Les meves paraules. La meva mirada. Els meus ulls.
Bienvenid@s - Benvinguts/des
- L'autor és el déu del llibre, però (...) un llibre no és exactament l'ànima de l'autor. - No, però és el més pròxim sobre el món terrenal que trobaràs de l'ànima.
Cruzando caritas sonrientes con miradas malolientes, todo tú te estremeces en un cerco de cenizas. Si pudieras saltar sin quemarte los dedos, si pudieras soñar sin una copa en las manos.
És
en aquell moment, en aquell precís moment en el qual no entens res que
hauries de saltar. Sense corda, sense proteccions, sense ni tan sols
saber d'on: un salt enorme cap al buit, cap al no-res, cap al
recomençar. Però a vegades hi ha lligams que t'afermen al terra. I no
pots deixar de veure el fang.
Podria haver començat d'alguna altra manera, tal vegada menys enigmàtica. Podria haver dit simplement que estic perduda i anhelo que em deixin l'espai lliure necessari per saltar: córrer cap enrere i després volar. Podria haver dit que no sé què vull i que aquesta crisi ve en el moment en què més segura hauria d'estar de tot. O no, mentida; sé què vull: tinc una necessitat imperiosa del seu amor. D'ell. I rebutjo tot allò que no té res a veure amb ell i que trobo que cada cop m'allunyen més de tot plegat. És completament irracional. Vull seguir fent una vida, però no té cap mena de sentit. Vagava per un món sense rumb, amb una brúixula equivocada i sense veure mai terra: semblava que l'avistava de tant en tant, però no. Mai hi clavava l'impuls robust d'una trepitjada.
Vull dir que ni jo m'entenc. O potser sí i no vull abandonar tot allò pel qual he lluitat tant temps. Però és que ara els antics èxits es tornen cendra en les meves mans. No res... Només una combustió passada de joia i prou. Segueixo arrelada al pou dels no-desitjos, d'aquesta realitat lletja i abessagadora, simplement per obligació. De vanitat ja no me'n queda. Segueixo amb un mateix somni (massa car, massa llunyà, o potser m'ho sembla i ja està) però els mitjans han canviat. Vull provar sort tot essent lliure. Vull ser una bohèmia total. I el vull al meu costat.
Ja ho sé: jo mateixo em recordo a una nena capritxosa amb aquesta simfonia pesada i repetitiva de "vull, vull". A mi m'han ensenyat que a la vida no es pot tenir allò que vols. Si tens sort, potser la meitat. Una meitat embrutida, que la realitat s'haurà encarregat d'envilir-te. A vegades hi ha coses precioses, que has de guardar al fons del teu cor i defensar-les amb dents i ungles perquè no se't destrossin. Però són molt poques, i amb el temps van perdent lluentor. No ho sé... No sé ni per què escric tot això...
