La vella casa no era gaire gran, però sí que era sumptuosa, exquisidament moblada i decorada. Les velles parets de pedra eren sòrdides, excepte quan estaven vestides amb tot de quadres i estandards. La il·luminació era precària, tènue en el millor dels casos. Usaven espelmes negres en tot de canelobres, alguns encastats a les parets, daurats, vells i increïblement recargolats, fins que el metall havia passat a ser una flor daurada amb espelmes al capdamunt. Els llums, però, poques vegades s'encenien. I no era només perquè l'amo preferís la foscor: si hi havia una cosa més magnífica en aquell palauet que els llums, eren les finestres per les quals penetrava la llum del dia. Estaven moldejades d'acord amb l'estil de la porta: amb arcs de mig punt, marcs de pedra amb tot d'incrustacions de pa d'or, i uns vitralls preciosos, amb tot d'imatges més aviat paganes que l'amo havia encarregat personalment. No era així de bon principi: quan havia entrat a la casa, l'amo s'havia trobat que tots els vitralls tenien representacions religioses. Els havia trencat, un per un, recorrent totes les habitacions, i només havia deixat intacte el vitrall que hi havia en la que després seria la seva cambra, segurament perquè es tractava del vitrall d'una rosa. Després d'allò, havia fet encarregar al seu acompanyant -després majordom- uns vitralls on hi apareguessin únicament flors, animals i alguna persona: l'únic requisit era que no estiguessin gens relacionats amb la religió. El vitraller havia complert puntualment la seva feina, excepte en un vitrall on havia representat, desintencionadament, una creu. L'amo l'havia trencat i havia muntat en còlera. Havia anat a veure personalment el vitraller i l'havia acusat de frau. L'home havia demanat disculpes i havia fet un vitrall nou, gratuït, posant especial cura en no caure en el mateix error. Va ser el vitrall més bell que va fer, tot i que restava pàl·lid al costat del magnífic vitrall de la rosa. L'amo era fred i a vegades mesquí, però va saber reconèixer l'extraordinària bellesa d'aquell vitrall i l'hi va pagar, malgrat que ja havia pagat el vitrall amb l'error. El vitraller va intentar negar-s'hi, però finalment, en veure que no podia convèncer l'amo, va acceptar-ho. Va quedar-se amb l'impressió que l'estrany nouvingut era un home col·lèric i ben extravagant, però certament generós.
Mentrestant el vitraller complia l'encàrrec, l'amo no s'havia volgut moure de la seva recent adquirida llar. Havia dormit allí tots els dies, malgrat la insistència del majordom, que sí que va allotjar-se a un hostal. L'home se'n va riure i va anomenar-lo feble. Però el majordom, més que feble, era sensat. L'amo podria suportar el fred per vés a saber quin encanteri estrany, però ell no podria pas aguantar les fredes temperaturnes nocturnes del nord durant la temporada d'hivern, plena de nevades, sense caure en una malaltia qui sap si mortal. És clar que el majordom ja sabia que el seu amo no era normal, i per això no li va insistir gaire. Suposava que l'embruix que tingués al damunt el protegiria d'aquestes coses. Poc sabia, pobre desgraciat, que el seu amo no tenia ànima.
En aquell moment, doncs, l'amo -o Luzbel, com l'anomenarem d'ara en endavant- mirava fixament un reduït grup muntat a cavall que l'anava a saludar. Luzbel va mirar els mobles, que eren antics i elegants, però menguats, i va decidir deixar que el majordom obrís la porta. Aquell sèquit no li faria cap mal, i a més, havia vist un sacerdot entre ells. Si més no, es riuria d'ell.
Quan el majordom va obrir la porta i va cridar el seu amo, en Luzbel ja baixava les escales parsiomoniòsament, amb aquella elegància superba que admiraven tots els homes poderosos i feia que els febles abaixessin el cap. En Luzbel tenia perfecta consciència que els homes eren poderosos independentment dels seus títols. Ho sabia des de feia molts anys. En veure com tots, excepte un, abaixaven el cap irreflexivament en mirar-lo, va sentir un pessigolleig de goig interior. El sacerdot també acotava el cap, va fixar-se, però era el que menys l'abaixava.
-Salut -va dir Luzbel en baixar les escales-. Benvinguts a casa meva.
El sacerdot va pujar la cara, però en veure-li aquell esguard tan peculiar, va estremir-se, intimidat.
-Benvingut sigueu vós a la nostra terra, la vall de les orenetes -va contestar el sacerdot, amb una veu tèbia, tremolosa-. Esperem que us hi trobeu a gust.
-Hem vingut per donar-vos la benvinguda i per convidar-vos a alguns events socials -va ficar-hi cullerada un home rodanxó que vestia amb roba cara, suau, potser seda. Segurament era un noble, i en els trets del seu rostre, Luzbel va saber llegir-hi feblesa i crueltat entremesclades-. Per exemple, el que ofereix la meva família demà mateix, al nostre palau.
Luzbel va plantejar-s'ho un moment. El xicot que no havia abaixat la mirada se'l mirava inquisitivament, però encara no coneixia els seus motius. Tenia curiositat per aquell jove seriós i poc cortés, que mirava buidament el seu rostre com si fos estúpid. Luzbel, però, sabia llegir expressions, i certament el xicot no tenia pas una intel·ligència menguada. Va convidar-los a passar, i va encarregar al majordom que bullís te. El majordom va fer mala cara, però va obeir sense remugar.
-Teniu els criats ben domesticats -va comentar el noble, en un intent de bromejar-. A casa nostra, hem d'assotar-los diàriament. De totes maneres, fer el te i cuinar no són tasques masculines; escauen més aviat a una donzella.
-El meu majordom -va fer Luzbel, remarcant asprament la paraula, fredament irritat- pot encarregar-se de tot el que li encomano. I si no ho fa al meu gust, no l'assoto; sempre s'esforça en complir d'una manera sevicial i treballadora.
El xicot misteriós va somriure d'una manera sorneguera i prou esclaridora. En aquell mateix moment, Luzbel no va tenir més dubtes i va acceptar la invitació del noble.
-Primerament hauré de saber a qui adreço la invitació -va comentar.
-Sóc Luzbel Normanson -va dir l'amo, amb total indiferència, i els cinc convidats es van estremir lleugerament. L'amo no creia que coneguessin tots d'on provenia el seu nom de pila, sinó que més aviat s'estremien davant la seva crua indolència.
La nit es presentava tan freda i cruel com totes les altres fosques nits d'hivern. La lluna, rodona i enorme, estava suspesa al capdamunt del cel, i brillava entre les tenebres com només pot brillar la puresa més insensible. L'home amb ulls d'acer va contemplar-ho tot somrient cínicament, i llavors es va estrényer més la gruixuda capa negra. Poc després, una tartana va aparèixer davant seu i el seu majordom li va fer una mirada de comprensió, assegut al davant, agafant les regnes.
Luzbel sabia que el seu majordom, Edmond, el coneixia molt bé, tot i que no sabia el seu secret, ni el sabria mai. També sabia que era astut i servicial, i que mai li faria preguntes, senzillament perquè sabia que no li serien respostes. Però, pel damunt de tot, el seu tret característic era la lleialtat inquebrantable, sobretot si admirava algú. I Luzbel sabia que l'admirava més que a ningú.
No entenia el per què d'aquella admiració, i tampoc podia respondre-li amb la mateixa intensitat. Admirava les qualitats del majordom, però no l'obeïria mai, si les tornes haguessin estat al revés i ell respresentés el paper de criat. Mai.
El millor de tot era que Edmond ho sabia, i això no feia que el seu respecte mengués, ans el contrari. Sabia qui era l'amo i qui era el servidor, i que l'amo era un home poderós, digne de tota admiració. Sabia que ell no faria mai res digne de l'admiració que li professava, però, tot i així, desitjava servir-lo.
La tartana era negra, però no només per això era ombrívola. Tenia tot de refinaments platejats, i les rodes semblaven de plata massissa, però tenia una espècia d'aura sinistra, encara que teòricament els objectes no en tenen, d'aquestes coses; si més no, alguna cosa en la seva aparença cridava a la gent normal i corrent, els "febles" com n'anomenava en Luzbel: "Allunya't, fora".
Luzbel va internar-se en la festa amb aquella disimboltura i magnificència distant que el caracteritzaven. Semblava un lleó calculador contemplant unes quantes preses, cercant entre cossos càlids, petits i insignificants una gran presa que el seduís el suficient. Finalment va contemplar una jove de llargs cabells negres, deixats anar en tirabuixons suaus. Tenia un rostre ovalat, blanc i suau com una nina de porcellana, amb uns enormes ulls castanys sota unes celles fines i esbiaixades. Els seus ulls, envoltats per unes pestanyes atapeïdes i d'una llargada inusual, eren increïblement expressius, i alhora, distants. Luzbel es va sentir fascinat per ella només per aquella mirada, tot i que la resta del seu cos també era molt atraient: les galtes estaven lleument xuclades, però no el suficient com perquè s'alterés la delicadesa dels seus trets. Tenia un nas recte i arrodonit, un xic arromangat, que li donava un cert aire d'arrogància. Sota d'aquest, es trobaven uns llavis sedosos, carnosos, increïblement sensuals, d'un roig intens. La barbeta també era arrodonida, i s'alçava lleugerament amb un gest ferm i decidit. El seu coll era sols una corba delicada de pell blanca i vellutada, que acabava en unes espatlles estretes, fràgils. El principi del pit era tot just insinuat, ja que el vestit de tirants fosc, de seda blava marina, tenia un escot poc pronunciat. De totes maneres estava prou cenyit a l'altura del tronc, i a partir de la cintura estava deixat anar, simple, i alhora tan elegant com el vol d'un cigne fregant l'aigua.
-Bona nit, senyor Luzbel -va xiuxiuejar-li una veu que no havia sentit mai, freda, aspra però indubtablement jove.
-Bona nit -va fer en Luzbel, girant-se amb elegància i una brillantor encuriosida a les ninetes. Quan va veure l'interlocutor, va somriure mordaç i va afegir-: Azazel.
-Aquí i avui no m'anomeno així -va contestar el jove que estava entre la comitiva de benvinguda, i va somriure-. Anomena'm Tim. I ella -va afegir, assenyalant la jove d'indiscutible bellesa que admirava en Luzbel- és Lilith. No s'ha canviat el nom, diu que té massa amor propi per això. És la meva germana.
Luzbel va assentir i va somriure. Una espècie de desig bombollejant impregnava cada síl·laba que articulava:
-Vaig a saludar-la, amb el teu permís.
-No hi tinc cap inconveninent -va dir Azazel, cortèsment-. Ella mateixa es defensa prou bé..., quan vol.
Luzbel va captar aquell matís i va somriure, convençut de la veritat en les paraules del xicot. Es va acostar suaument a la noia, amb una certa elegància que ella va captar i admirar, però fredament. Ell sabia de la indiferència dels que eren com ell -uns maleïts, uns sense ànima- i no el va afectar gens.
-Bona nit, Lilith -va fer, gentilment.
-Us saludo, Luzbel -va contestar ella, i va somriure amb un gest que, de cop, li va ser massa conegut i tot-. No us alegreu de tornar-me a veure?
No hay comentarios:
Publicar un comentario