Vampirates - a Twilight Spoof

El mite d'Atreu

Atreu era un dels fills de Pélops i Hipodamia, rei de Micenes, pare d'Agamemnon -comandant en cap de l'exèrcit grec a Troia- i de Menelau. La família de Pélops i Atreu va patir el malefici de Mírtil, un dels fills del déu Hermes, quan aquest va ser traït i ferit per Pélops.

Atreu i Tiestes van assassinar el seu germanastre Crísip, així que Pélops els va dir que s'exiliessin de Pisa a Elis. Europa -l'esposa d'Atreu- estava en realitat enamorada de Tiestes, així que va trair el seu marit ajudant a Tiestes a ocupar el tro d'Atreu. Gràcies a l'ajuda d'Hermes, Atreu va poder derrotar a Tiestes amb enganys per poder recuperar el seu regne. El seu germà es va haver d'exiliar, però Atreu va lamentar no haver-li fet pagar més car quan va descobrir l'engany d'Europa.

Llavors Atreu va matar els tres fills de Tiestes i va convidar al seu germà al que suposadament era un "banquet de reconciliació". En realitat, però, la carn que va menjar Tiestes eren els seus fills degudament cuinats. Quan Tiestes va haver-se atipat, Atreu li va ensenyar les extremitats tallades dels seus fills i li va explicar la veritat.

Més endavant Tiestes va concebre un altre fill amb la seva pròpia filla. Segons un oracle, aquest nen havia de venjar les atrocitats d'Atreu. A través d'un seguit de coincidències -o els fils del destí, com se'n vulgui dir-, aquest nen, de nom Egist, es va educar a casa d'Atreu. Després que Agamemnon i Menelau -els fills d'Atreu- capturessin a Tiestes -pare d'Egist, germà d'Atreu i tiet d'Agamemnon i Menelau-, Egist es va adonar del que realment estava passant i va matar a Atreu.

Egist, temps després, es convertí en l'amant de Clitemnestra, que era l'esposta d'Agamemnon. Els dos amants van assassinar el comandant grec, i aquest va ésser venjat pel seu fill Orestes. Només quan aquest va ser condemnat a Atenes pels crims comesos va desaparèixer la maledicció que tan mal havia fet a la seva família.

Espanta'm...

Toca'm, aquí, al centre del dolor, on tot fereix més que ahir. I digues-me aquelles paraules que es claven a l'ànima, digues-me tot el que sigui tan obscur, tan malvat, que pugui arribar a ésser letal. Fes que em senti com una joguina toixa a les mans d'un nen cruel alimentat d'estultícia, fes-me ballar al teu gust, ensenya'm que ets dolent. Fes tot això: espanta'm. Aviat, ara, ja, abans que sigui massa tard, abans que m'entendreixi, abans que comenci a dibuixar cors a les llibretes i a sospirar en sentir el teu nom com una col·legiala estúpida que se sent morir d'amor. Abans que comencin les crisis nervioses en saber que no m'estimes, i que no m'estimaràs mai; abans que la solitud em penetri, dolorosa com aquell primer cop, i jo torni a estar esqueixada, perduda, a la deriva en un mar de llàgrimes i mocadors...

La boda de mi mejor amigo (final)

"Quizá no habrá matrimonio, quizá no habrá sexo; pero por Dios seguro que habrá baile".

¡Me he meado en las bragas del gusto! 

Pretty Woman

VOLEM IGUALTAT! / ¡QUEREMOS IGUALDAD!

ESTIC FARTA DELS MASCLES QUE VOLEN TREPITJAR LES FEMELLES,

ELS QUE PENSEN QUE UN TROSSET DE CARN DE MÉS

ELS DÓNA PERMÍS PER DOMINAR-NOS COM ELLS VULGUIN;

ELS QUE T'AGAFEN LA LLIBERTAT I L'APEDAÇEN,

ELS QUE ET DIUEN: ETS MEVA I DE NINGÚ MÉS,

ELS QUE ES PENSEN QUE EL TEU MÓN HAN DE SER ELLS;

ELS QUE ET TRACTEN DE PUTA NOMÉS PER DIR NO,

ELS QUE S'APARTEN DE TU PERQÈ PENSES UN XIC MÉS DEL QUE "TOCARIA",

ELS QUE ADMIREN EL TEU COS I NO LES TEVES QUALITATS...

ESTIC FARTA DELS HOMES QUE DEFENSEN UN IDEAL INJUST, REPULSIU, DE DOMINI I SUBMISSIÓ. ESTIC FARTA QUE LA GENT PENSI QUE PER SER HOME ETS MILLOR. ESTIC FARTA QUE TREPITJIN LES DONES EN TOTS ELS ÀMBITS IMAGINABLES I PER IMAGINAR.

VOLEM IGUALTAT!

ESTOY HARTA DE LOS MACHOS QUE QUIEREN PISAR A LAS HEMBRAS,

LOS QUE PIENSAN QUE UN PEDACITO DE CARNE DE MÁS

LES DA DERECHO PARA DOMINARNOS COMO ELLOS QUIERAN;

LOS QUE COGEN TU LIBERTAD Y LA DESPEDAZAN,

LOS QUE TE DICEN: ERES MÍA Y DE NADIE MÁS,

LOS QUE PIENSAN QUE TU MUNDO TIENEN QUE SER ELLOS;

LOS QUE TE TRATAN DE PUTA SÓLO POR DECIR NO,

LOS QUE SE APARTAN DE TI PORQUE PIENAS UN POCO MÁS DE LO QUE "TOCARÍA",

LOS QUE ADMIRAN TU CUERPO Y NO TUS CUALIDADES...

ESTOY HARTA DE LOS HOMBRES QUE DEFIENDEN UN IDEAL INJUSTO, REPULSIVO, DE DOMINIO Y SUBMISIÓN. ESTOY HARTA DE QUE LA GENTE PIENSE QUE POR SER HOMBRE ERES MEJOR. ESTOY HARTA DE QUE SE PISE A LAS MUJERES EN TODOS LOS ÁMBITOS IMAGINABLES Y POR IMAGINAR.

¡QUEREMOS IGUALDAD!

Los cuentos de hadas no existen, y el príncipe azul tarde o temprano destiñe.

Dejarla marchar

¿Qué fue? Lo que yo vi. ¿Lo sabré acaso algún día?

El tiempo pasa tan deprisa..., y el cuerpo se marchita tanto... No quedan fuerzas, estoy cansado; necesito sonreír, pero las muecas me dejan agotado. Y por cansancio y por pereza me olvidé de lo que era esbozar una sonrisa.

Nunca..., nunca la sentí como mía. Siempre fue distante. Nunca estuvo aquí. Al final entendí que su corazón estaba vacío..., que nunca me iba a querer. E hice lo que siempre me pidió con gritos mudos...: la dejé marchar. Y aún me duele verla atravesar la puerta sin mirar atrás. Aún..., siento ése agujero en el pecho, punzante, ése amor que nunca me logré arrancar... Al contrario, él me arrancó a mí. Pero fue por amor que ahora estoy solo. Fue por amor y por verla sonreír que me arranqué la sonrisa.

¿Lo lamento? Quizá a veces. Cuando estoy solo, acurrucado en mi cuarto, y la noche se tiende fría. Frío su manto y fría su luna, frío su viento y su sonrisa. Y necesito su calor. Porque su calor iba más allá que el simple calor corporal. Para notar otros cuerpos no tengo mucho problema. Pero no son ardientes, no queman. Sus ojos están apagados, en su interior no veo ni una llama.

El tiempo pasa tan deprisa..., y sin embargo aún sigo anclado en ése momento. Me cogió de la mano y me miró a los ojos, fijamente. Y no sé qué fue lo que vi. Y tampoco sé si lo sabré algún día. Pero algo me decía, déjala marchar. Y le dejé la puerta abierta, le dije: si quieres, márchate, pero yo siempre te querré. Y me miró sorprendida, me sonrió con tristeza y se fue. Su cuerpo atravesando ésa puerta fue lo peor que me ha deparado la vida.

¿Que si la hecho de menos? Todos los días. Yo nunca rompí mi promesa, y la amo como el primer día. Pero de todas formas no estaba conmigo. Y no era justo verla marchitarse a mi lado. De todos modos, no era mía. Me limité a dejárselo ver. Y ella lo vio. Y se marchó a buscar una sonrisa.

BUT I WON'T FEEL ANYTHING BUT YOU; CRAZY, SEXY MAN.

Joc sorgit de l'avorriment - Tema 1 (llapis d'ulls) - català

Quedava un traç de vulgaritat en aquella taca, obscura, deslluïda, desdibuixada sobre el coixí, on encara restava la seva olor, tan dolça que asfixiava, la qual cobria bona part del llit -un llit fred, que encara conservava un xic la forma del cos menut però amb moltes corbes que hi havia reposat. L'Andreu va deixar-hi descansar la mà, pesada damunt la fràgil dolcesa del moment; un moment, com ella, com la seva olor, massa dolç, amb gust de nena.

Li hauria de dir que no podien seguir. I el més segur és que la Llúcia es posi a plorar, aquí, arraulida a tu, arronsant-se com un parrac estripat, gemegant que t'estima, que no pot viure sense tu, aferrant-se al teu cos com a un bót salvavides, encara que siguis tu qui li enfonsi el cap sota l'aigua... Tu, Andreu...

Però l'Andreu ara recorda una altra nit: una nit tan màgica, tan imprescindible, que les nits amb la Llúcia se li fan empellegoses. L'Elva sí que era especial, amb aquell cabell curt, tot enrinxolat, i uns ulls misteriosos de color de terra calenta. I com l'havia mirat! -mirada llarga, escrutadora, d'imant. Aquella nit no havia passat. Ni la següent. Ni la següent. Durant moltes nits l'Andreu s'escapava del costat de la Llúcia únicament per parlar. Però una nit va passar. I una altra. I una altra. I una altra més. I en totes havia descobert el seu cos -no tan bonic com el de la Llúcia, però molt més enigmàtic, més seu- amb una curiositat infantil i un deliri tan ardent que li havia canviat fins la manera de veure el món.

L'Elva li havia escrit una nota amb llapis d'ulls negre: un negre molt seu. "Si vols desapareixo", deia. "Però si vols no. Ja saps on sóc".

L'Elva era així. Tan..., freda, de certa manera, i tan calenta d'una altra. Tan seva que no la podia deixar marxar, va comprendre l'Andreu.

-Lucy, vine -li demana a la seva xicota.

I ella treu el cap pel bany, i el mira i somriu. I s'asseu al seu costat, tota cargolada, com una princeseta que sentirà el conte abans d'anar a dormir.

I l'havia sentit. Oi tant com sí.

I havia plorat agafada a ell, i ell arrufava el nas en sentir aquell perfum tan dolç, i feia ganyotes i es contenia per no dir "Ecs".

Quan va picar al timbre, l'Elva només duia una samarreta i calces. L'Andreu va aixecar un objecte amb la mà i va estendre-l'hi cap a ella.

-T'ho vas deixar l'altre dia.

-Has vingut a tornar-me'l? -pregunta l'Elva, desconfiada, sense allargar el braç.

-No, he vingut per veure't.

I l'Elva se li tira als braços, i l'Andreu l'agafa ben ràpid, i es fonen les pells, i s'arrosseguen pel terra, estimant-se delerosos.

El llapis d'ulls restà a l'entrada.

Orquídia negra...;)

Joc sorgit de l'avorriment - Tema 23 (cigarret) - català

El fum s'enlairava per l'habitació polsegosa, i el nen va mirar malament a l'àvia.

-Què cony estàs fent, vellota? -va demanar-li amb la seva subtil educació.

L'àvia no va dir res i va fer una altra pipada del cigarret que li havia pispat al nen.

-Ei, torna-me'l, carcamal de merda! -va xisclar el noiet.

La iaia va vinclar el cap enrere i li va donar una revista pornogràfica. El nen se la va quedar mirant, esmaperdut, i l'àvia li va dir:

-És teva.

El noi va sortir de l'habitació rabent, donant un cop de porta. La iaia reia maquiavèl·licament.

-Aquell cony de iaia em té fins als collons -murmurava el noi, menjant un plàtan d'una manera que a unes noies els va semblar molt suggestiva.

El xicot els va adreçar una mala mirada i les va ignorar completament. Seguia menjant el plàtan com si fos un gelat de gel.

Els seu pare va saber-ho de seguida que el va atrapar ballant. Tècnicament, això és mentida, perquè ja l'havia vist ballar, però sempre havia ballat sevillanes -això sí, amb el vestit de noia i un monyo moníssim-. Aquell cop el va enxampar ballant "Dancing Queen", vestit amb shorts roses i el braç ple de braçalets. Se'l va quedar mirant, atònit, recordant el dia en què ell mateix havia ballat aquella cançó, però amb una faldilla pispada a sa mare i una bufanda de plomes roses. Ell quedava més bufó, però veient el seu fill va sentir com reculava en el temps.

El seu fill ja era un home.

La tradició de la seva família era molt clara al respecte. Quan un nen és un home, s'ha d'abandonar al bosc. I així ho va fer. El fill -el fumador groller, el posseïdor d'aquella polèmica revista pornogràfica, el ballarí afeminat, que es deia Teddy Bear- va trobar de seguida una caseta ben cuca, amb les finestretes amb uns cors, les parets de rosa xiclet i un fum d'arc d'iris sortint de la xemeneia. En Teddy Osset, tal com era conegut al seu poble, va sentir que era la casa dels seus somnis. Quan va picar a la porta, va obrir una autèntica top-model, amb els seus enormes ulls blaus, uns cabells rinxolats, i les costelles sortint-li tant que semblaven pits talla 100.

-Hola xato, vols entrar?

En Teddy no era conegut ni per tenir pèls a la llengua -bé, literalment sí- ni per prestar gaire atenció a les noies, així que va espetar-li:

-És clar que vull passar, si no per què havia de picar, puta barata?

Increïblement, la noia només va somriure i es va fer a un lloc. En Teddy va suposar que era perquè ja havia tingut molts nóvios cabrons. De seguida va comprovar que les coses no eren tan boniques: la preciosa top-model va emmanillar-lo a una columna, va treure un fuet i va començar a picar-lo, cridant com una posseïda:

-Ara ets el meu esclau!

En Teddy, curiosament, no va sentir por. Ja havia tingut altres sessions sadomasoquistes, bastantes, per tenir solament 12 anys, tot i que mai hi havia participat cap noia -almenys, no alguna cosa remotament semblant a una noia. Coses que té el CFAR -el Club de Frikis Aficionats al Rol-.

Així que sabia una fórmula hipersecreta per desfer-se de les manilles, que, curiosament, no era tallant-se les mans. Quan va ser lliure, la top-model va deixar caure el fuet, abatuda.

-És que tinc moltes ganes de sexe, saps? Per aquí no hi passen gaires nois. L'altre dia vaig tenir relacions amb la Teresa de les Tres Bessones. La molt cabrona no parava de cridar. Però una es conforma amb el que té...

En Teddy va fer el posat de "perill-sé-kung-fu" i es va arrancar la samarreta d'una estrebada, ensenyant la seva arma més mortífera: un tatuatge a color -rosa- d'un conillet extremadament adorable. Quan ho va veure, la top-model va tenir vàries certeses, la més punyent de totes era:

-Balles "Dancing Queen"?

Quan en Teddy va assentir, fent la seva mirada seriosa de "cuidaaooo"... No, espera, no era aquesta. Tornem-hi: fent la seva mirada seriosa de "efectivament-i-a-sobre-sóc-un-agent-supermegasecret-de-la-CIA-que-et-pot-matar-amb-una-sola-mirada-es-diu-tècnica-Medusa" la pobra top-model, esgarrifada, es va ficar dins del forn.

En Teddy va abandonar l'adorable caseta rosa xiclet, però abans va ficar un temporitzador al forn.

Quan la Teresa de les Tres Bessones va tornar, les seves llàgrimes es fonien en el deliciós pastís de carn que es cruspia. N'havia reconegut el gust. I sí, des de llavors, la Teresa va ser caníbala.

Però tornem al nostre Osset i a la seva absurda aventura. Quan el seu pare, en Zack Effron, l'havia abandonat com un seu antepassat havia fet al segle XII amb els seus avis, Hansel i Gretel -sí, van cometre incest; coses que passen quan t'abandonen en un bosc- havia anat directe al Bosc dels Contes, però sabia que amb la globalització, la tecnologia i el descarnat desengany dels joves d'avui en dia, allò ja no podia ser el que era. Així que va anar amb peus de plom en entrar a aquella casa que semblava un xic sinistra: les portes esgarrapades i esbotzades, un xic de sang a la paret... Per més que ho rumiava, allò no podia ser el castell del compte Dràcula; però llavors, de qui era aquella casa?

En entrar al menjador, va tenir una lleugera intuïció: allà hi havia tres bols de sopa, tot i que eren les 11 del matí i feia una calor horrorosa. Va beure un glop del primer i va trobar que cremava. Va ignorar el segon i va anar directament al tercer, el més petit, perquè no tenia massa gana. Era tèbia. Va tirar la sopa a un test on hi havia una flor mig marcida i va cagar-se en Déu.

-Cony, hi ha trossos de carn crua!

Va pujar a l'habitació de dalt per curiosejar, i va trobar tres catifes de pell increïblement cómodes, així que es va estirar per comprovar-ho..., i es va adormir, no en va havia passat la nit anterior fugint del fantasma d'en Michael Jackson, que per fi era blanc -més aviat translúcid- sense tractaments caríssims. El va despertar un escurament de gola, i, en aixecar el cap, va veure el caçador furtiu de Jumanji assegut en un dels tres llits que no havia vist en entrar.

-Has babejat la meva catifa d'ós, criatura fastigosa -li va recriminar.

-Són autèntiques? M'han semblat una porca imitació -va vacil·lar-lo el nostre Teddy -i sí, dic "nostre" perquè el vaig comprar en una subhasta fa 2 mesos, i com que sóc generosa el vull compartir amb vosaltres-.

El caçador de Jumanji va ulular el seu crit de guerra -que van retallar a la pel·lícula perquè incitava a la violència- i va perseguir-lo amb el rifle -que no van retallar de la pel·lícula..., i sí, "el mundo está loco"- mentre en Teddy l'esquivava, saltava pel balcó, s'agafava a una branca d'una mongetera immensa que havia sorgit esporàdicament del terra, va treure's el barret -quin barret?- i va saludar-lo mentre s'enlairava cel amunt.

Quan ja començava a notar els núvols a la pell, va començar a preguntar-se si el coi de mongetera deixaria mai de pujar i, sobretot, què carai hi feia el caçador furtiu de Jumanji en un bosc exclusivament per a contes.

Desgraciadament per a tots vosaltres, en Teddy no va palmar, sinó que va topar amb un OVNI immens -sí, un platet alienígena- que s'havia encallat amb una altra mongetera que havia plantat el cony de Jack de la Mongetera Màgica -sí, el que feia veure que era David VS Goliat i en realitat era un maleït lladre-. L'OVNI era d'uns alienígenes ecològics que l'havien envoltat completament de plantes, així que semblava un planeta suspés al cel; en Teddy, però, va trobar un diari alienígena que explicava la història. Curiosament, els alienígenes feien servir el mateix còdig secret que ell -o això, o estava llegint una història completament diferent-. Per un instant, va imaginar-se que era descendent dels alienígenes -cosa que explicaria el seu caràcter tan excèntric, que sempre havia atribuït a que el seu pare fos en Zack Effron- fins que va veure una fotografia d'una parella d'alienígenes al costat del cos mort del gegant, com si fos un emplaçament turístic. Eren una espècie de llangardaixos roses amb ulls de gasela i unes orelletes adorables de conillet rosa. Si el seu planeta d'origen era rosa, en Teddy volia anar amb ells. Malauradament, ells no eren els seus pares biològics, la qual cosa significava que l'altra teoria -que el seu caràcter controvertit es devia a la paternitat d'en Zack Effron- guanyava punts.

De totes maneres, va saber immediatament que els pobres extraterrestres havien mort. Ho va descobrir en veure'ls aixafats, al centre del que semblava una petjada homínida descomunal.

Però allò significava que hi havia algun gegant.

En Teddy va sentir com tremolava, i va córrer cap a la mongetera antiga, que, per sort, ja havia parat de créixer, no com la seva. I llavors va veure com s'acostava aquella fumuda muntanya homínida cap a ell, i va començar a escalar cap avall. Sabia que el gegant l'havia vist i devia voler fer-li el mateix que als seus no-pares biològics, però ell no ho permetria pas. Just quan abaixava el cap dels núvols -literalment- va sentir aquell crit esgarrifós i, a l'altra mongetera, va aparèixer un fragment d'un rifle de caçador.

En Teddy no va poder evitar riure estrepitosament i va cridar-li:

-Et deixo feina aquí a dalt! Vinga, lluita per Jumanji!

I va seguir fugint del gegant i del maleït fanàtic caçador furtiu de Jumanji, baixant per la mongetera màgica.

Un cop a baix, en Teddy va trobar-se la casa derruïda d'en Jack i va somriure, burleta, pensant que s'ho tenia ben merescut. Va robar fruits d'algunes cases que va trobar per allà, s'ho va carregar a la motxilla -però, quina motxilla?- i va córrer fins a arribar a una altra parcel·la del bosc. De fet, ja no era bosc: era una zona rocosa, on feia una calor gairebé sobrenatural, de 40 graus: ben bé on Jesús s'hauria estimat fer un dels seus discursets de dues hores.

Allà enmig va veure una cova que s'obria i es tancava com les portes mecàniques dels garaigs que coneixia. A dintre del forat, va veure un pobre home, de pell tota fosca, plorant com una regadora.

-Senyor, què li passa? -va demanar en Teddy, que molt en el fons, era un bon xicot. Però en aquell moment no se li havia despertat la vena compassiva, perquè mirava de reüll la càmara de fotos digital i supercara que penjava del coll de l'home.

Aquest individu en qüestió va mocar-se en el mocador que duia entortolligat al cap abans de respondre:

-Em sento tan desgraciat!! -va mocar-se de nou-. Sóc en 38...

-En què? -va interrompre en Teddy.

-Sóc en 38... Sóc el número 38 dels 40 bandits! Ali Babbà ens va robar, aquell porc canalla... I després el nostre cap, en 1, va decidir que canviaríem de comerç i es va passar a l'heroïna... Vam començar amb les relacions comercials amb els professionals del tema...

-Amb Cuba?

-No! -va saltar l'home, mentre l'obertura es tancava i s'obria-. Amb Disneyland!

Definitivament, allò cada cop tenia menys sentit, però en Teddy va entrar rodolant com Indiana Jones a la millor de les seves pelis, va esquivar d'un pèl la pedra aixafant -va sacrificar uns quants cabells, justament se'ls havia tenyit de rosa...- i va seure al davant de l'home, impertèrrit, com si no hagués passat res.

-En tot cas, Disneyland ens va estafar una vegada, en comptes d'heroïna va enviar-nos sucre lustre, i des de llavors vam trencar les relacions comercials. I en 1 va decidir que la fabricaríem. Fins ara ens ha anat bé, però ara la porta automàtica de la cova se'ns ha descontrolat i amb els corrents d'aire que entren voleia tot... Hem ofert la meva càmara digital com a paga per qui aconsegueixi arreglar-la... Diuen que és just que ho pagui jo, perquè com que va ocórrer justament quan vaig començar a fer la migdiada aquí...

-Jo puc arreglar-la -va dir en Teddy llavors, i acte seguit, va agafar de les mans a en 38 i el va aixecar d'una estrebada. La porta mecànica es va aturar a mig abaixar-se. El comandament a distància que controlava la porta estava just sota el cul d'en 38.

-Ostres, increïble! L'has arreglada! -va xisclar en 38, que li va donar la càmara.

En Teddy va marxar d'allà ben content. No li va dir mai a en 38, per això, que en realitat no sabia on era el comandament quan l'havia aixecat: simplement era una maniobra de distracció per robar-li la càmara.

En Teddy va seguir viatjant i, ja fora de la zona dels 40 lladres, va topar de cap contra un jardí. Estava perfectament cuidat i ple de roses. En arrancar-ne una, se li va aparèixer una bèstia monstruosa: era la Bèstia de la Bella i la Bèstia. En Teddy ja estava pensant quina excusa inventar-se quan, de cop, va recordar la càmara. Així que va tirar-li una fotografia a la cara de la Bèstia, i el flaix la va enlluernar. Va començar a córrer entremig de les roses i finalment va fugir.

Mentrestant, la Bèstia es fregava els ulls, molestat, tot dient-se:

-Cony de jovent que puja avui en dia. Només li anava a dir que la flor tenia una aranya...

En Teddy se'n va adonar. El seu crit va ressonar per tot el prat on havia anat a parar.

Un cop es va haver espolsat l'aranya de la mà on se li havia enfilat -una aranya horrible, negra, peluda, i a sobre amb cara de psicòpata assedegada de sang- va fixar-se que, separades per uns ridículs 5 metres una d'una altra, es dreçaven 3 casetes petitones: la primera de palla, la segona de fusta i la tercera de maons. Just llavors va aparèixer un llop per un caminoi, però no era un llop corrent: duia rastes, una samarreta arrapada que marcava els seus músculs, uns pantalons abaixats que deixaven veure la goma d'uns calçotets de marca -estratègicament retallats per la zona de la cua- i un porro entre les urpes.

-Hola -va saludar-lo en Teddy, pensant si li deixaria fer una calada. Llavors va veure que el cony de llop era un fatxenda i en realitat el porro era de broma.

-Ei, col·lega. Escolta, tinc molta gana i em vull menjar aquells porquets d'allà, saps? Però vull que en quedi constància... Veig que tens una càmara de fotos, et faria res fotografiar-ho i llavors penjar les fotos al Facebook?

-Entesos -va respondre en Teddy, entremaliat, pensant en el que havia sentit de bufar i bufar.

El llop, però, no era pas estúpid.

En picar a la primera porta, va anunciar que estava fent un treball sobre maneres d'allunyar els llops carnívors -no com ell, un innocent llopet vegetarià- i que si li deixava passar i prendre's un te. El pobre porc era idiota o estava col·locat, perquè va empassar-se la bola i va obrir la porta. Resultat? Sang i fetge.

En Teddy ho fotografiava tot, impressionat davant l'escorxament del porc. Clar, pobret, mai havia celebrat una matança del porc.

El llop va intentar-ho així a la segona casa, però l'altre porc passava del tema. Així doncs, va picar-li l'ullet a en Teddy y va dir que l'esperés una estoneta.

Quan va tornar, duia sota el braç pelut un parell de bidons de gasolina i una caixa de llumins per estrenar. Amb un somriure del tot sinistre, va tirar el còctel Molotov a la casa del porquet número 2. Fins que no es va sentir una deliciosa aroma de carn fregida, no van veure sortir el porc en flames. Estava ja tan cuit que el llop, per fer la gràcia, li va col·locar una poma a la boca.

El tercer porquet va rebre el llop amb una ràfaga de bales de tot menys amistosa. Tot llençant improperis, en llop es va vestir com un antidisturbis -una disfressa de carnaval, deia- i va assaltar la casa. Però no hi havia manera. Finalment, va tornar a desaparèixer. En Teddy va esperar al llindar del bosc, temorós que no comencés a disparar-li també a ell, aquell cony de porquet-Rambo. Finalment, va sospirar alleujat quan va veure que el llop apareixia damunt d'una..., d'una demolidora? En Teddy es va preguntar, per un instant, si aquell llop no era en realitat algun agent secret o un friki molt, molt perillós. De tota manera, no va pas aturar-lo quan va aterrar la petita mansió del porquet número 3, que va aparèixer assegut a una butaca, amb una pipa a la boca, llegint "Curial e Güelfa" amb una manteta de quadres a la falda. El llop no el va perdonar.

Una mica astorat, en Teddy li va demanar:

-Escolta, i quin nom tens al Facebook?

El llop va girar lentament el seu rostre, d'una manera que volia ser seductora, i va dir:

-Lobezno. Lupus Lobezno -imitant a la perfecció el "Bond, James Bond" que ja és mític.

En Teddy va assentir i, fins que no va veure com el llop s'endinsava de nou al bosc, no va respirar tranquil.

Per mig camí -tot i que no sabia quin camí havia pres- va veure 7 homes molt baixets, els nans, carregant un taüt de cristall. A dins s'hi veia una noia molt pàl·lida, de cabells negres i una ganyota horrible de dolor. Just darrera seu, va veure un noi molt engalanat, amb una corona de 3 kg sobre el cap, que permania arronsat sobre les espatlles. En Teddy va demanar:

-On porteu la noia aquesta?

Tots es van girar a l'uníson, amb uns rostros seriosos i extremadament concentrats.

-És la Blancaneus! No la coneixes? Com pots anomenar-la "la noia aquesta"?

-Sembla una mica morta per poder-la conèixer ja.

Un dels 7 nans es va enfadar tant pel comentari que va treure uns bastonets de les orelles i se'ls va ficar orella endins. Quan els va retirar -no sense esforç, tot s'ha de dir, tenia la cara congestionada ben vermella- hi havia una quantitat esgarrifosament abundant de cera; hom diria que en podria haver guanyat el rècord Guiness.

Miraculosament, després de totes les terribles aventures que en Teddy havia hagut de passar, aquella va ser la que li va fer més por.

-Però la mort li conserva la bellesa... -va intentar rectificar, tot i que amb el rictus d'horror de la noia, com si s'hagués adonat que tenia mig pit fora enmig d'un bar ple de borratxos, li costava que sonés sincerament.

Tothom es va relaxar..., lleugerament. Llavors va aparèixer una bruixa lletja, amb el rostre ple de berrugues i d'un espantós to verd com si s'hagués deixat la màscara facial posada.

-Hola, ex-sogra -va saludar-la amistosament el príncep, visiblement complagut-. Gràcies per treure-me-la de sobre, m'anava a obligar a veure "Crepuscle"...

Tothom va mirar complagut el cadàver de la noia, i en Teddy, atemorit, es va esfumar.

Nina de drap

Guarda't els sospirs,

les carícies, els "t'estimo",

les floretes, les mirades:

_______________________no m'entendriràs.

Guarda't també els "per sempre",

les cançons, les dolceses,

els detalls, els somriures:

_______________________no em fondràs pas.

Guarda-ho tot en un calaixet

_______________________diminut

al fons del cor;

_______________________al final s'esborrarà.

La teva passió es marcirà

com una flor al gener

colgada pel glaç del desengany

i tu t'enfortiràs.

I jo somriuré, amb aquell somriure

_______________________grapat al rostre

com una nina guarnida

_______________________amb un vestit de drap

que escolta consirosa que l'estimen

_______________________i només vol jugar.

Un cant de plany i dol

Un cant de plany i dol

entre els raucs de les granotes

pell elàstica, i freda com un glaçó

et fa sentir tan morta

Cant de vida i d'abandó

entre els raucs de les granotes;

i perduda, on ets sinó?,

has quedat en sa sofrença.

Potser cerques el camí

que t'ha de tornar a casa?

El teu cor és un bidó

________________de gasolina encesa.

Fum s'enlaira cel enllà

________________pol·luit de violència

i aquest fum ha destrossat

la granoteta feble;

i ses grolleres companyes

temoroses de tal sort

entonen amb estultícia

un cant de plany i dol

Ànima bruta, fum

Potser és el teu dolor

________________el que em tenalla?

Sang, verí, bala

no són sinó subtils laments

mentides envernissades

de color de nit.

I s'apaguen lluny tes espelmes

________________la flama blanca s'ha esfumat

encara resta el fum

fent giragonses

però el foc ja s'ha ajaçat.

Sento la teva veu ronca

-sona com si l'haguessin rascat-

potser tu també tens l'ànima bruta

i fum i ets opac.

Qui abraçarà el teu cos

en el dol de la lluna?

Qui sucumbirà al teu encís

de gust amarg de llimona?

Qui t'ensenyarà els estels,

cridaners, refulgents,

-són llàgrimes d'àngel

són foc, són dolor

són passió feta flama-,

qui agafarà el teu cor

i et netejarà l'ànima?

**

I potser quedarà llavors

una petita guspira del que ets,

savi endemoniat

somiador incansable

de justícia i crueltat

________________agafades de la mà...

I potser serà ella qui

t'agafarà la mà a tu

i em sentiré tan llunyana

com el cant de la celístia;

i una part de mi somriurà,

però una altra, ai, una altra!,

________________una altra t'enyorarà...

Joc sorgit de l'avorriment - Tema 13 (cançó) - català

though I patiently waited, bedside, for the death of today

Anàlisi freudiana. Era la resposta davant de totes les reaccions excessivament sentimentals que li impregnaven el cor: per què?, per què?... Allò tallava de soca-rel tot excés de ploranera.

Però llavors..., per què no li funcionava amb aquella cançó?

Per què? Potser perquè...

I can't see your star
the mechanical lights of Lisbon frightened it away

...potser perquè li colpia l'ànima, aquella ànima dura, freda, que tenia petites esquerdes bombollejants de càlides emocions..., tan humanes...

and I'm alone now
me and all I stood for
we're wandering now

...per exemple aquell desig tan fort de la seva companyia, de sentir la respiració lenta, pausada, al costat, aquella respiració sensual, profunda, que li emboirava els sentits, li desfermava la passió..., però no hi era...

all in parts in pieces, swim lonely
find your own way out

La porta de darrera del pub de la vida? Potser sí, però era tan trist que no volia creure que aquella fos la única solució... Només volia notar els seus llavis; no era tan dolent, potser, amb molta sort, sentir un "T'estimo" entretallat en les nits de lluna nova, on la foscor acompanyés les confidències...

I can't see your star
I can't see your star
how can the darkness feel so wrong?

Era evident que se sentia malament. Estava destrossada. Esperant incessantment aquella senyal, subtil, amagada rere un cubell d'enganys i fal·làcies, esperant, sí, com una estúpida...

and I'm alone now
me and all I stood for
we're wandering now
all in parts in pieces, swim lonely
find your own way out

...per no sentir res. Cap carícia, ni cap t'estimo, ni cap il·lusió: res, res de res, un desert de no-res, d'absència absoluta.

So far away
its growing colder without your love

Aquella frase sintetizava exactament totes les emocions primitives que es revoltaven al seu interior. I malgrat tot..., malgrat tot, una part de la seva ment freda, racional, impassiblement lògica, li deia: això és el que està bé..., estàs millor així...

why can't you feel me calling your name?
can't break the silence
its breaking me

...però el silenci i la soledat i l'abandó seguien allà dins..., tenallant-la. I què hi podia dir? Va deixar passar les precioses, íntimes notes de la cançó en soledat, en silenci, sentint com aquella part de la seva ànima que no havia aconseguit endurir se li trencava bocí a bocí, quedant-se reduïda a pols.

Joc sorgit de l'avorriment - Tema 12 (espelma) - castellà

Hoy, quizá el mundo estaba loco. Quizá me consumía igual que ésa llama glotona recorriendo, ardiente, cada milímetro de la mecha de la vela. Tantos quizás.

La vela me fascinaba. Era negra, completamente negra, como el ébano. Se iba derritiendo lentamente ante las carícias suaves y demasiado calientes de la llama. Era una especie de danza sensual, hipnótica. Una danza que terminaba con la destrucción de la vela, de la destrucción ante las carícias, ante el calor, ante el..., ¿el amor?

Quizá por eso me fascinaba tanto ésa vela. Parecía querer agarrarse a pesar de todo a ésa llama maldita, parecía que, queriendo derretirse, se elevaba hasta el máximo punto de autodestrucción y esplendor.

Claro que, mirado objetivamente, todo esto eran estupideces. Al fin y al cabo, era sólo una vela derritiéndose.

Como yo.

Recuerdo

Quizá eran las hormonas, o mi juventud, pero hoy la pena me mecía tan dulcemente que me dejé arrastrar por ella; como una desgarradora balada que sé bailar mejor que ningún otro baile: un paso a la izquiera, otro a la derecha, un suspiro para contener las lágrimas, otra punzada de embriagador dolor en el corazón, un paso a la izquierda, media vuelta, ver el mundo hecho trizas y sentirte como ceniza. Y aquí escuece, aquí escuece tu tormento; se quedaron heladas las sonrisas del momento. Quizá eran las hormonas, repito, o mi juventud; pero sentí que nunca lo había tenido, que no podría perderlo, que quisiera estar más loca e intentar que fuera posible, pero no tengo tantas hormonas, ni soy tan joven para realmente creerlo. Así que sólo me queda el rastro dulce de ése sueño tan idiota, una balada para bailar a solas, un pañuelo lleno de lágrimas y un precioso, doloroso recuerdo.

I Love Rock'N'Roll♥

I saw him dancin' there by the record machine

I knew he must a been about seventeen

The beat was goin' strong

Playin' my favorite song

An' I could tell it wouldn't be long

Till he was with me, yeah me

And I could tell it wouldn't be long

Till he was with me, yeah me, singin'

I love rock n' roll

So put another dime in the jukebox, baby

I love rock n' roll

So come and take your time and dance with me

Ow!

He smiled so I got up and asked for his name

That don't matter, he said,

'Cause it's all the same

Said can I take you home where we can be alone

An' next we were movin' on

He was with me, yeah me

Next we were movin' on

He was with me, yeah me, singin'

I love rock n' roll

So put another dime in the jukebox, baby

I love rock n' roll

So come an' take your time an' dance with me

Ow!

Said can I take you home where we can be alone

Next we were movin' on

He was with me, yeah me,

An we'll be movin' on

An' singin' that same old song

Yeah with me, singin'

I love rock n' roll

So put another dime in the jukebox, baby

I love rock n' roll

So come an' take your time an' dance with me

I love rock n' roll

So put another dime in the jukebox, baby

I love rock n' roll

So come an' take your time an' dance with

I love rock n' roll

So put another dime in the jukebox, baby

I love rock n' roll

So come an' take your time an' dance with

I love rock n' roll

So put another dime in the jukebox, baby

I love rock n' roll

So come an' take your time an' dance with

I love rock n' roll

So put another dime in the jukebox, baby

I love rock n' roll

So come an' take your time an' dance with me

...Puta...

Res ni ningú van poder arreglar-la mai. Estava trencada.

El seu cor bategava glaç sanguini.

Els seus ulls escopien indiferència.

Tot li era igual, res no l'afectava.

Precisament per això era morta.

Sentia el pols empresonat al seu braç.

El càlid alè de la vida bullint dins seu.

El malèvol do de la vista li ho deixava veure tot.

Les carícies, els petons, els cossos suats; tot.

Va començar a odiar l'amor quan li deien que per això la posseïen.

Vomitava trossos de fastigueig pertot arreu.

Les nits se li presentaven llargues i massa crues.

Res la retenia, res excepte amenaçes.

Sentia les cordes agafant-la pels canells. La seva condemna.

I llavors aquell dolor, entrant entre les cames.

Veia passar-ho tot lligada al llit amb les cames obertes.

Pel carrer l'haguessin mirat amb menyspreu, i tot per ser una esclava.

De totes maneres la gent no li importava.

Els homes la posseïen i n'ignoraven les llàgrimes.

Llargues nits de violació, amb sou i basques.

...Puta...