motiu per viure que allò, és que ho has d'aconseguir. I no importen les condicions, les llàgrimes o la sang per vessar, no importa res -tret d'allò. No, no importa, i per tant no té dubtes.
Quan se li planten els obstacles al mig del pas, els salta, els esquiva o els devora, directament. Destrueix cada impediment, somia fins a la immoralitat -perquè és immoral, per moltes persones, desitjar tant una cosa que estiguis disposat a tot per allò. Quan et trobes que, després de molts sofriments, tens un somni pur al mig del camí, no et queda més alternativa: el segueixes, fins i tot quan et crema als dits, quan et consumeix, quan t'esqueixa de mig a mig.
Abandones totes les il·lusions que són menys fortes, o si més no, no els dónes tanta importància -comparades amb el teu gran somni, són poca cosa. Les persones son només cares, rostres borrosos, il·lusions amagades rere la carn que són fútils, capritxoses, minúscules al teu entendre. Vénen i se'n van, sense permanència, sense agafar el cor i esprème'l, sense força, sense violència -tota gran passió és violenta.
I ell mira sempre endavant, endavant, sense comprendre'ls, sense esforçar-se a entendre'ls, perquè els veu llunyans -i sap que no l'entenen.
Es queda mirant el seu gran somni, fixament, molt fixament -fins que l'encega.
I mira endavant, i salta, esquiva, devora obstacles: perquè potser la resta no l'entén, però és molt senzill: ell mira endavant, sempre endavant, perquè és el que realment li importa.

miércoles, 16 de junio de 2010

Un únic "Déu"

Mireu la foto, i mireu-la atentament. Molta gent pensaria que la fico per riure una estona -i sí, és cert, quan la miro no puc evitar fer una bona riallada- però en el fons, penso, es pot trobar perfectament un altre sentit a aquesta imatge.
Ara rumieu una estona: què s'hi veu?
Uns eclesiàstics -magníficament ataviats, deixeu-me que ho digui- seguits d'un personatge de la mítica saga Star Wars, en Darth Wader.
I això podria ser una perfecta conya en el sentit de que sí, guai, és cert!, s'assembla molt els vestits i si no el mires atentament, el confons amb un altre eclesiàstic.
Però jo hi trobo un altre simbolisme en el fet que un actor hollywoodiense -o un individu que va disfressat d'un personatge representat per un actor hollywoodiense, més ben dit- segueixi una colla d'eclesiàstics en el que, sembla ser, és una futura reunió.
I ara, deixeu-me dir-vos sense embuts què en penso, malgrat que em considerareu una cínica: penso que en aquesta foto, només hi surten actors.
Podeu dir-me tants cops com vulgueu que hi ha gent que realment hi creu, en aquestes coses: i si sóc sincera, no us ho negaré. Però seguint amb aquesta meva filosofia de parlar amb sinceritat, també diré que no crec que cap d'aquests alts càrrecs que regulen el mateix tipus de censura de sempre -la de: no feu això o anireu a l'infern, i les seves prohibicions per tal d'assolir el cel, cosa que no deixa de semblar-me una absoluta beneiteria-, que gaudeixen d'uns luxes inassolibles per la majoria de mortals -uns luxes que, diuen, són pecat-, que s'engreixen mentre haurien de donar la meitat dels seus àpats als pobres -això diuen els preceptes de Déu!- i que, en fi, viuen la bona vida, sí, la terrenal, passant-se un parell d'hores a missa i la resta del dia rascant-se la panxa, en fi, també crec que són ateus.
No tinc res en conta dels ateus -suposo que ja ha quedat clar que jo en sóc una-, i no m'importaria gens ni mica que ho fossin -en el cas que fessin algun treball útil en comptes d'explotar les creences i il·lusions de la gent, i controlar-los la vida. Però resulta que han decidit vestir els hàbits i ficar-se dintre de certa política -si més no, la política eclesiàstica, tot i que no crec que es fiquin NOMÉS en aquesta política-, viure d'hipocresia, anar en contra del progrés, de la ciència, de la salut -i si no, mireu com prohibeixen l'ús de preservatius!- i de la llibertat. Perquè no, no crec que deixin a ningú que sigui lliure.
Cada cop que veig els anuncis de la televisió, on fan propaganda de l'Església, no només em demano com tenen la poca vergonya de gastar-se tantíssims diners fent propaganda en comptes d'ajudar als pobres als quals -molt oportunament- compadeixen, sinó que també em pregunto com és que la gent no s'adona de la seva màscara.
Els sants preceptes són una màscara. Les seves festes religioses, són una màscara. Els seus luxosos hàbits, també. Tot en ells és una màscara, rere la qual s'amaguen per tal de fer el que realment volen: viure bé a costa dels altres!
No hem canviat tant des del feudalisme medieval, en el qual podien ser els reis dels territoris i cobraven delmes per enriquir-se mentre la població se sumia en la misèria més absoluta. Potser ara la gent no es mor de gana per poder-los pagar i no ens hem d'apuntar a les creuades, però de tota manera segueixen robant -i sí, dic robant- un fotimer de diners amb les seves mentides "divines", que gasten en tot de joguines inútils en comptes de destinar-les on, prediquen, s'haurien de destinar: a l'ajut.
Per no parlar ja de les sonades -i poc castigades- violacions a novicis, que l'Església s'encarrega d'encobrir tant com pot per evitar quedar perjudicada als ulls dels cristians que encara "marquen la creu a favor de l'Església" -com diu l'anunci-.
I per acabar amb aquest reguitzell de sinceríssimes protestes, conclouré dient que el millor seria, potser no cremar com van fer els republicans, però potser sí tancar totes les esglésies i donar-los un ús millor -per exemple, que siguin vivendes per la gent que no té casa!-, perquè, amb la creació d'una mentida anomenada religió -la qual no és gratis, no ens enganyem!- ens trobem persones -si se'ls vol anomenar així- disposades a donar sermons i valors surrealistes a altres individus, a dir-los que alavin a un únic "Déu" -per tal de viure ells com déus.

lunes, 14 de junio de 2010

Welcome to my life...

Do you ever feel like breaking down?

Va tancar els ulls, escoltant la música, que omplia l'habitació com una onada de fúria violenta. Els plaers violents..., els més addictius.

Do you ever feel out of place?

Tot era fosc, i si palpava, només hi havia buidor. El llit, la tauleta, el despertador que li van regalar quan era menuda i que odiava amb tot el seu cor. I al carrer igual: cases, llargues carreteres mal asfaltades i grises, trencades, trossejades pel pas inclement del temps.

Like somehow you just don't belong
And no one understands you

Cares llunyanes que no li deien res, murmuris com ara "Mira com va vestida" o "És ben estranya". Caminar sola sota el sol roent, estar rodejada per les amigues..., i sentir-se sola. Sentir parlar de banalitats que li relliscaven per la pell, obrir la boca i no expressar-se. Parlar amb mots silenciosos, buits, exents de valor.

Do you ever wanna runaway?

Córrer, sí, allunyar-se. Perdre's entre el vent, entre mil persones indiferents, entre mil rostres idèntics, perdre's, perdre's, i no tornar mai...

Do you lock yourself in your room?
With the radio on turned up so loud
That no one hears you screaming

Cantava a crits, sense preocupar-se perquè la veu no sonés bé, sense preocupar-se de galls o de si la renyaven. Cantava plorant, cantava amb el cor, per cremar tota la ràbia i tota la solitud que coïa. Cantava per fugir una mica de tota la immundícia que la feia sentir-se estranya, de tanta hipocresia, de tanta passió juvenil que no sabia d'on li venia.

No, you don't know what it's like
When nothing feels all right

Tot, tot li perforava el cor. Sentiments trencats com qui estripa un full de paper, i un dolor angoixant que la tenallava. Saber que no l'entendrien, que només era ella dintre d'aquelles quatre parets, i quan sortís...

You don't know what it's like
To be like me

...posar-se altre cop la careta i fingir estar bé.

To be hurt
To feel lost
To be left out in the dark

Cantava a crits, deixant-se endur per les llàgrimes. Perduda, sí, o potser pitjor i tot: abandonada... No sabia com se sentia, només sabia que no volia estar així de sola, volia una abraçada, un trist consol, un somriure, un "tot va bé, petita", però ja no era una nena, i no li servia...

To be kicked when you're down
To feel like you've been pushed around

...i a més, potser ni tan sols els seus pares l'entendrien.

To be on the edge of breaking down
And no one's there to save you

No hi havia ningú que l'abracés per les nits i li digués cap "t'estimo"; estava sola, sola. Ningú li diria que era la seva vida, i ella tampoc no estimava ningú: se sentia tan buida. Sola, sola en si mateixa, sola en la seva solitud, sola en el seu dolor, com si fos una màrtir que no hagués pogut triar el seu patiment.

No you don't know what it's like
Welcome to my life

domingo, 13 de junio de 2010

Somos

Somos dos bestias perdidas amándose a quemarropa,
somos un beso escondido sin te quieros ni hostias,
somos un mensajito que necesita respuesta,
un cuento de hadas sin amor de verdad.
Somos dos corazones vacíos que tan sólo juegan,
somos una boca sedienta de la saliva del otro,
somos cuatro palabras ardientes susurradas de noche,
un cuento de hadas sin amor de verdad.

Mago de Oz - Hoy toca ser feliz (video clip)




Cuando un sueño se te muera
o entre en coma una ilusión,
no lo entierres ni lo llores:
resucítalo.

Y jamás des por perdida
la partida, cree en ti
y aunque duelan,
las heridas curarán.

Hoy el día ha venido a buscarte
y la vida huele a besos de jazmín.
La mañana está recién bañada,
¡el sol la ha traído a invitarte a vivir!

Y verás, que, tú puedes volar
y que todo lo consigues.
Y verás, que, no existe el dolor
¡hoy te toca ser feliz!

Si las lágrimas te nublan la vista y el corazón
haz un trasvase de agua, al miedo escúpelo.
Y si crees que en el olbido
se anestesia un mal de amor,
no hay peor remedio que la soledad.

Deja entrar en tu alma una brisa
que avente las dudas y alivie tu mal.
Que la pena se muera de risa,
¡cuando un sueño muere es porque se ha echo real!

Y verás, que, tú puedes volar
y que todo lo consigues.
Y verás, que, no existe el dolor
¡hoy te toca ser feliz!

Las estrellas en el cielo
son sólo migas de pan
que nos dejan nuestros sueños
para encontrar

el camino y no perdernos
hacia la tierra de Oz
¡donde habita la ilusión!

Y verás, que, tú puedes volar
y que todo lo consigues.
Y verás, que, no existe el dolor
¡hoy te toca ser feliz!

Y verás, que, tú puedes volar
y que tu cuerpo es el viento
porque hoy, tú, vas a sonreír
¡¡hoy te toca ser feliz!!

viernes, 11 de junio de 2010

Falsos idealistes

L'altre dia, tot treient el gos, vaig veure un grupet del poble que s'havia reunit per xerrar una estona i passar-ho bé.
Aquests joves -i alguns els conec més o menys- són teòricament comunistes o anarquistes; en tot cas, segons les seves paraules, detractors afèrrims del capitalisme. Abans que res, deixeu-me dir que no és que sigui contrària a aquests ideals, ans el contrari: doncs que em considero seguidora del model utòpic marxista, tot i que sóc contrària al comunsime de Stanlin i d'altres.
El que em va impactar més d'aquests joves, doncs, no és pas que es considerin enemics del capitalisme, sinó el que va passar després. Resulta que vaig arribar quan ja s'acomiadaven, i vaig veure com pujaven als seus cotxes i se n'anaven.
Els seus cotxes, això ha de constar, ben nous i relluents, alguns bastant cars i tot.
Sort en tenim d'aquests anticapitalistes tan afèrrims! Sort en tenim d'aquests joves que són la revolució i que enfonsaràn el capitalisme!
Com molt bé em va dir un amic quan estàvem xerrant de la crisi econòmica que estem patint actualment, "si esperes que els teus amiguets comunistes t'ajudin l'has ben cagat, perquè a aquests els dónen un 4x4 i s'obliden de tots els seus ideals".
I té tota la raó, és clar.
Sóc perfectament conscient que d'aquesta crisi no en sortirem pas gràcies a una renovació completa del sistema socioeconòmic imperant, i que encara menys es tendirà cap al comunisme -que, encara que ben mort, crec que segueix espantant una mica als nostres amics americans-.
Això ho han demostrat els líders polítics en imitar el "new deal" d'en Roosvelt, que sí, ho accepto, segurament ens salvarà d'aquesta crisi. Però, i de les demés?
Sembla que ningú s'adona del que ha passat: no només hi ha hagut una sola crisi, sinó que n'hi seguirà havent. Cada x temps, el cicle de l'oferta i la demanda no es correspondrà, segurament per culpa d'una altra inflació deguda a l'especulació -i en podem donar les gràcies a la borsa, que són els especuladors més descarats que existeixen- i, oh!, tornarem a trobar-nos amb problemes, i potser, ben bé al final, ni tan sols trobarem què menjar.
Però no patim, que els anticapitalistes sempre seràn allà, criticant el règim..., fins que se'ls regali un 4x4.
Això és lleialtat!

viernes, 4 de junio de 2010

Cants d'amor amagats en l'herba

Un camp inundat de frescor tèbia, de l'olor de flors color d'innocència dansant en l'aire.
De cants d'amor amagats en l'herba, d'aquells que, si senten el cruixir d'un branquilló, emmudeixen.
El cel és com un safir curbat, amb milers de tints escampats.
Enfilada, enlairada, encesa, suspesa, altiva, llunyana, cremant: una estrella.
Xocant amb l'horitzó, unes serres tallades, i, tant a prop que les puc tocar, branques d'arbres i flors i els refilets de les aus vespertines.
I foscos, tenebrosos com l'ombra més densa, retallats, allí, hi ha els arbres, desplegant les fulles perquè el vent les acaroni.
I al terra; roca tova, roca d'aquella que s'esquerda.
I al lluny, il·luminant la vall de sota, guspires lluminoses, color de posta, que titil·legen.
I, encara, la claror menguada del sol abraça.
I el cel, que es tenyeix de dol, per damunt nostre.
I els cants d'amor amagats en l'herba.

jueves, 3 de junio de 2010

Freda

Fa sols un mes eres la meva obsessió. Una obsessió un xic menys que malaltissa, una atracció irrefrenable, una temptació llaminera, un desig abrusador, una passió juganera.
I ara, poques vegades sento res.
Algun cop, quan t'entrelluco en una fotografia sento el desig cremant, roent; i quan xerro amb tu, fiblades de necessitat poc decorosa de sentir el teu xiuxiueig a cau d'orella.
I, malgrat això, sóc freda.
Perquè quan veig aquelles parelles agafades de la mà, que es miren als ulls i no els fa falta dir res, perquè "l'estimo" és tan patent... perquè quan penso en aquelles parelles que se'n van a dormir abraçats, i es desperten al costat de l'altre, i no se'n cansen perquè és el que volen veure cada matí... em sento tan freda i banal com l'aire glaçat del nord, que ve per congelar-te i deixar-te parat; em sento com aquella estàtua marmòria que té cap sentiment, i que tot el que fa és observar el món amb ulls cecs.
Però llavors penso en la tendresa que desprens, en el dolor quan tot s'acaba, en el punt i final, en les llàgrimes vessades... en les baralles i els perdons, en els petons amb poques ganes, en les nits fredes d'enyor, en les juguesques amb el cor... i no sé, no em queden ganes d'estimar... ni d'ésser estimada.
I és que tal vegada l'amor és com les muntes dels caballs: que el mascle s'ajunta per passar-s'ho bé, i munta a l'euga, i per les seves ganes de disbauxa, a vegades la rebenta...
I digues-me, tu, cor solitari i taciturn, per què sóc tan freda?

miércoles, 2 de junio de 2010

Deixar-se portar



Avui no tinc ganes d'escriure un text, amb totes les filigranes literàries que acostumo a posar-hi, amb totes les metàfores, els sentiments a flor de pell, els pensaments, les històries normalment tristes..., no.
Avui vull fer un comentari.
Hi ha molta gent que es deixa arrossegar, com fulles al vent -i ja sé que empro potser massa sovint aquesta expressió, però és tan significativa!-. Es deixa portar per les tendències, les modes, els costums, les tradicions, les imposicions que ens pensem que són lliures... Però, ho són?
Tot ha vingut perquè pensava en la Lisbeth Salander. A Els homes que no estimaven les dones, la Lisbeth és una noia molt estranya, amb memòria fotogràfica, una intel·ligència excepcional, hacker... Però per contra té un trastorn que fa que s'aïlli de la gent. Té un grup d'amigues. Al llibre posa que les amigues poc a poc van evolucionant, passen de vestir com autèntiques gòtiques a comprar roba de marca... I jo em pregunto, realment evolucionen?
Passar a comprar roba de marca, significa que hem evolucionat??!
Jo crec que no. Jo crec que la gent, en aquest sentit, no és que evolucioni: és que al principi es rebel·la a la uniformitat, a ser igual que la resta, a ser un ésser anodí que es confón entre la massa, ja de per si anodina, de la societat. I poc a poc va perdent aquest seu 'jo' que els fa especials, diferents: es deixen arrossegar per les convencions, el que està ben vist i el que no.
No crec que sigui crèixer, això. Crec que és amagar-se rere una façana de malsana igualtat, amagar els somnis, les ambicions diferents, els costums estranys, els pentinats radicals que et fas perquè et ve de gust de cop, procures fer tot el que la societat etiqueta com a "normal" i titlles d'extravagants i poc vàlids els conceptes que tenen aquells que s'atreveixen a ser diferents -aquells que, si són joves, segurament acabaràn igual que els ex-radicals.
I tot això és senzillament perquè la societat ens empeny a pensar tots iguals, actuar tots iguals... I quan respirarem tots a l'uníson?
Em nego a acceptar-ho! Si no fa mal a ningú, per què és dolent ser diferent? Què té de malsà, de perniciós?
Quan em sàpiguen respondre a aquesta pregunta, em repensaré totes les afirmacions que he deixat anar.
Fins llavors... Penseu vosaltres en el que he dit jo.