L'home sense ànima - Alice

-Tu, fetillera, trencadora d'ànimes...! -va exclamar Luzbel, lleugerament aterrit-. Què hi fas aquí? Has abandonat la companyia de Shatán?

-Ha-Shatán et troba a faltar, però no he vingut per això -va dir la noia, somrient amb un gest àcid, mancat de tota innocència, que seria impropi d'una noia en aquella època-. He vingut per complir la meva promesa.

-Perds el temps, Amber -va anomenar-la irreflexivament pel seu nom original, el nom amb què havia nascut, el nom que pertanyia al seu cos humà.

L'havia coneguda en un altre temps, en una altra època. Eren temps més feliços, fins que ell havia sucumbit a l'ambició i ho havia perdut tot en perdre's a ell mateix. I ella sempre el va odiar per això.

-Creus que no puc complir la meva venjança? Et creus indestructible?

Luzbel va remenar persimoniosament el cap. Va passar-li pel magí un dubte: com era que ara el fascinava tant, aquella noia, si mai li havia prestat ni la més mínima atenció? Era la primera vegada, des que s'havia fixat en l'Alice, tant temps enrere, que sentia aquell tipus d'atracció envers una dona.

-No és això. Ja no hi ha res que em pugui destruir més de com m'he destruït jo. A més -va afegir, clavant aquella mirada buida, de glaç, en els ulls marrons i furibunds de la noia- no hi ha res que venjar. Jo no la vaig matar; encara que mai m'hagis cregut, és veritat. I el teu odi envers a mi no ho canviarà, això.

-Tu vas ser-ne el causant -va escopir-li l'Amber, o la Lilith-. I la teva sang serà meva.

Era una vella promesa de venjança que tenia l'origen en els focs infernals, on les ànimes corsacades pel dolor i la rancúnia s'amenaçaven les unes a les altres.

-Fes el que vulguis -va dir, finalment, Luzbel, i va allunyar-se d'ella, notant la còlera de la noia, que cremava.

Va tornar-se a ajuntar amb el xicot ferèstec, que restava silenciós, unit a un grup de nobles panxacontents, cruels i despietats. Luzbel va veure silencioses crides, secrets que a ell, no li podien ocultar: l'estupidesa d'un, el romanç que hi havia entre dos d'aquells nobles, la indescriptible crueltat d'un altre, que violava les seves criades i torturava la seva dona... Secrets immunds, secrets pestilents que donaven basques, i d'altres d'innocents, comprensibles.

Luzbel va mirar atentament la bèstia violadora, i va decidir que l'enviaria prematurament a l'infern. A veure què en faria, Shatán, d'ell.

Semblava que Azazel li llegia els pensaments, perquè va xiuxiuejar-li a cau d'orella:

-Si vols matar-lo, mata'l, m'és igual. Però pobre de tu que t'enxampin i deixis anar alguna cosa.

-També podries ajudar-me.

-Per què? Les seves serventes no em diuen gran cosa.

Luzbel va recordar els pecats promiscus d'Azazel, i va decidir que potser tenia raó i el millor seria evitar la seva companyia. Ben mirat, Azazel no era gaire millor que el noble. Almenys no pel que feia a les dones.

Luzbel mai havia entès aquesta necessitat embriagadora de poder que necessitaven alguns homes desesperadament, i que aconseguien sotmetent les dones fins que les trencaven. La única dona a qui Luzbel havia estimat havia estat l'Alice, però sempre l'havia respectat d'una manera gairebé sagrada. Encara que l'Amber, o la Lilith, no pensés precisament el mateix. Va recordar els ulls glaçats de la noia: "Tu vas ser-ne el causant..."

Luzbel estrenyia plàcidament el coll de l'home amb les mans, fent una força gairebé ridícula per ell. De totes maneres, el rostre de l'home es tenyia d'un roig no gaire saludable. S'esforçava per aconseguir aire, però l'únic que produïa era un soroll molt enutjós. Luzbel podria haver-li trencat el coll amb un sol gest, però alguna part obscura del seu interior fruïa veient el sofriment i la mort d'aquell home. Gaudia especialment amb el terror que impregnava el seu cor; ambdós sabien que acabaria morint. No sabia si la dona estava dormint o si escoltava aquells sorolls estranys. De tota manera, potser tant li feia. O potser creia que aquells sorolls eren fruit d'una altra nit de passió -o turment, depèn amb quins ulls es mirés- amb una serventa.

Va estrényer més fort, fastiguejat de la visió del rostre, ara més aviat purpuri, del noble. Va deixar caure el cos mort als seus peus. Un braç va anar a parar damunt de la seva bota. Va clavar una coça per deslliurar-se'n, no volia saber res del cadàver d'aquella bèstia.

Va sentir un soroll lleuger, com el suau fregadís d'una capa arrossegada pel terra, i es va girar tan ràpidament que un ull humà no hagués pogut captar del tot la forma borrosa del seu cos. Allà plantada hi havia una figura que coneixia molt bé.

-Alice? -va xiuxiuejar, desconfiat.

El rostre d'alabastre de la que havia estat la seva dona va somriure, i llavors, tot d'una, en un tancar i obrir d'ulls, Luzbel va saber que no era ella. Els ulls d'aquella dona eren bruts, cruels, impassibles. L'Alice mai l'hauria mirat així. L'Alice era una mentidera, una embaucadora, una subtil manipuladora, però mai havia estat així. No. I només coneixia un ésser que pogués posseir aquesta forma. Era sols un turment més.

-Ha-Shatán.

Ell va estirar els braços suaus i increïblement pàl·lids de l'Alice cap a ell, que el van fregar. Tenia les mans ardents. L'Alice les tenia sempre fredes.

-Encara que no paris d'enviar-me ànimes enverinades, el nostre pacte continua vigent -va fer-li notar.

-Ho sé. I no pretenc que m'indultis -va dir, amb arrogància. Mai ningú s'adreçava a Shatán amb tanta familiaritat; per alguna cosa ell era l'Amo o el Gran Senyor.

Ha-Shatán va abraçar-se a ell amb aquell cos de mentida i va acostar lentament els seus llavis als de Luzbel. No sabia per què, però Luzbel sentia aquella atracció embriagadora que no podia contenir; mai l'havia sentit per ningú, li ennovulava els sentits. Va deixar-se arrossegar per un bes llarg i excessivament dolorós. En el fons del seu cor, sentia encara els vestigis d'un amor que feia segles que era mort.

-Pren-me, Alice -va xiuxiuejar Luzbel, alçant-li el vestit amb urgència.

Però aquella falsa Alice va apartar-se d'ell i, amb un somriure ple de mentides i misteri, va dissoldre's en la foscor. Encara va sentir la seva veu vellutada acaronant-lo cruelment...

-Ets meu, Luzbel...

L'home sense ànima - La festa

La vella casa no era gaire gran, però sí que era sumptuosa, exquisidament moblada i decorada. Les velles parets de pedra eren sòrdides, excepte quan estaven vestides amb tot de quadres i estandards. La il·luminació era precària, tènue en el millor dels casos. Usaven espelmes negres en tot de canelobres, alguns encastats a les parets, daurats, vells i increïblement recargolats, fins que el metall havia passat a ser una flor daurada amb espelmes al capdamunt. Els llums, però, poques vegades s'encenien. I no era només perquè l'amo preferís la foscor: si hi havia una cosa més magnífica en aquell palauet que els llums, eren les finestres per les quals penetrava la llum del dia. Estaven moldejades d'acord amb l'estil de la porta: amb arcs de mig punt, marcs de pedra amb tot d'incrustacions de pa d'or, i uns vitralls preciosos, amb tot d'imatges més aviat paganes que l'amo havia encarregat personalment. No era així de bon principi: quan havia entrat a la casa, l'amo s'havia trobat que tots els vitralls tenien representacions religioses. Els havia trencat, un per un, recorrent totes les habitacions, i només havia deixat intacte el vitrall que hi havia en la que després seria la seva cambra, segurament perquè es tractava del vitrall d'una rosa. Després d'allò, havia fet encarregar al seu acompanyant -després majordom- uns vitralls on hi apareguessin únicament flors, animals i alguna persona: l'únic requisit era que no estiguessin gens relacionats amb la religió. El vitraller havia complert puntualment la seva feina, excepte en un vitrall on havia representat, desintencionadament, una creu. L'amo l'havia trencat i havia muntat en còlera. Havia anat a veure personalment el vitraller i l'havia acusat de frau. L'home havia demanat disculpes i havia fet un vitrall nou, gratuït, posant especial cura en no caure en el mateix error. Va ser el vitrall més bell que va fer, tot i que restava pàl·lid al costat del magnífic vitrall de la rosa. L'amo era fred i a vegades mesquí, però va saber reconèixer l'extraordinària bellesa d'aquell vitrall i l'hi va pagar, malgrat que ja havia pagat el vitrall amb l'error. El vitraller va intentar negar-s'hi, però finalment, en veure que no podia convèncer l'amo, va acceptar-ho. Va quedar-se amb l'impressió que l'estrany nouvingut era un home col·lèric i ben extravagant, però certament generós.

Mentrestant el vitraller complia l'encàrrec, l'amo no s'havia volgut moure de la seva recent adquirida llar. Havia dormit allí tots els dies, malgrat la insistència del majordom, que sí que va allotjar-se a un hostal. L'home se'n va riure i va anomenar-lo feble. Però el majordom, més que feble, era sensat. L'amo podria suportar el fred per vés a saber quin encanteri estrany, però ell no podria pas aguantar les fredes temperaturnes nocturnes del nord durant la temporada d'hivern, plena de nevades, sense caure en una malaltia qui sap si mortal. És clar que el majordom ja sabia que el seu amo no era normal, i per això no li va insistir gaire. Suposava que l'embruix que tingués al damunt el protegiria d'aquestes coses. Poc sabia, pobre desgraciat, que el seu amo no tenia ànima.

En aquell moment, doncs, l'amo -o Luzbel, com l'anomenarem d'ara en endavant- mirava fixament un reduït grup muntat a cavall que l'anava a saludar. Luzbel va mirar els mobles, que eren antics i elegants, però menguats, i va decidir deixar que el majordom obrís la porta. Aquell sèquit no li faria cap mal, i a més, havia vist un sacerdot entre ells. Si més no, es riuria d'ell.

Quan el majordom va obrir la porta i va cridar el seu amo, en Luzbel ja baixava les escales parsiomoniòsament, amb aquella elegància superba que admiraven tots els homes poderosos i feia que els febles abaixessin el cap. En Luzbel tenia perfecta consciència que els homes eren poderosos independentment dels seus títols. Ho sabia des de feia molts anys. En veure com tots, excepte un, abaixaven el cap irreflexivament en mirar-lo, va sentir un pessigolleig de goig interior. El sacerdot també acotava el cap, va fixar-se, però era el que menys l'abaixava.

-Salut -va dir Luzbel en baixar les escales-. Benvinguts a casa meva.

El sacerdot va pujar la cara, però en veure-li aquell esguard tan peculiar, va estremir-se, intimidat.

-Benvingut sigueu vós a la nostra terra, la vall de les orenetes -va contestar el sacerdot, amb una veu tèbia, tremolosa-. Esperem que us hi trobeu a gust.

-Hem vingut per donar-vos la benvinguda i per convidar-vos a alguns events socials -va ficar-hi cullerada un home rodanxó que vestia amb roba cara, suau, potser seda. Segurament era un noble, i en els trets del seu rostre, Luzbel va saber llegir-hi feblesa i crueltat entremesclades-. Per exemple, el que ofereix la meva família demà mateix, al nostre palau.

Luzbel va plantejar-s'ho un moment. El xicot que no havia abaixat la mirada se'l mirava inquisitivament, però encara no coneixia els seus motius. Tenia curiositat per aquell jove seriós i poc cortés, que mirava buidament el seu rostre com si fos estúpid. Luzbel, però, sabia llegir expressions, i certament el xicot no tenia pas una intel·ligència menguada. Va convidar-los a passar, i va encarregar al majordom que bullís te. El majordom va fer mala cara, però va obeir sense remugar.

-Teniu els criats ben domesticats -va comentar el noble, en un intent de bromejar-. A casa nostra, hem d'assotar-los diàriament. De totes maneres, fer el te i cuinar no són tasques masculines; escauen més aviat a una donzella.

-El meu majordom -va fer Luzbel, remarcant asprament la paraula, fredament irritat- pot encarregar-se de tot el que li encomano. I si no ho fa al meu gust, no l'assoto; sempre s'esforça en complir d'una manera sevicial i treballadora.

El xicot misteriós va somriure d'una manera sorneguera i prou esclaridora. En aquell mateix moment, Luzbel no va tenir més dubtes i va acceptar la invitació del noble.

-Primerament hauré de saber a qui adreço la invitació -va comentar.

-Sóc Luzbel Normanson -va dir l'amo, amb total indiferència, i els cinc convidats es van estremir lleugerament. L'amo no creia que coneguessin tots d'on provenia el seu nom de pila, sinó que més aviat s'estremien davant la seva crua indolència.

La nit es presentava tan freda i cruel com totes les altres fosques nits d'hivern. La lluna, rodona i enorme, estava suspesa al capdamunt del cel, i brillava entre les tenebres com només pot brillar la puresa més insensible. L'home amb ulls d'acer va contemplar-ho tot somrient cínicament, i llavors es va estrényer més la gruixuda capa negra. Poc després, una tartana va aparèixer davant seu i el seu majordom li va fer una mirada de comprensió, assegut al davant, agafant les regnes.

Luzbel sabia que el seu majordom, Edmond, el coneixia molt bé, tot i que no sabia el seu secret, ni el sabria mai. També sabia que era astut i servicial, i que mai li faria preguntes, senzillament perquè sabia que no li serien respostes. Però, pel damunt de tot, el seu tret característic era la lleialtat inquebrantable, sobretot si admirava algú. I Luzbel sabia que l'admirava més que a ningú.

No entenia el per què d'aquella admiració, i tampoc podia respondre-li amb la mateixa intensitat. Admirava les qualitats del majordom, però no l'obeïria mai, si les tornes haguessin estat al revés i ell respresentés el paper de criat. Mai.

El millor de tot era que Edmond ho sabia, i això no feia que el seu respecte mengués, ans el contrari. Sabia qui era l'amo i qui era el servidor, i que l'amo era un home poderós, digne de tota admiració. Sabia que ell no faria mai res digne de l'admiració que li professava, però, tot i així, desitjava servir-lo.

La tartana era negra, però no només per això era ombrívola. Tenia tot de refinaments platejats, i les rodes semblaven de plata massissa, però tenia una espècia d'aura sinistra, encara que teòricament els objectes no en tenen, d'aquestes coses; si més no, alguna cosa en la seva aparença cridava a la gent normal i corrent, els "febles" com n'anomenava en Luzbel: "Allunya't, fora".

Luzbel va internar-se en la festa amb aquella disimboltura i magnificència distant que el caracteritzaven. Semblava un lleó calculador contemplant unes quantes preses, cercant entre cossos càlids, petits i insignificants una gran presa que el seduís el suficient. Finalment va contemplar una jove de llargs cabells negres, deixats anar en tirabuixons suaus. Tenia un rostre ovalat, blanc i suau com una nina de porcellana, amb uns enormes ulls castanys sota unes celles fines i esbiaixades. Els seus ulls, envoltats per unes pestanyes atapeïdes i d'una llargada inusual, eren increïblement expressius, i alhora, distants. Luzbel es va sentir fascinat per ella només per aquella mirada, tot i que la resta del seu cos també era molt atraient: les galtes estaven lleument xuclades, però no el suficient com perquè s'alterés la delicadesa dels seus trets. Tenia un nas recte i arrodonit, un xic arromangat, que li donava un cert aire d'arrogància. Sota d'aquest, es trobaven uns llavis sedosos, carnosos, increïblement sensuals, d'un roig intens. La barbeta també era arrodonida, i s'alçava lleugerament amb un gest ferm i decidit. El seu coll era sols una corba delicada de pell blanca i vellutada, que acabava en unes espatlles estretes, fràgils. El principi del pit era tot just insinuat, ja que el vestit de tirants fosc, de seda blava marina, tenia un escot poc pronunciat. De totes maneres estava prou cenyit a l'altura del tronc, i a partir de la cintura estava deixat anar, simple, i alhora tan elegant com el vol d'un cigne fregant l'aigua.

-Bona nit, senyor Luzbel -va xiuxiuejar-li una veu que no havia sentit mai, freda, aspra però indubtablement jove.

-Bona nit -va fer en Luzbel, girant-se amb elegància i una brillantor encuriosida a les ninetes. Quan va veure l'interlocutor, va somriure mordaç i va afegir-: Azazel.

-Aquí i avui no m'anomeno així -va contestar el jove que estava entre la comitiva de benvinguda, i va somriure-. Anomena'm Tim. I ella -va afegir, assenyalant la jove d'indiscutible bellesa que admirava en Luzbel- és Lilith. No s'ha canviat el nom, diu que té massa amor propi per això. És la meva germana.

Luzbel va assentir i va somriure. Una espècie de desig bombollejant impregnava cada síl·laba que articulava:

-Vaig a saludar-la, amb el teu permís.

-No hi tinc cap inconveninent -va dir Azazel, cortèsment-. Ella mateixa es defensa prou bé..., quan vol.

Luzbel va captar aquell matís i va somriure, convençut de la veritat en les paraules del xicot. Es va acostar suaument a la noia, amb una certa elegància que ella va captar i admirar, però fredament. Ell sabia de la indiferència dels que eren com ell -uns maleïts, uns sense ànima- i no el va afectar gens.

-Bona nit, Lilith -va fer, gentilment.

-Us saludo, Luzbel -va contestar ella, i va somriure amb un gest que, de cop, li va ser massa conegut i tot-. No us alegreu de tornar-me a veure?

L'home sense ànima - La maledicció dels Addams

Ningú li havia dit d'anar-hi, però això tampoc tenia gaire importància. Aquell individu era allà, alguna cosa l'hi havia empès. No se sabia ben bé el què. Hi havia qui afirmava que la seva ànima l'havia menat cap a la vall. La vall de les orenetes. Si li ho haguessin dit a ell, hagués somrigut, mordaç, i hagués guardat silenci. O tal vegada ho hagués negat. En tot cas, el primer que se li hagués passat pel magí hagués estat que ell no en tenia, d'ànima.

La història de la seva ànima és interessant i llarga, però mai la sentireu asseguts a la vora del foc. No és una d'aquelles històries agradables de sentir. Ni tan sols és fàcil d'entendre.

Era un home alt i cepat. A ningú se li passaria pel cap desafiar-lo tot sol, i no només pel seu cos musculós, sinó també pels seus ulls. Eren d'un gris metàl·lic, com l'aigua freda d'un mar llunyà cobert per un cel encapotat. A la seva terra, s'havia dit que se li havia ficat aquell mar a dins, i que no volia sortir; per això, a l'hivern, el seu caràcter es glaçava. De tota manera no era pas el color el que espantava a la gent. Era aquella mirada salvatge, ferotge i esquinçada, de llop famolenc i malferit.

Tampoc a ningú se li havia acudit demanar-li què el feria, cosa que de fet era una sensatesa. Cap curiós n'hagués sortit ben parat, d'un interrogatori semblant.

En aquells moments es trobava a la seva casa antiga. Havia estat propietat d'una vella família rica, que no noble, anomenada Addams. L'estrany no havia trobat cap mena d'importància que tots els descendents de la família haguessin tingut una mort sangonosa rodejada de misteri a dins del recinte. Com que tots els altres habitants de la contrada no pensaven com ell, va trobar-la a bon preu. Algun pagès de bon cor havia tingut la delicadesa d'informar-lo dels fets, però ell se l'havia tret de sobre, amb certa tosquedat. Ja ho sabia, però a ell no l'hi passaria, deia. Creia fermament en les coses sobrenaturals i acceptava la possibilitat que aquelles morts es deguessin a un fantasma, però la idea no l'aterria en absolut. Simplement, els fantasmes no podien fer-li res. No eren rival per a ell.

Havia vist un cop un ésser fantasmagòric, semblava un espectre. En tot cas segur que no estava viu. L'ésser s'havia acostat subtilment a ell, amb un esguard ferotge, però ell s'havia mantingut ferm. Era en l'época que ja havia abandonat la seva ànima trencada i l'havia canviat per tres desitjos que no va tardar a veure que el deixaven insatisfet. En quant havia aixecat la seva mirada glaçada i l'havia clavat en el mort, qui s'havia estremit era qui en principi no tenia res a témer. L'ésser de carn no havia tingut por: estava buit d'aquelles coses. L'ésser de boira, encara que ja no tenia un cor que bategués, havia estat colpit pel terror.

Així doncs, l'home no temia res d'aquella terra. Res del que podia trobar a la vall de les orenetes no li podia fer por, i menys uns espectres febles que s'havien obsedit per la sang d'una estirp de canalles -o això deien els rumors-. S'havia enfrontat a perills més tenebrosos, havia perdut la seva ànima pel seu afany d'aconseguir una vida inextingible, una fortuna prou suculenta i una dona bella, moribunda i hipòcrita, que l'havia deixat vidu poc després de la boda, i, encara que ningú excepte ell en coneixia els detalls, no havia estat per la seva malaltia. Havia tastat el foc de l'infern i havia notat la sang del seu cor trencat: res, tret del mateix Diable, podia afectar-lo. Això creia.

Però s'equivocava.

Filosofia de Nietzsche

Últimament he estat llegint el famós Nietzsche, i si bé té unes quantes teories força interessants -com per exemple, la necessitat de tornar-nos durs, acceptar la solitud, etc etc- hi ha uns quants punts en els quals no estem d'acord. Ja sé que no sóc cap intel·lectual i a més a més molta gent argüirà que, com que està mort, té ell la raó -sempre he pensat que els grans genis són el doble de genis per la societat quan poden llegir les seves opinions gratis. De tota manera, em crec en el dret de dir-hi la meva, així que, digui el que digui tothom, la diré.

Primer punt: Nietzsche té un concepte absolutament avorrible de les dones. Cito textualment: "L'home s'ha d'educar per a la guerra i la dona per a ser el repòs del guerrer: la resta és beneiteria". Així doncs, per a Nietzsche les dones érem solament un "repós", una joguina, una mena de segon plat. El que ell trobava verament preuat era solament l'home, i la dona -que ha estat marginada per totes bandes, i qui ho vulgui negar, és que no coneix gens ni mica la història!- era simplement una necessitat de l'home. Però per què? M'atreveixo a especular que la raó és tan senzilla com que ell era un home. I així ha estat amb molts grans homes, homes savis, importants, que han passat a la història. Però, és clar, eren homes. Ara podria començar a fer una dissertació realment perllongada sobre com, quan i per què s'ha marginat a la dona durant tota la història, però malauradament ara no tinc temps i tampoc el cap tan clar com per fer-ho. Algun dia, potser demà, ho faré. El cas és que Nietzsche considera la dona únicament com el mitjà per parir els futurs superhomes, el repós pels guerrers i la mare que educa els nens en la seva doctrina. Punt i final. I, ja se'm perdonarà -i si no, m'és ben igual!- però trobo que aquest concepte és absolutament repulsiu i indigne de qualsevol persona que es vulgui qualificar d'intel·ligent -una persona intel·ligent sabria apreciar l'evidència palpable de la intel·ligència femenina o, si molt m'apures, les raons científiques que donen la raó a la meva opinió. Prosseguint amb això, però, puc dir que exculpo lleugerament a Nietzsche per aquesta idea, ja que en aquells temps la societat també derogava la dona a segon pla i les dones es sotmetien, negant així la demostració de la seva intel·ligència.

Segon punt: la dominació per part del "superhome" i la necessitat que hi veu a un període constant de guerres. Em sembla -és únicament una opinió- que el seu estudi sobre els grecs i els romans va inspirar-li aquesta idea. En aquest aspecte, es nota clarament que és un mascle. Guerra i dominació sobre qualsevol altre. Em sembla una altra idea deplorable. Entenc la seva necessitat de no barrejar-se amb la púrria, amb la xusma com en diu ell mateix -el món n'està molt ple, encara ara. Malgrat tot, trobo que la dominació és ultrapassar-se. Aquest home va inspirar les ideologies fascistes i imperialistes posteriors -molt remarcablement la de Hitler, el gran fill de puta i assassí de jueus, rojos i liberalistes, entre d'altres-, que van veure en les seves paraules la senyal d'ocupar nous territoris i tiranitzar-los.

Estic absolutament d'acord en la necessitat de dir no, de no caure en les trampes de deixar-se arrossegar, -de crear nous valors perquè els vells estaven massa plens de teranyines i d'aranyes. Sí, amb això sí que hi estic d'acord, i molt! Però no estic d'acord en la necessitat d'imposar aquests valors per la força als demés. Amb això únicament fas que detestin els teus valors, els ridiculitzes tu mateix si necessites imposar-los forçosament, com si no creguessis que el mateix pes dels teus arguments pot convèncer a la gent. És un acte de covardia, no de força i duresa! És un acte de desconfiança envers un mateix!

Nietsche era un gran home, d'això n'estic segura; i d'algunes de les seves idees en podem extreure moltes ensenyances útils i grans. Però, deplorablement, no de totes. De totes, no!

Nada

Quizá nunca he sido lo que se esperaba de mí, y no sé si eso debiera alegrarme. Lo único que sé, perdido en éste jodido paraje, es que me siento solo.

Avanzé incluso cuando las rocas se me clavaban en la piel y mis pies sangraban del esfuerzo. Avanzé incluso cuando los pulmones ardían sin aire y todo se volvía oscuro y bello. Yo sencillamente avanzé.

No pido a nadie que haga ése mismo esfuerzo. Algunos perecerían. Otros, se rendirían. Unos pocos -los más valientes, los más soñadores, los más desesperados quizá, o los más confiados, que a veces viene a ser lo mismo- seguirían hasta el fin. La pregunta era... ¿cuál es el fin?

¿Dónde plantamos la meta de nuestra vida? ¿Cuándo terminará el sentido de nuestra existencia? ¿Cumpliremos nuestro objetivo a la vida, si es que hay alguno? ¿Moriremos sin ver realizado nuestro sueño? Pero ¿hay algún sueño que cumplir?

Avanzé sin plantearme éstas malditas preguntas, sin tener unas malditas respuestas, y ahora que me las planteo, no sé por qué carajo avancé.

No sé si éste lecho en el cual estoy tendido es mi lecho de muerte -en todo caso, qué importa ya. Sólo sé que es un colchón barato, con el que me clavo los putos muelles, un colchón sudado, usado seguramente para sexo bruto y ya, no creo que nadie quisiera dormir en él. Quizá algún drogadicto después del subidón, dejándose caer aquí encima -jodido, ya lo creo, quizá al borde de la sobredosis.

El mundo es feo. O almenos a mí siempre me para su peor rostro. Cuando era un crío me pasaba los días buscando las maravillas del mundo. Vivía en un suburbio sucio donde los sueños se compran y tienen forma de polvo blanco. Si tú no aspiras a ésa clase de sueños -y yo nunca aspiré a la clase de sueño que te consume y te mata-, entonces eres un vagabundo en ése oscuro suburbio, un ser que se acostumbra a no tener sueños a copia de recogerlos trocito a trozo cuando los apuñalan.

No sé por qué, pero me rebelé ante el fracaso durante años. Mis padres se habían resignado a él, pero no así mis dos hermanos -uno está en la prisión por drogoadicto y el otro está muerto. Le hubiera cambiado con gusto la suerte a K. Estar fiambre debe ser infinitamente más fácil que arrastrarse por ésta vida ramera.

Ahora veo desfilar ante mí toda mi vida y no tengo nada de lo que vanagloriarme. Unas cuantas noches solo, otras tantas abrazado a una muchacha que el día después dejaba de tener nombre y se tornaba el polvo número 15. Toda la vida jodidamente solo.

Nunca fui hombre de muchas palabras y, desde luego, si algo se me puede considerar, es frío. Nunca me sentí vacío por ésta soledad que algunos verían como caída del cielo. Aunque tampoco se me antojaba divina. Simplemente vivía mi vida, arrastrándome como mejor sabía, y no me pareció justo colgarme de nadie y enviarla derecha al infierno.

Cuando me di cuenta de que esto era el infierno -mi infierno- no pude menos que luchar para salir adelante. Pero no me agarré a ningún sueño. Creo que fue éste mi error. No aprendí a soñar. No aprendí a anhelar, a querer, a amar. No aprendí a desear, y consecuentemente, no he conseguido nada de lo que deseé. Es imposible.

Lo único que sé es el final, y el final es éste: estoy tumbado en un colchón barato, con la espalda dolorida porque se le clavan los muelles, empapado de sudor ajeno, mirando el techo de color vómito, y no siento nada. ¡Nada! Absolutamente nada. Quizá es porque llevo unas cuantas copas de más y toda la habitación sucia y asquerosa me da vueltas. Quizá porque noto el corazón cansado, viciado, contaminado, y demasiado frío. Quizá porque no me atreví a soñar nada de nada, y al final de ésta historia, no tengo nada que contar. Porque toda mi puta vida se reduce a nada.

Solitud / Soledad

Temptejar, fondre'm en la pell, temptar, besar, allunyar-me i tornar. Lligar-me, no; seria empresonar-me al costat d'una persona. I per què vull companyia? Nietzsche diu: "El vostre mal amor envers vosaltres mateixos us fa de la solitud una presó". La solitud és dura però suportable. La companyia a vegades no. Millor caure en la temptació quan tens ganes de deixar-te caure -i la resta del dia, quedar-te dempeus.

Tantear, fundirme en la piel, tentar, besar, alejarme de todo y volver. Ligarme, no; seria encarcelarme al lado de una persona. Y ¿para qué quiero compañía? Nietzsche dice: "Vuestro mal amor hacia vosotros mismos os hace de la soledad una prisión". La soledad es dura pero soportable. La compañía a veces no. Mejor caer en la tentación cuando tienes ganas de dejarte caer -y el resto del día, quedarte de pie.

Amor nocturno

Suspirar... suspirar bajo la luna llena, bañando tu piel en plata.

Chispas de luz a cada instante. No es nada. El cielo.

Luces anaranjadas, luces eléctricas, que embellecen. Da miedo. ¿Cómo puede embellecer la noche una bombilla, y a la vez, asesinar el mundo?

Suspiros de noche. Te adentras en el silencio, en las tinieblas. Te quedas atrapado, allí, encima la roca blanca que se distinge, fantasmal, entre la oscuridad. La brisa toca tu frente. El calor en cada paso. Suspiro.

La hierba roza tus pies. Es rasposa, parece una carícia de débil piedra. Aún quema. El sol la ha amado y el amor abrasa.

El canto de un grillo rasga la noche. Tranquila, joven aún, se tiende en pie una masía. A los ojos de los humanos, es antigua; pero la piedra sigue aguantando, sus puntas a duras penas se han tornado polvo. La piedra es muy vieja.

De todo conoce la piedra: de amoríos, de pasos, de huidas, de persecuciones, de duelos, de secretos, de odios, de susurros, de noches, de días, de sangre y de agua. De todo y un poco más. Pero está muerta.

Tus pies se ven blancos y casi espectrales enmedio de la noche. Avanzas silencioso, con la cabeza gacha, vigilando para no tropezarte.

La piedra de todo conoce, pero de nada sabe, pues que está muerta. Tú conoces poco, pero de todo sabes, pues que estás vivo. Tu instinto te dirige por dentro, tus emociones te hacen herbir la sangre, y tus ojos alcanzan a ver la luz.

La luz está lejana, suspendida allá a lo alto, en forma de pequeños puntos lechosos, brillantes cual diamantes de fuego blanco.

Tu observas ésa luz, y lo haces con ésa mirada penetrante que he aprendido a respetar y a admirar por encima de todo. Alzas un brazo, señalando el cielo, cúpula fantástica, retablo de maravillas; y dices, con ésa voz grave que me roza y me acuna:

-Ésa es la leche de Hera, que dio a Hércules para que fuera immortal. Pero no te creas que ella quisiera...

Y sigues contando la leyenda de Hércules, ése héroe tan desafortunado que fue el más querido por su padre, y el más odiado por la esposa de éste. Y sigo amarándome de tu voz sabia, que parece una brisa fresca enmedio de una noche demasiado cálida, y me pego a tu cuerpo, ardiente a mi lado. Tus labios se cierran suavemente, y entrecierras un segundo los ojos cuando te acaricio el brazo.

-¿Por qué será todo tan complicado? -te pido, dolorosamente sedienta de ti.

-Porque nos complicamos la vida, supongo -dices, con ése tono sarcástico, los delicados matices del cual conozco mejor que la palma de mis manos-. La vida tendría que ser fácil. Comer, beber, respirar, hacer tus necesidades, dormir. Y despertar un nuevo día, y volver a empezar.

Suspiro, y sé que tienes un escalofrío de placer al notar mi suspiro en tu piel.

-Entonces empezamos a desear -digo yo.

-Y el deseo se vuelve más fuerte, hasta volverse adicción -vuelves a la carga, con el mismo tono deleroso y atribulado de siempre.

-No tiene por qué ser siempre así, cariño.

-No me llames cariño. Sabes que lo necesito demasiado.

Te cojo de la mano, y recorro con un simple dedo tu piel. Desearía fundirme en tu abrazo, pero no te lo digo. Dejo que los ojos hablen por mí. Sospecho que volverás a rechazarme. Otra vez y otra. Es difícil seguir a tu lado, sentándome aquí, quieta, sabiendo que volverás a rehuirme.

-Me es muy difícil no volver a intentarlo -te susurro al oído.

-Pues contrólate y no lo hagas.

-No puedo.

Einstein dijo una vez que, para esperar resultados diferentes, tienes que hacer cosas distintas. Y ésta vez no voy a quedarme quieta. Voy a tentarte con todo mi arsenal, a riesgo de quedarme rota para siempre. Y es que cuando el corazón se rompe, siempre queda una grieta en el alma. Una grieta que sangra.

Sabes lo que estoy haciendo, y otra vez, dudas. Dudas cuando mi dedo se desplaza a tu cuello. Dudas cuando baja por tu pecho. Dudas cuando mis labios se posan encima de tu nuez. Dudas cuando rozan el mentón hasta llegar a tu boca. Dudas cuando de nuevo, te beso. Dudas al notar mi lengua arrapándose a la tuya. Dudas cuando me separo, suspirando a quemarropa, y te sonrío. Dudas cuando aprieto mi cuerpo contra el tuyo. Dudas cuando te abrazo por la cintura. Dudas cuando te muerdo el cuello. Y sigues dudando cuando me desabrocho la camisa, allí, enmedio de la nada.

-Me da igual todo. Ya sabes que te quiero.

Te lo digo por primera vez, por primera vez en mucho tiempo. Aún te resistes y me dices que no, pero poco a poco, tus manos me recorren como antaño. Sé que me has echado de menos. Sé que tu también me amas.

¿Y a quién le importa lo que pase ahora?

Suspirar... suspirar bajo la luna llena, bañando tu piel en plata.

La roca todo lo conoce, aunque esté muerta. Ha conocido la tentación, la nuestra. Nos amamos esta noche, calcinamos nuestros cuerpos, incineramos nuestras almas. A mí no me importa: que digan lo que quieran.

Almenos ésta noche, te he tenido conmigo.