Floridura de tenebra

Avui plou i el cel

és de tinta xina.

Voldria ofegar-t'hi

fins que els pulmons

se t'omplissin de fosca.

Podrir-te intempestivament. 

Xuclant somnis

A la Carolina Ibac Verdaguer, que ha decidit el títol del poema.

   

Dibuixaré mentides entrelligades
amb la llengua
al teu coll.

I després xuclaré els teus somnis.

Bury all your secrets in my skin.

No voy a matar estas mariposas. Que vuelen. Que revoloteen. Que lo inunden todo con su intenso color -que provoquen tornados en las costas de mi estómago, donde se confunden cuerpo y alma.

 

Com oli i aigua

T'he estimat com s'estima
una poma a mig mossegar:
deler, fruïció i un xic de ràbia
per no poder-te acabar.

Però alguna cosa em frena
i guia els meus ulls cap un altre camí:
ni millor ni pitjor, senzillament
d'un altre color.

Potser tu i jo som una mescla estranya,
una mica com oli i aigua.
Potser la follia ens arrossegava
com gotes de pluja que s'estimben en el ciment.

Ara el sol m'escalfa i noto
la dolça sensació de levitar.

L'heretgia del crit

La paraula més barroera i la carta més grollera són millors, són més educades que el silenci.

                                                                                                                                   Nietzsche

He cridat tan fort que he eixordat

totes les veus que callen.

Si m'hagués arrancat els llavis

i els hagués ofert com a sacrifici

a alguna gola assedegada

de sang tova i aigualida

-doncs aquesta és la sang que degota

dels llavis que s'esqueixen-

m'haguessin contemplat en silenci,

amb rostre somrient.

Però he cridat i he cridat massa.

I ara puc escollir entre empassar-me les paraules

-una vomitada fastigosa i delirant-

o deixar que taquin

llavis a mig arrancar per guarir-los.

Puc llepar amb aquests mots ombrívols

les llengues dolces i ingènues

abans que siguin amputades.

I ja els restarà per sempre l'amarg

nèctar de la llibertat.

O puc demanar perdó i amagar-me,

capcota, submisa i traïdora,

entre llargs silencis

d'indiferència o de rencor.

Silencis que castren les idees,

silencis pútrids, llefiscosos i cobards.

Escolteu per això la dolça heretgia

de les meves paraules tatuades a la pell:

com un foc que crema, irat, potser malèvol

però amb el regust d'un silenci trencat.

Me quedé mirando como dormía, su cuerpo tendido sobre un sofá, los ojos cerrados y el gesto de niño. Tenía la almohada entre los brazos y una sonrisa dulce, inocente.

Quien pudiera besar esos labios...

Los Chatarras - Montserrat (Ràdio Flaixbac) ♥

Després del fabulós videoclip de Els Catarres, "Jenifer": 

http://www.youtube.com/watch?v=FhJR6OO1X8Y

Ha sortit, com no, la rèplica des de Ràdio Flaixbac:

http://www.youtube.com/watch?v=vGk7OG8dFEw

Què es pot dir? ÉS GENIAL!

Opening Elfen Lied-Lilium (full version) ♥

AETERNITAS

AETERNAM IUVENTUS, AETERNA LUX.

Confesiones de Cupido

Puede que me confundiera al disparar y le diera a algo parecido a un corazón podrido. Quizá me estaba tomando el café, no sé, ¿a qué hora empezaste a sentir el cosquilleo?, y se me disparara la flecha sola o la tirara sin mirar, sin alcanzar a ver los ojos infectados de tu enamorado. Quizá me dolía la cabeza y no me fijé en la maldad que anida en su pecho. De todos modos ¿quien me puede culpar? Soy Cupido, soy Eros, el dios del amor, el dios de las dos caras, el terrible y dulce dios destructor y creador; bicéfalo, completo y contradictorio.

Secretos

Los mejores secretos son los que susurras de noche, olvidando tu máscara en algún rincón del teatro. Los mejores secretos son los que canta tu sangre, aquellos que son vomitados; sucios, manchados de tu ser.

Caos

Ahora que te has ido y no estás empiezo a notar otros dedos rozándome el corazón. Dulce melodía que nunca quise tocar -ni siquiera contigo-, dulces "te quiero" que aún me hacen llorar.

Ahora que te has ido sigo echándote de menos y te traiciono a la vez. Aunque ¿qué traiciono? ¿Qué había? ¿Qué hay? Flor de cerezo incompleta y dulce, flor de cerezo que no supe amar. Como un pájaro -yo era el pájaro ¿recuerdas?- me voy alejando más de ti. Besando nubes de blanco algodón que saben a néctar de sueños.

¿Qué es amar y hasta qué punto lo hago contigo? Mis pensamientos son como inútiles moscardones que chocan contra los cristales de mi cerebro. Anhelo tu voz y me repele. Te deseo y deseo alejarme. ¿Quien soy? ¿Qué soy? ¿Soy la pieza blanca o la negra? ¿Qué cara es la mía, qué verdad es la que existe, qué deseo arde en mi sangre?

Ràbia

És la terra de sang i cendra

sang calenta perillosa

i dolça

sang vida mort

tot entrelligat...

És la sang que tacava

cada petit racó de vida

(agafa la metralleta i vine)

i que emboirava els ulls dels homes

de cors corsecats d'enveja

Ambició, lluna, diners

(tot és en resum:

sang, llàgrimes, orfes i

mares que busquen criatures

noies violades i nois executats)

Vomito (vomitada negra que esquitxa)

i vomito amb ràbia

que em diuen bèstia pel meu odi

em tracten de folla si agafo el canó

i apunto

(els ulls em brillen rojos d'ira

i els dits anhelen disparar)

Foc! I tot queda igual.

Crema, combustió eterna de llàgrimes carmesines

ditades en un cor negre

que s'eixuga amb aire altiu

voltors a punt per arrancar els ulls

encara amb vida

tu i jo passejant junts

en un univers de cadàvers

Cadàvers amb vida

el cor els batega

cadàvers estúpids putrefactes

cadàvers que repugnen

amb el seu somriure tort

imbècils!

Fuig!

Tanta ràbia pot amb mi

i em destrossa.

Tanta ràbia em trosseja

i els fragments de carn sagnant

encara conserven

el foc de l'odi...

Fuig!

Com qui no vol la cosa.

Fuig!

Encara pots fer mitja volta.

Fuig i no miris enrere

no vulguis ser la dona de Lot

l'estàtua de sal castigada

per la seva tendresa...

Fuig i agafa tot allò

que encara queda de pur en mi,

tot allò que encara estimes

i guarda-ho en algun lloc inexpugnable

on no ho pugui envilir.

Preserva'm pura perquè quan la mort m'atrapi

pugui tancar els ulls amb somnolència

i evitar les flames del meu propi infern.