Ulls

Ulls
Les meves paraules. La meva mirada. Els meus ulls.

Bienvenid@s - Benvinguts/des


- L'autor és el déu del llibre, però (...) un llibre no és exactament l'ànima de l'autor.

- No, però és el més pròxim sobre el món terrenal que trobaràs de l'ànima
.

[Laia Muntadas i Aina Soley]

sábado, 28 de mayo de 2011

Capítol 3


Evidentment, ja l’havíem obert abans. Li vàrem mostrar a la senyoreta Kairis una altra bosseta de proves amb el contingut del sobre: únicament hi havia un trosset de paper de color verd. Semblava que la Joan havia estripat un pedaç del marge superior d’un full d’un intens color poma i l’havia encabit dins del rebregat sobre. Jo m’havia encarregat personalment de sotmetre’l a totes les proves científiques corresponents, però no havia descobert res important. Únicament hi havia una empremta dactilar de la difunta i uns lil·liputencs esquitxos de saliva, l’ADN del qual revelava que pertanyia a la mateixa. Això no era gens sorprenent, ja que tots deixem anar minúscules partícules de saliva cada cop que parlem o tan sols respirem amb la boca oberta. Si un objecte es troba a prop nostre, aquestes partícules s’incrusten en ell, i això era exactament el què havia passat amb el ridícul trosset de paper. El fet de no poder descobrir absolutament res em treia de polleguera. Era un maleït cul-de-sac.
O això creia, fins que li vaig fer una ullada a la senyoreta Kairis i vaig veure que els ulls li brillaven amb un llampegueig de reconeixement.
–Li diu alguna cosa, això, senyoreta Kairis? –vaig aventurar.
–Audra –em va corregir maquinalment–. No n’estic segura, però... La Joan escrivia un diari.
–I què vol dir, amb això, senyo..., Audra? –va preguntar delicadament la Charlotte. Sempre havia tingut una espècie d’encís que feia que et sentissis bé, protegit, quan estaves amb ella. Prou que ho sabia.
–Perdó –l’Audra va parpellejar d’una manera encantadora. Fins aquell aleteig, no m’havia adonat de l’atractiu que tenia; potser a causa del seu aspecte trastornat, o pel fet de tractar-se d’una víctima–. Els fulls..., tenien aquest color. No sé si encara l’escrivia, però...
Sí, estava clar: es tractava d’un últim missatge de la Joan. La Charlotte i jo vàrem intercanviar una mirada de comprensió pròpia dels vells temps. Ja havia oblidat que els seus ulls (d’un verd tan fosc com el del bosquet de pins on ens perdíem) poguessin expressar tanta complicitat. De seguida va esborrar tota emoció del rostre, i un cop més em vaig enrabiar, amb ella i amb mi mateix. Amb ella, perquè encara seguia envescada en aquest joc estúpid de ressentiment després de tant temps, i amb mi..., perquè vaig perdre el cap i vaig caure un cop més en la temptació d’una altra dona. Ja m’havia perdonat les dues relliscades que ella havia arribat a conèixer (n’hi havia hagut moltes més), i no va poder amb una tercera. Suposo que jo m’ho havia buscat, però, després de tres anys, ella encara seguia reprotxant-m’ho. I això que tenia parella.
L’Oliver, Oli pels amics (jo no m’hi comptava), va ignorar deliberadament l’encreuament de mirades i va fer-li un somriure entristit a l’Audra.
–Es veuria amb forces de col·laborar amb la policia per buscar el diari de la Joan entre els seus efectes personals?
–És clar –va dir de seguida l’Audra. Era una nena valenta, pel que es veia–. On anirem? Al seu pis? No sé si encara tinc la clau...
–No farà falta. Faciliti’ns una descripció i nosaltres el buscarem. No els és permès als civils d’anar a l’escenari del crim –va dir l’Oliver.  
–Oh –va fer l’Audra, amb els ulls esbatanats. Després es va recompondre–. És clar.
Mentre l’Audra ens “facilitava una descripció”, vaig fer-li una mala mirada a en Henderson per la seva falta de tacte. L’última frase, i especialment el to sec que havia usat, m’havien semblat totalment fora de lloc. Ell em va correspondre amb una mirada enverinada que vaig ignorar, tot dient:
–Audra,  si vol, l’acompanyo a la sortida.
Ella es va deixar fer i vaig deixar la Bella i la Bèstia tancats a la sala. Enmig dels passadissos plens de policies atrafegats, papers i xiulets irritants provinents dels telèfons, vaig intentar calmar una mica la diminuta figura de cabells rosa xiclet.
–Audra, volia que sabés el molt que ens ha ajudat amb la seva col·laboració. Abans estàvem amb un atzucac, però gràcies a vostè ja tenim una nova pista.
–L’haguessin descobert tard o d’hora –va intentar treure-li importància. Tornava a tenir els ulls humits, així que em vaig treure un paquet de mocadors de paper i l’hi vaig passar. No vaig poder apartar de la ment la idea que un mocador de roba hagués estat més elegant.
–Potser sí, però haguéssim tardat dies, fins i tot setmanes. No es vulgui treure mèrits.
Després de mocar-se, va somriure dèbilment. Ja sé que queda molt malament dir-ho d’un professional, i tenint en compte les circumstàncies, però en aquell moment vaig tenir ganes de demanar-li una cita.
–L’estimava tant –va xiuxiuejar, dolguda.
Fins aleshores havia dit el què havia dit, malgrat que sincerament, amb el propòsit no del tot digne de conèixer-la millor. Però el que vaig dir aleshores, ho vaig dir sense cap mala intenció:
–L’atraparem –i vaig posar-li una mà a l’espatlla. Després d’uns segons de dubte, vaig afegir–. Aniré molt enfeinat aquests dies, però si necessita parlar, tingui el meu telèfon –vaig apuntar-li el meu nom i el meu número de telèfon mòbil a un full que li vaig entregar. Ella el va acceptar, muda–. Si se li acudeix qualsevol altra pista, sigui l’hora que sigui, faci’m el favor de trucar-me.
–Entesos –va xiuxiuejar, i va anar-se’n.
No tenia temps a perdre. Aquell no era l’únic cas que tenia, també havien mort un parell d’ancians enverinats mentre dormien, i havia d’analitzar la trajectòria d’una bala que havia perforat el pulmó d’una nena de nou anys, un cas presumptament relacionat amb el tràfic de blanques. Abans, però, vaig aturar-me uns moments a davant de la sala. Com era d’esperar, l’Oli i la Charlie (el sobrenom que li vaig ficar quan ens vàrem començar a conèixer) discutien.
–Tot això són bestieses! No l’he mirat de cap manera.
–Sé que encara teniu alguna cosa, no em vulguis enredar.
–De veritat creus que després del què em va fer tornaria amb ell?
–I jo què sé, Charlotte! L’únic que sé és que fa més de dues setmanes que no fem l’amor i...
–Això no és res de què haguem de parlar aquí.
Suposo que vaig esbossar un somriure murri abans de tustar la porta alegrement. Encara no m’havien donat permís que ja l’havia obert.
–Com està la parelleta? –vaig preguntar, amb un punt de malícia. Dos parells d’ulls em van mirar enrabiats–. Bé, és igual. A treballar.

El dia va transcórrer amb una lentitud odiosa exclusivament pròpia dels dilluns. La trajectòria de la bala evidenciava que l’havien disparat quan la petita estava estirada al terra, cosa que descartava la hipòtesis segons la qual s’havia escapat quan estaven maltractant-la. Segons l’informe forense (després li demanaria més detalls a la Charlie, encara que només fos per anar a empipar-la) li havien donat una pallissa. Segurament l’intent de fuga havia estat el primer dels passos; després, l’havien apallissat i l’havien matat d’un tret tirat amb molt mala punteria. Devia ser un mètode per sotmetre i espantar les altres criatures. Vaig respirar fondo dues vegades per tranquil·litzar-me. Bon humor, Dorian. Bon humor, no embogeixis.
Just llavors va aparèixer la figura de la Charlotte amb una bossa de proves a la mà. Era irregular veure-la per allà, però no estava sorprès. Quan la Charlie i l’Oliver discutien, ella intentava anar a veure’m, tot i que mai queia als meus braços. Jo sabia, i ella també, i pel que havia sentit, l’Oliver ho sospitava audaçment, que sentia una estúpida i irrefrenable atracció envers la meva persona, que s’enfortia notablement quan la seva relació amb l’Oli es deteriorava.
–Què portes per mi, Charlie?
Va fer un somriure incòmode i va posar la bossa a l’alçada dels meus ulls. A l’interior hi havia un diari poc convencional, de tapes dures i presumiblement antigues, i amb fulls amb un intens color de poma.
–Ja ho veus. Aquí tens el diari.
–Gràcies –vaig fer un gest per agafar la bossa, però el vaig parar a la meitat, i vaig fingir que just llavors m’adonava de la mala cara de portava–. Què et passa? Fas cara de pomes agres.
La Charlotte va sospirar.
–No ho vols sentir.
–Sí que vull –vaig dir amb ímpetu, i no era del tot mentida. Com si se m’encengués una llumeta, vaig afegir–: És cosa de l’Oliver, oi? Us heu discutit?
–Sí... –va cedir, finalment–. Una altra vegada.
–Vols que prenguem alguna cosa i m’ho expliques? –vaig demanar-li, sol·lícit. Va fer una mitja rialla burleta.
–Creus que no et veig les intencions?
Vaig arronsar les espatlles.
–No farem res si tu no vols. Ja ho saps per experiència.
I era cert. Algunes vegades ens havíem vist per xerrar, sempre quan ells dos tenien problemes. Ella no em perdonava res, però d’alguna manera, se sentia estranyament unida a mi. Jo intentava aprofitar-ho, és clar. Però sempre m’havia rebutjat. I a pesar de tot, sempre que tenien problemes i ella venia a buscar-me, em tornava a oferir. Potser per això la Charlie sentia aquells sentiments ambivalents de desig i enuig cap a mi.
–Entesos.
Sortint de la feina, i evitant la mirada segurament ja torturada i anguniejada de l’Oliver, vàrem anar al “nostre bar”. Allà vaig somriure-li amb malícia i vaig demanar dos gintònics ben carregats de ginebra, i sobretot, sense llimona!, vaig afegir cuita-corrents. La Charlotte va riure. Feia temps que no la veia tan relaxada amb la meva companyia.
–No sé què ens passa, la flama se’ns apaga... –em confessava, tres gintònics després.
–Necessites un amant –vaig riure seductorament. Ella va fer una rialla mig divertida mig empipada.
Em vaig oferir a acompanyar-la a casa seva i, cosa estranya, no em va dir que no. Vaig demanar-li d’anar al lavabo. Sempre anava així, ella ja ho sabia, però em va deixar passar. Vaig anar al lavabo. En sortir, em va oferir una copa de bourbon, “només si no tornes amb cotxe a casa”. Vaig ficar-m’hi un glaçó i me’l vaig beure d’un glop. I llavors vaig fer el de sempre: m’hi vaig acostar, vaig reposar les mans a la seva cintura i li vaig xiuxiuejar alguna bestiesa a cau d’orella, amb la veu més tendra i vellutada que podia fer. Amb una única diferència. Els seus llavis no es van apartar dels meus quan la vaig besar, ni em va rebutjar quan vaig començar a acariciar-li tot el cos i a llevar-li la roba. Vam acabar cos contra cos a la paret, abraçats, clavant-nos les ungles. Ella i la seva pell de nata es van tornar a donar a mi, un cop, dos cops, tres cops. Els cops que fessin falta, amb insospitat zel. I en algun moment de la nit, em vaig adormir.
L’endemà al matí ella ja no hi era. Cap nota, cap trucada, res de res. Mentre em vestia, encara recordava el seu cos nu abraçat a mi i vaig somriure burleta.
–Veus, nena, a nosaltres la flama no se’ns apaga... –vaig dir, justament abans de tancar la porta. Ara l’únic dubte era si em defugiria o si correria als meus braços.

viernes, 27 de mayo de 2011

TQD's políticos

Gente, tenía que decir que acabo de leer que han condenado a 14 días de cárcel a una mujer por llegar tarde a su mesa electoral por una indisposición intestinal. Vaya mierda de gobierno. TQD

Todos, tenía que decir, que hoy mientras iba en el metro, vi un papel enganchado en la puerta que decía "Políticos sin carreras cobran 10.000 € al mes, cajeros del Mercadona con carreras cobran 750 € al mes." Cuánta razón. TQD
Gente, tenía que decir que en Corea casi meten en la cárcel a un cantante por rozarse con una bailarina en su concierto por "inapropiado". Y aquí dejan libres a hombres que violan y matan a niñas. TQD
Amantes de la demagogia, tenía que deciros que el movimiento 15-M no pide la dimisión de zapatero, pide la dimisión de todos los políticos caraduras que nos intentan manipular y un cambio en la forma de hacer política en general. TQD
Leire Pajín, yo soy gay y hago chistes de gays. ¿Me vas a poner una multa por saberme reír de mi mismo? TQD

Españoles, tenía que decir que en Aduna, un pueblo de Guipuzkoa, ha habido un 96% de votos en blanco, y por no llegar al 5%, no puede haber concejales de ningún partido. Así tendría que haber sido en el resto de España. TQD

lunes, 16 de mayo de 2011

Srta M.

 So precious, so brilliant,
so painful,
and I needed it, my Lady of Light.
Memorias de Idhun

Tu te me apareces como una ninfa
en un mundo de caballeros desafinados,
como el brazo de metal
de Tatsuo
                en Akira,
y es que duele
el sueño artificial de tu cuerpo
tras una pantalla,
pero más dolería no poder soñarlo.
En un mundo de vacíos grisáceos,
apareces con el latido
de un corazón nuevo
                                  bajo el brazo;
como si un flamante sueño vital
se desparramase por mis venas:
quemándolas,
y es que la miel quema más
que el veneno.

Ponzoñosos son los mares verdes de tus ojos:
y retumba en mi cabeza alguna frase tonta
de esas que susurran los galanes
                                                   en las películas de Julia Roberts.
Si pudiera te arrancaría de donde sea
que estás atada;
si pudiera, ninfa marmórea, te raptaría
y te descubriría qué canción
canta la lluvia.

Te ofrecería lo mismo
que Christian a Victoria
                                       (cruzar la puerta, ser su princesa)
aunque ni tú ni yo seamos serpientes,
unicornios ni dragones;
y para no ser, no seamos ni varones.
De momento te ofrezco una sonrisa
con la tímida esperanza
                                     de que no sea suficiente.

Quiero saber de qué modo
sabe tu alma.

viernes, 13 de mayo de 2011

Twin, va per tu: COMENÇO!

Havia costat que la senyoreta K hagués accedit a veure'm, després de com la va tractar el meu germà durant el seu festeig pels carrers de Michigan. La senyoreta K era una joveneta fresca, bonica i baixa, amb els cabells tenyits de lila i uns ulls marrons entremaliats. No era natural d'Estats Units, com evidenciava la seva pell excessivament blanca, sinó de Lituània, d'on havia fugit per escapar del seu pare, un maltractador alcohòlic que havia abandonat la família nombroses vegades, i que sempre tornava; de la passiva resignació amb què s'ho agafava tot la seva mare, ja no sabia si a causa de la cocaïna o si realment era així; del seu germà, un neonazi violent, insegur i intolerant, que s'havia tornat un desconegut per ella; de la seva germana, una cleptòmana fràgil, de salut delicada, que havia decidit seguir els passos de la seva mare i casar-se amb un maltractador alcohòlic, que a més també era ludòpata; de la pobresa que reflectien les parets grises de la petita casa en la qual s'encabia la dissortada família; de la societat hipòcrita, agressiva, indiferent i viciada dels suburbis on vivien; i dels cabrons que intentaven enredar-la per viatjar en busca d'una "feina millor", i els quals sabia que es dedicaven al tràfic de blanques. Va fugir estalviant diners, venent alguns objectes dels seus pares i del seu germà d'amagades i fent alguns treballs dels quals no tenia gaire bons records. Però havia fugit; res era més important que allò.

La senyoreta K i el meu germà havien mantingut una relació turbulenta, hom potser diria que fins i tot tèrbola. Es veu que la senyoreta K no havia tingut gaire més bon gust que la seva mare i la seva germana. La meva situació familiar era tan estranya i fastigosa com la seva: el meu pare i la meva mare havien tingut el meu germà gran quan encara eren uns adolescents. El meu pare estava en una banda i el van matar poc després que jo nasqués, un any més tard. La meva mare s'havia tornat a casar quan jo comptava amb cinc anys, amb un altre home poc recomenable. Només diré que a ella la pegava i a mi em mirava massa. A vegades em tocava més del compte, sobretot quan ja vaig tenir vuit anys, però per aquell aleshores ja havia après que la llei d'or en aquella jungla era fugir. El meu germà no feia res, i aquell home va començar a menjar-li el cap amb les seves teories misògines. Encara que el va odiar i va fer que una banda el matés "accidentalment" a canvi d'alguns serveis, les idees van perviure. I pegava totes les seves nòvies, que no s'atrevien a deixar-lo fins que jo li deia quelcom negatiu d'elles i les deixava. Evidentment, jo mai vaig estar d'acord amb ell i si feia que les deixés era per salvar-les. Tanmateix, no volia denunciar-lo. Així vaig conèixer la senyoreta K. I me'n vaig enamorar.

Jo tenia vint-i-tres anys i, després de molts esforços, havia aconseguit treballar de mestra en una escola pública. Al meu germà no li va agradar massa la idea: vam discutir i em va pegar. Mai fins aleshores m'havia pegat; sempre havia estat dolç i comprensiu amb mi. Va ser llavors que vaig començar a tenir-li ràbia. No vaig denunciar-lo, però tampoc em vaig acovardir. No vaig deixar la feina. Les discussions eren recurrents i les pallisses també. La mare estava espantada; em defensava i després m'aconsellava que deixés la feina. Però jo no volia. Mentrestant, vaig conèixer la senyoreta K i vaig començar a enamorar-me'n. En una altra situació, m'hagués sentit incòmoda, no només pel descobriment de la meva sexualitat sinó també pel fet d'enamorar-me de la xicota del meu germà. Però llavors, no. La mirava d'esquitllentes, adolorida i esperançada, quan la veia sortir de la cambra del meu germà pel matí (no vull explicar l'intens sofriment que niuava en el meu pit quan els sentia fer l'amor a través de les fines parets de la casa). L'amor va començar amb l'amistat, i com més amigues érem, més em costava treure-li els ulls de sobre. Un dia em va atrapar mentre m'havia extasiat mirant el seu cos, embolicat per una tovallola tot sortint de la dutxa. I em va semblar que li agradava. Vaig veure-ho en els seus ulls.

Els problemes entre la senyoreta K i el meu germà van començar aleshores. Ella ja no volia fer l'amor amb ell, els petons els hi feia d'una manera automàtica i freda. El temps que passàvem juntes es va incrementar. No parlàvem gaire sovint de la relació entre el meu germà i ella, tot i que jo tenia ganes de suplicar-li que se n'allunyés. No tenia valor. Sabia que si l'hi deia, ja no tindria cap excusa per veure-la. 

El meu germà no era el paio més suspicaç que he conegut, però va acabar adonant-se que alguna cosa no rutllava, i va decidir sospitar que tenia una aventura. Va acusar-la i va pegar-la. Després va optar per obsessionar-se, seguir-la, vigilar-la. Demanar-li on havia estat i comprovar que responia fidel a la veritat. No podia entendre com ho suportava, ella. Vaig intentar que ell la deixés, però ja no em feia cas a causa de les nostres disputes. Sabia que això no podia acabar bé, de cap de les maneres. Sabia que el més probable era que tot acabés en tragèdia. 

Què vaig fer? Vaig anar a la policia i vaig xerrar tots els draps bruts del meu germà: que venia droga, que estava involucrat en l'assassinat de nois de la banda rival, que m'havia maltractat. Tot allò que sabia de dolent sobre ell. I, gràcies a les proves que vaig donar, vaig aconseguir inculpar-lo. No vaig voler que es revelés la meva identitat per temor a les represàlies. Quan el meu germà va saber-ho, però, va pensar que era cosa de la senyoreta K. Tot encaixava: el seu comportament gèlid era el propi d'una traïdora. I li va donar tal pallissa, que si no arribo a casa i l'aturo dient-li la veritat, la mata.

El meu germà estava a la presó i havia fugit de la banda amb la qual havia col·laborat el meu germà fent algunes altres col·laboracions per compensar-ho. Em sembla que no em van pelar perquè coneixia la majoria i els havia arribat a caure bé. Havien passat sis mesos des que no veia la senyoreta K, i l'enyorava. 

I allò em va portar a trucar a la porta de casa seva.