L'home sense ànima - Alice

-Tu, fetillera, trencadora d'ànimes...! -va exclamar Luzbel, lleugerament aterrit-. Què hi fas aquí? Has abandonat la companyia de Shatán?

-Ha-Shatán et troba a faltar, però no he vingut per això -va dir la noia, somrient amb un gest àcid, mancat de tota innocència, que seria impropi d'una noia en aquella època-. He vingut per complir la meva promesa.

-Perds el temps, Amber -va anomenar-la irreflexivament pel seu nom original, el nom amb què havia nascut, el nom que pertanyia al seu cos humà.

L'havia coneguda en un altre temps, en una altra època. Eren temps més feliços, fins que ell havia sucumbit a l'ambició i ho havia perdut tot en perdre's a ell mateix. I ella sempre el va odiar per això.

-Creus que no puc complir la meva venjança? Et creus indestructible?

Luzbel va remenar persimoniosament el cap. Va passar-li pel magí un dubte: com era que ara el fascinava tant, aquella noia, si mai li havia prestat ni la més mínima atenció? Era la primera vegada, des que s'havia fixat en l'Alice, tant temps enrere, que sentia aquell tipus d'atracció envers una dona.

-No és això. Ja no hi ha res que em pugui destruir més de com m'he destruït jo. A més -va afegir, clavant aquella mirada buida, de glaç, en els ulls marrons i furibunds de la noia- no hi ha res que venjar. Jo no la vaig matar; encara que mai m'hagis cregut, és veritat. I el teu odi envers a mi no ho canviarà, això.

-Tu vas ser-ne el causant -va escopir-li l'Amber, o la Lilith-. I la teva sang serà meva.

Era una vella promesa de venjança que tenia l'origen en els focs infernals, on les ànimes corsacades pel dolor i la rancúnia s'amenaçaven les unes a les altres.

-Fes el que vulguis -va dir, finalment, Luzbel, i va allunyar-se d'ella, notant la còlera de la noia, que cremava.

Va tornar-se a ajuntar amb el xicot ferèstec, que restava silenciós, unit a un grup de nobles panxacontents, cruels i despietats. Luzbel va veure silencioses crides, secrets que a ell, no li podien ocultar: l'estupidesa d'un, el romanç que hi havia entre dos d'aquells nobles, la indescriptible crueltat d'un altre, que violava les seves criades i torturava la seva dona... Secrets immunds, secrets pestilents que donaven basques, i d'altres d'innocents, comprensibles.

Luzbel va mirar atentament la bèstia violadora, i va decidir que l'enviaria prematurament a l'infern. A veure què en faria, Shatán, d'ell.

Semblava que Azazel li llegia els pensaments, perquè va xiuxiuejar-li a cau d'orella:

-Si vols matar-lo, mata'l, m'és igual. Però pobre de tu que t'enxampin i deixis anar alguna cosa.

-També podries ajudar-me.

-Per què? Les seves serventes no em diuen gran cosa.

Luzbel va recordar els pecats promiscus d'Azazel, i va decidir que potser tenia raó i el millor seria evitar la seva companyia. Ben mirat, Azazel no era gaire millor que el noble. Almenys no pel que feia a les dones.

Luzbel mai havia entès aquesta necessitat embriagadora de poder que necessitaven alguns homes desesperadament, i que aconseguien sotmetent les dones fins que les trencaven. La única dona a qui Luzbel havia estimat havia estat l'Alice, però sempre l'havia respectat d'una manera gairebé sagrada. Encara que l'Amber, o la Lilith, no pensés precisament el mateix. Va recordar els ulls glaçats de la noia: "Tu vas ser-ne el causant..."

Luzbel estrenyia plàcidament el coll de l'home amb les mans, fent una força gairebé ridícula per ell. De totes maneres, el rostre de l'home es tenyia d'un roig no gaire saludable. S'esforçava per aconseguir aire, però l'únic que produïa era un soroll molt enutjós. Luzbel podria haver-li trencat el coll amb un sol gest, però alguna part obscura del seu interior fruïa veient el sofriment i la mort d'aquell home. Gaudia especialment amb el terror que impregnava el seu cor; ambdós sabien que acabaria morint. No sabia si la dona estava dormint o si escoltava aquells sorolls estranys. De tota manera, potser tant li feia. O potser creia que aquells sorolls eren fruit d'una altra nit de passió -o turment, depèn amb quins ulls es mirés- amb una serventa.

Va estrényer més fort, fastiguejat de la visió del rostre, ara més aviat purpuri, del noble. Va deixar caure el cos mort als seus peus. Un braç va anar a parar damunt de la seva bota. Va clavar una coça per deslliurar-se'n, no volia saber res del cadàver d'aquella bèstia.

Va sentir un soroll lleuger, com el suau fregadís d'una capa arrossegada pel terra, i es va girar tan ràpidament que un ull humà no hagués pogut captar del tot la forma borrosa del seu cos. Allà plantada hi havia una figura que coneixia molt bé.

-Alice? -va xiuxiuejar, desconfiat.

El rostre d'alabastre de la que havia estat la seva dona va somriure, i llavors, tot d'una, en un tancar i obrir d'ulls, Luzbel va saber que no era ella. Els ulls d'aquella dona eren bruts, cruels, impassibles. L'Alice mai l'hauria mirat així. L'Alice era una mentidera, una embaucadora, una subtil manipuladora, però mai havia estat així. No. I només coneixia un ésser que pogués posseir aquesta forma. Era sols un turment més.

-Ha-Shatán.

Ell va estirar els braços suaus i increïblement pàl·lids de l'Alice cap a ell, que el van fregar. Tenia les mans ardents. L'Alice les tenia sempre fredes.

-Encara que no paris d'enviar-me ànimes enverinades, el nostre pacte continua vigent -va fer-li notar.

-Ho sé. I no pretenc que m'indultis -va dir, amb arrogància. Mai ningú s'adreçava a Shatán amb tanta familiaritat; per alguna cosa ell era l'Amo o el Gran Senyor.

Ha-Shatán va abraçar-se a ell amb aquell cos de mentida i va acostar lentament els seus llavis als de Luzbel. No sabia per què, però Luzbel sentia aquella atracció embriagadora que no podia contenir; mai l'havia sentit per ningú, li ennovulava els sentits. Va deixar-se arrossegar per un bes llarg i excessivament dolorós. En el fons del seu cor, sentia encara els vestigis d'un amor que feia segles que era mort.

-Pren-me, Alice -va xiuxiuejar Luzbel, alçant-li el vestit amb urgència.

Però aquella falsa Alice va apartar-se d'ell i, amb un somriure ple de mentides i misteri, va dissoldre's en la foscor. Encara va sentir la seva veu vellutada acaronant-lo cruelment...

-Ets meu, Luzbel...