Hi ha moments en què dues parts de tu lluiten pel poder; et volen dominar. I n'hi ha una que encara et domina: una, la primera, que et té agafada ben fort. Poc a poc vas passant -si ho deixes, clar- cap a l'altra banda, t'impregnes de la nova idea, de la forastera que tal vegada t'obrirà noves portes, o que potser et farà mal. I dubtes. I una part de tu s'aferra a la idea que et té agafada amb més força: lluites contra tu mateixa. I et fereixes; com si no pots vèncer sobre tu mateixa? I encara dubtes més. Els minuts, les hores, els dies, potser fins i tot els mesos i els anys van passant, i la lluita continua. I cada cop et fereix més; perquè, amb tant de temps, has tingut molts moments per dubtar de tu mateixa i de tot. I ho odies: odies no estar segura de què és el millor. Odies no tenir res sobre segur: quan normalment no dubtes mai.
Jo tinc por. Ho accepto, estic atemorida. Perquè de moment m'agafo ben fort a la idea principal, aquella que em diu que el millor és ser egoista, desconfiar, privar-te d'aquella incerta felicitat suprema -aquella que, encara que no arribi, et portarà el dolor. I lluito. I em fereixo. I em faig mal. Però no és aquest dolor el que em fa por: temo que, en un instant de descuit, per una estúpida mil·lèsima d'abandó, la segona idea inundi el meu ésser, perquè ja se sap que, després d'una lluita, un dels dos bàndols ha de vèncer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario