Quan els gossos mengen raïm (futura novel·la?) - Principi

-I em va apretar contra el seu cos amb un esguard ferote, que no m'atemorí, perquè l'estimava. I em va començar a besar el coll, i jo sentia com les meves mans tremolaven i la meva pell bullia. I no ho entenia, mai abans m'havia passat, però llavors ho vaig entendre; el cos et crida, et convida, et diu que et serveixis tu mateix, que ho agafis, que aprofitis la vida...

La Isabella no pot recordar totes aquestes coses sense sentir un deix d'esgarrifança; somriu, amorosa, recolzant el cap contra el vidre, i lentament, amb les mans tremoloses, s'acosta una cigarreta als llavis. I crema. I el gust aspre de fum li inunda la gola, i ignora que la mata. I aspira. I mira per la finestra. I recorda. I, i...

-I jo l'estimava.

És tot el que sap dir: en passat, això sí. Aquesta història l'hi ha explicat moltes vegades, a la seva filla, des que va saber que ja era prou gran i prou madura com per assimilar-la sense problemes. Li ha explicat amb precisió, però no amb detalls: no li ha narrat les arrugues que se li feien als ulls quan somreia, ni aquell gest tendre que feia envers ella cada cop que el veia, ni va poder explicar-li exactament com li brillaven els ulls en apretar el seu pit contra el seu ventre, com li suaven les mans nervioses en treure-li tota la roba, dedicant especial atenció a no arrugar gens el vestit: aquell vestit estampat que feia olor de neftalina.

-I jo l'estimava...

Però sempre es queda enmig de la història, i mai li explicarà el final: el final és cosa seva. És el secret més ben guardat, el secret que mai vol treure del seu interior, aquell secret brut, i magre, i trist, i absolutament desolador: aquell secret que no vol recordar ni ella mateixa, perquè el vol recordar juganer, feliç..., vol recordar l'home que estimava.

I recorda un gos que menjava raïm, amb el caparró recolzat a l'ampit de la finestra, quan el capvespre tenyia els carrers d'un roig furiós i malaltís.