La rara

I ara em miren i riuren: i, rient, encara m'odien. Hi ha gel en llurs rialles.

Nietzsche

Va mirar d'esquerra a dreta, resguardant-se de l'aire tebi.

Va pujar-se el mocador que tapava la marca de xuclet en el seu coll.

Els seus pares no ho entendrien.

Semblava que ningú pogués entendre-la. No era tan estranya: per a ella, tot el que feia tenia coherència. No era tan difícil.

Potser era, senzillament, que no volien.

Va tancar els ulls, buscant a palpentes una cigarreta. Aquell pensament coïa.

Va encendre-la i va observar com el fum es perdia entre els núvols.

La cigarreta, també coïa.

Es perdia entre els milers i milers de pensaments que ocupaven el seu cap i que no..., no deixaven d'obsessionar-la.

Perfectament conscient del que feia, va prémer la cigarreta contra el seu braç, mossegant-se el llavi pel dolor.

Decididament, també coïa.

Havia xerrat moltes vegades amb ell, però mai sabia què dir-li.

Parlaven de coses banals: del temps, de la seva germana, del col·legi.

Algun cop s'havia atrevit a demanar-li com li anaven els nois, però ella havia respòs amb un silenci hostil.

Era un estrany, i era el seu pare.

L'estimava? Qui sabia.

Potser no.

A ella, ningú no l'estimava.

Va obrir altre cop la porta de la classe, en silenci, sense obrir la boca.

Els seus ulls, rodejats per un maquillatge extrem, van observar l'aula amb duresa.

Era freda. Ja li agradava.

Els seus llavis, pintats amb un pintallavis vermell sang, es van corbar en un somriure irònic quan va mirar els seus companys, i els seus companys van amagar una rialla burleta.

"Mireu, la rara".

"Jo rara? Vosaltres sou imbècils", va pensar ella, mentre seia, immòbil com una estàtua, a la cadira.

I reien per la seva solitud estranya, i es burlaven, i ella callava.

Se sentia el retumbar de la música al fons, allunyada.

Va acaronar el seu coll nu, i va posar-hi els llavis al damunt.

Va xuclar fort, va allunyar el rostre i va somriure satisfeta en veure un xuclet.

La seva marca.

Va deixar que les mans l'abracessin i uns llavis s'unissis amb els seus.

Les llengues unides, les salives entremesclades.

Poc a poc, les mans van explorar per sota la roba.

Ella va convidar-lo a entrar a casa. I, després, va tancar la porta.

"He sentit a dir que va estar amb un, el dissabte... Els van veure junts...".

"Un altre? Aquesta noia és una puta...".

Enraonies, rumors, llengues biperines, ments contaminades.

"No sóc més puta que tu, pija de merda, que surts amb un per follar-te'l quatre setmanes i ni tan sols te l'estimes... I d'això en dius normalitat? Va, puta, calla; que compres la popularitat amb el sexe...".

Va pujar el mocador, però va recordar que el xuclet havia desaparescut feia tot just una tarda. El d'anit no n'hi havia fet cap.

Va obrir el Facebook, i va mirar les fotografies del seu noi impossible.

Plena d'amargor, va acaronar la pantalla, clavada en els seus ulls, marró xocolata.

Un contacte, un noi força guapo, va obrir-li una conversa: "Vols quedar?".

Ella va teclejar, rabiosa: "Un moment, estic ocupada".

Va extasiar-se uns segons més davant de la imatge del seu amor impossible.

Va anar a Inici i va obrir la conversa: "Entesos".

Estava a l'habitació del noi, cordant-se els pantalons i mirant fredament el cos del seu company, estés damunt del llit, amb un somriure dibuixat a la cara.

"Tornarem a quedar?", va demanar ell.

"No ho sé, truca'm", va ser la seva resposta.

"Vigila quan surtis, que no hi hagi la meva nòvia".

"Tranquil".

Va sortir per la porta de darrera i va marcar un número.

Com de costum, no li va agafar el telèfon.

"Què he de fer perquè t'adonis de que em fas falta?".