Se sorprenia que sagnés, se sorprenia. Veia la sang: s'escandalitzava. Alguna alarma mental, o potser moral, o potser emocional i tot. Sagnava i només sabia quedar-se amb la boca oberta, contemplant com tot quedava color escarlata. Les mans xopes. I el cor..., i el cor tot mort.
Diuen que si contes fins a tres...
El dolor és bo. Els estoics diuen: ignora'l. Els més valents no s'aparten del dolor. O potser sí, potser només hi van de ple els masoquistes. Jo l'esquivo. Tant com puc, fins que la por mateixa fereix més que cap altra cosa. I llavors et xiuxiueges enmig de la nit que ets una paranoica. Com? Com pot fer mal?
... fins a tres i no t'hi penses gaire...
Mires al buit. Jo sóc de les que només hi veuen foscor. Hi ha qui veu esperança en el no-res: com per construir-s'hi els seus somnis. I no, et dius, no penso oferir els meus somnis a la foscor més ferèstega. Color de galta de plom. I el vals amb la mort. I la sang a les ninetes. Sang... No puc deixar de veure-la. És tan apassionada. Tota la pell vibra mentre parla, mentre pensa, mentre besa. Té els ulls d'un marró de terra humida. T'hi fondries en espiral.
... que si no t'hi penses gaire, no fa mal llençar-se al buit...
També té rostre de nina i maneres de princesa, o així la dibuixo en els meus somnis, amb tinta xina. I tens ganes d'agafar-li la mà (té color de cafè amb llet, tota torrada pel sol) i dir-li alguna cosa tendra, tot i que saps a la perfecció que les paraules et quedaràn lligades al coll, arrapades amb força a la gola, clavant-se't a la pell sense misericòrdia.
*
... De cop sents aquell soroll, de cos xocant contra el terra...
i els ossos trencats, i la Mort que t'agafa: perquè és una dama delicada
i només vol un vals, només et demana això, i et diu, mirant a la lluna
que l'hauries d'acompanyar,
no te'n deslliuraràs pas, de mi, petita
i tu no sents res, perquè t'anestesia, i mentrestant
del teu cos derrotat, trencat, fet miques
raja sang
