Evidentment, ja l’havíem obert abans. Li vàrem mostrar a la senyoreta Kairis una altra bosseta de proves amb el contingut del sobre: únicament hi havia un trosset de paper de color verd. Semblava que la Joan havia estripat un pedaç del marge superior d’un full d’un intens color poma i l’havia encabit dins del rebregat sobre. Jo m’havia encarregat personalment de sotmetre’l a totes les proves científiques corresponents, però no havia descobert res important. Únicament hi havia una empremta dactilar de la difunta i uns lil·liputencs esquitxos de saliva, l’ADN del qual revelava que pertanyia a la mateixa. Això no era gens sorprenent, ja que tots deixem anar minúscules partícules de saliva cada cop que parlem o tan sols respirem amb la boca oberta. Si un objecte es troba a prop nostre, aquestes partícules s’incrusten en ell, i això era exactament el què havia passat amb el ridícul trosset de paper. El fet de no poder descobrir absolutament res em treia de polleguera. Era un maleït cul-de-sac.
O això creia, fins que li vaig fer una ullada a la senyoreta Kairis i vaig veure que els ulls li brillaven amb un llampegueig de reconeixement.
–Li diu alguna cosa, això, senyoreta Kairis? –vaig aventurar.
–Audra –em va corregir maquinalment–. No n’estic segura, però... La Joan escrivia un diari.
–I què vol dir, amb això, senyo..., Audra? –va preguntar delicadament la Charlotte. Sempre havia tingut una espècie d’encís que feia que et sentissis bé, protegit, quan estaves amb ella. Prou que ho sabia.
–Perdó –l’Audra va parpellejar d’una manera encantadora. Fins aquell aleteig, no m’havia adonat de l’atractiu que tenia; potser a causa del seu aspecte trastornat, o pel fet de tractar-se d’una víctima–. Els fulls..., tenien aquest color. No sé si encara l’escrivia, però...
Sí, estava clar: es tractava d’un últim missatge de la Joan. La Charlotte i jo vàrem intercanviar una mirada de comprensió pròpia dels vells temps. Ja havia oblidat que els seus ulls (d’un verd tan fosc com el del bosquet de pins on ens perdíem) poguessin expressar tanta complicitat. De seguida va esborrar tota emoció del rostre, i un cop més em vaig enrabiar, amb ella i amb mi mateix. Amb ella, perquè encara seguia envescada en aquest joc estúpid de ressentiment després de tant temps, i amb mi..., perquè vaig perdre el cap i vaig caure un cop més en la temptació d’una altra dona. Ja m’havia perdonat les dues relliscades que ella havia arribat a conèixer (n’hi havia hagut moltes més), i no va poder amb una tercera. Suposo que jo m’ho havia buscat, però, després de tres anys, ella encara seguia reprotxant-m’ho. I això que tenia parella.
L’Oliver, Oli pels amics (jo no m’hi comptava), va ignorar deliberadament l’encreuament de mirades i va fer-li un somriure entristit a l’Audra.
–Es veuria amb forces de col·laborar amb la policia per buscar el diari de la Joan entre els seus efectes personals?
–És clar –va dir de seguida l’Audra. Era una nena valenta, pel que es veia–. On anirem? Al seu pis? No sé si encara tinc la clau...
–No farà falta. Faciliti’ns una descripció i nosaltres el buscarem. No els és permès als civils d’anar a l’escenari del crim –va dir l’Oliver.
–Oh –va fer l’Audra, amb els ulls esbatanats. Després es va recompondre–. És clar.
Mentre l’Audra ens “facilitava una descripció”, vaig fer-li una mala mirada a en Henderson per la seva falta de tacte. L’última frase, i especialment el to sec que havia usat, m’havien semblat totalment fora de lloc. Ell em va correspondre amb una mirada enverinada que vaig ignorar, tot dient:
–Audra, si vol, l’acompanyo a la sortida.
Ella es va deixar fer i vaig deixar la Bella i la Bèstia tancats a la sala. Enmig dels passadissos plens de policies atrafegats, papers i xiulets irritants provinents dels telèfons, vaig intentar calmar una mica la diminuta figura de cabells rosa xiclet.
–Audra, volia que sabés el molt que ens ha ajudat amb la seva col·laboració. Abans estàvem amb un atzucac, però gràcies a vostè ja tenim una nova pista.
–L’haguessin descobert tard o d’hora –va intentar treure-li importància. Tornava a tenir els ulls humits, així que em vaig treure un paquet de mocadors de paper i l’hi vaig passar. No vaig poder apartar de la ment la idea que un mocador de roba hagués estat més elegant.
–Potser sí, però haguéssim tardat dies, fins i tot setmanes. No es vulgui treure mèrits.
Després de mocar-se, va somriure dèbilment. Ja sé que queda molt malament dir-ho d’un professional, i tenint en compte les circumstàncies, però en aquell moment vaig tenir ganes de demanar-li una cita.
–L’estimava tant –va xiuxiuejar, dolguda.
Fins aleshores havia dit el què havia dit, malgrat que sincerament, amb el propòsit no del tot digne de conèixer-la millor. Però el que vaig dir aleshores, ho vaig dir sense cap mala intenció:
–L’atraparem –i vaig posar-li una mà a l’espatlla. Després d’uns segons de dubte, vaig afegir–. Aniré molt enfeinat aquests dies, però si necessita parlar, tingui el meu telèfon –vaig apuntar-li el meu nom i el meu número de telèfon mòbil a un full que li vaig entregar. Ella el va acceptar, muda–. Si se li acudeix qualsevol altra pista, sigui l’hora que sigui, faci’m el favor de trucar-me.
–Entesos –va xiuxiuejar, i va anar-se’n.
No tenia temps a perdre. Aquell no era l’únic cas que tenia, també havien mort un parell d’ancians enverinats mentre dormien, i havia d’analitzar la trajectòria d’una bala que havia perforat el pulmó d’una nena de nou anys, un cas presumptament relacionat amb el tràfic de blanques. Abans, però, vaig aturar-me uns moments a davant de la sala. Com era d’esperar, l’Oli i la Charlie (el sobrenom que li vaig ficar quan ens vàrem començar a conèixer) discutien.
–Tot això són bestieses! No l’he mirat de cap manera.
–Sé que encara teniu alguna cosa, no em vulguis enredar.
–De veritat creus que després del què em va fer tornaria amb ell?
–I jo què sé, Charlotte! L’únic que sé és que fa més de dues setmanes que no fem l’amor i...
–Això no és res de què haguem de parlar aquí.
Suposo que vaig esbossar un somriure murri abans de tustar la porta alegrement. Encara no m’havien donat permís que ja l’havia obert.
–Com està la parelleta? –vaig preguntar, amb un punt de malícia. Dos parells d’ulls em van mirar enrabiats–. Bé, és igual. A treballar.
El dia va transcórrer amb una lentitud odiosa exclusivament pròpia dels dilluns. La trajectòria de la bala evidenciava que l’havien disparat quan la petita estava estirada al terra, cosa que descartava la hipòtesis segons la qual s’havia escapat quan estaven maltractant-la. Segons l’informe forense (després li demanaria més detalls a la Charlie, encara que només fos per anar a empipar-la) li havien donat una pallissa. Segurament l’intent de fuga havia estat el primer dels passos; després, l’havien apallissat i l’havien matat d’un tret tirat amb molt mala punteria. Devia ser un mètode per sotmetre i espantar les altres criatures. Vaig respirar fondo dues vegades per tranquil·litzar-me. Bon humor, Dorian. Bon humor, no embogeixis.
Just llavors va aparèixer la figura de la Charlotte amb una bossa de proves a la mà. Era irregular veure-la per allà, però no estava sorprès. Quan la Charlie i l’Oliver discutien, ella intentava anar a veure’m, tot i que mai queia als meus braços. Jo sabia, i ella també, i pel que havia sentit, l’Oliver ho sospitava audaçment, que sentia una estúpida i irrefrenable atracció envers la meva persona, que s’enfortia notablement quan la seva relació amb l’Oli es deteriorava.
–Què portes per mi, Charlie?
Va fer un somriure incòmode i va posar la bossa a l’alçada dels meus ulls. A l’interior hi havia un diari poc convencional, de tapes dures i presumiblement antigues, i amb fulls amb un intens color de poma.
–Ja ho veus. Aquí tens el diari.
–Gràcies –vaig fer un gest per agafar la bossa, però el vaig parar a la meitat, i vaig fingir que just llavors m’adonava de la mala cara de portava–. Què et passa? Fas cara de pomes agres.
La Charlotte va sospirar.
–No ho vols sentir.
–Sí que vull –vaig dir amb ímpetu, i no era del tot mentida. Com si se m’encengués una llumeta, vaig afegir–: És cosa de l’Oliver, oi? Us heu discutit?
–Sí... –va cedir, finalment–. Una altra vegada.
–Vols que prenguem alguna cosa i m’ho expliques? –vaig demanar-li, sol·lícit. Va fer una mitja rialla burleta.
–Creus que no et veig les intencions?
Vaig arronsar les espatlles.
–No farem res si tu no vols. Ja ho saps per experiència.
I era cert. Algunes vegades ens havíem vist per xerrar, sempre quan ells dos tenien problemes. Ella no em perdonava res, però d’alguna manera, se sentia estranyament unida a mi. Jo intentava aprofitar-ho, és clar. Però sempre m’havia rebutjat. I a pesar de tot, sempre que tenien problemes i ella venia a buscar-me, em tornava a oferir. Potser per això la Charlie sentia aquells sentiments ambivalents de desig i enuig cap a mi.
–Entesos.
Sortint de la feina, i evitant la mirada segurament ja torturada i anguniejada de l’Oliver, vàrem anar al “nostre bar”. Allà vaig somriure-li amb malícia i vaig demanar dos gintònics ben carregats de ginebra, i sobretot, sense llimona!, vaig afegir cuita-corrents. La Charlotte va riure. Feia temps que no la veia tan relaxada amb la meva companyia.
–No sé què ens passa, la flama se’ns apaga... –em confessava, tres gintònics després.
–Necessites un amant –vaig riure seductorament. Ella va fer una rialla mig divertida mig empipada.
Em vaig oferir a acompanyar-la a casa seva i, cosa estranya, no em va dir que no. Vaig demanar-li d’anar al lavabo. Sempre anava així, ella ja ho sabia, però em va deixar passar. Vaig anar al lavabo. En sortir, em va oferir una copa de bourbon, “només si no tornes amb cotxe a casa”. Vaig ficar-m’hi un glaçó i me’l vaig beure d’un glop. I llavors vaig fer el de sempre: m’hi vaig acostar, vaig reposar les mans a la seva cintura i li vaig xiuxiuejar alguna bestiesa a cau d’orella, amb la veu més tendra i vellutada que podia fer. Amb una única diferència. Els seus llavis no es van apartar dels meus quan la vaig besar, ni em va rebutjar quan vaig començar a acariciar-li tot el cos i a llevar-li la roba. Vam acabar cos contra cos a la paret, abraçats, clavant-nos les ungles. Ella i la seva pell de nata es van tornar a donar a mi, un cop, dos cops, tres cops. Els cops que fessin falta, amb insospitat zel. I en algun moment de la nit, em vaig adormir.
L’endemà al matí ella ja no hi era. Cap nota, cap trucada, res de res. Mentre em vestia, encara recordava el seu cos nu abraçat a mi i vaig somriure burleta.
–Veus, nena, a nosaltres la flama no se’ns apaga... –vaig dir, justament abans de tancar la porta. Ara l’únic dubte era si em defugiria o si correria als meus braços.
