Ningú li havia dit d'anar-hi, però això tampoc tenia gaire importància. Aquell individu era allà, alguna cosa l'hi havia empès. No se sabia ben bé el què. Hi havia qui afirmava que la seva ànima l'havia menat cap a la vall. La vall de les orenetes. Si li ho haguessin dit a ell, hagués somrigut, mordaç, i hagués guardat silenci. O tal vegada ho hagués negat. En tot cas, el primer que se li hagués passat pel magí hagués estat que ell no en tenia, d'ànima.
La història de la seva ànima és interessant i llarga, però mai la sentireu asseguts a la vora del foc. No és una d'aquelles històries agradables de sentir. Ni tan sols és fàcil d'entendre.
Era un home alt i cepat. A ningú se li passaria pel cap desafiar-lo tot sol, i no només pel seu cos musculós, sinó també pels seus ulls. Eren d'un gris metàl·lic, com l'aigua freda d'un mar llunyà cobert per un cel encapotat. A la seva terra, s'havia dit que se li havia ficat aquell mar a dins, i que no volia sortir; per això, a l'hivern, el seu caràcter es glaçava. De tota manera no era pas el color el que espantava a la gent. Era aquella mirada salvatge, ferotge i esquinçada, de llop famolenc i malferit.
Tampoc a ningú se li havia acudit demanar-li què el feria, cosa que de fet era una sensatesa. Cap curiós n'hagués sortit ben parat, d'un interrogatori semblant.
En aquells moments es trobava a la seva casa antiga. Havia estat propietat d'una vella família rica, que no noble, anomenada Addams. L'estrany no havia trobat cap mena d'importància que tots els descendents de la família haguessin tingut una mort sangonosa rodejada de misteri a dins del recinte. Com que tots els altres habitants de la contrada no pensaven com ell, va trobar-la a bon preu. Algun pagès de bon cor havia tingut la delicadesa d'informar-lo dels fets, però ell se l'havia tret de sobre, amb certa tosquedat. Ja ho sabia, però a ell no l'hi passaria, deia. Creia fermament en les coses sobrenaturals i acceptava la possibilitat que aquelles morts es deguessin a un fantasma, però la idea no l'aterria en absolut. Simplement, els fantasmes no podien fer-li res. No eren rival per a ell.
Havia vist un cop un ésser fantasmagòric, semblava un espectre. En tot cas segur que no estava viu. L'ésser s'havia acostat subtilment a ell, amb un esguard ferotge, però ell s'havia mantingut ferm. Era en l'época que ja havia abandonat la seva ànima trencada i l'havia canviat per tres desitjos que no va tardar a veure que el deixaven insatisfet. En quant havia aixecat la seva mirada glaçada i l'havia clavat en el mort, qui s'havia estremit era qui en principi no tenia res a témer. L'ésser de carn no havia tingut por: estava buit d'aquelles coses. L'ésser de boira, encara que ja no tenia un cor que bategués, havia estat colpit pel terror.
Així doncs, l'home no temia res d'aquella terra. Res del que podia trobar a la vall de les orenetes no li podia fer por, i menys uns espectres febles que s'havien obsedit per la sang d'una estirp de canalles -o això deien els rumors-. S'havia enfrontat a perills més tenebrosos, havia perdut la seva ànima pel seu afany d'aconseguir una vida inextingible, una fortuna prou suculenta i una dona bella, moribunda i hipòcrita, que l'havia deixat vidu poc després de la boda, i, encara que ningú excepte ell en coneixia els detalls, no havia estat per la seva malaltia. Havia tastat el foc de l'infern i havia notat la sang del seu cor trencat: res, tret del mateix Diable, podia afectar-lo. Això creia.
Però s'equivocava.
No hay comentarios:
Publicar un comentario