Ràbia!

Ganes de cridar. Tancar els ulls, esgarrapar.

Engegar-ho tot a rodar.

Tu controles la meva vida?

Controla la teva merda primer.

Creus que sóc una joguina, que tot s'arregla amb un somriure.

No saps encara que somric per no rebentar?

M'empasso la ràbia i m'intoxico.

Perquè m'importes, m'importes massa.

Estripar-te com paper. Dir-te totes les putades que crec.

Podria fer-ho; és qüestió d'obrir la boca.

Però no, m'empasso el verí.

Creus que coneixes la meva vida al detall. Que ho saps tot, tot de mi.

Creus que amagues la teva frustració quan et rodejes de porqueria.

Creus que sóc una nena ximple i no m'adono de les coses.

Que trist, no t'adones que t'observo des de la teva amargor?

Creus que no sé com n'ets de dèbil, en el fons de tot?

Em tens per una irresponsable boja que no s'adona de les coses.

T'has cregut la façana..., com tants d'altres.

Tinc façanes dins de façanes: a classe amago que sóc boja; a casa amago que sóc profunda.

I tu que creus que tota la meva profunditat consisteix en llegir llibres.

Que tota la complexitat del meu ésser l'utilitzo per les històries.

Que innocent, que trist..., no te n'adones?

Estic rabiosa, irada, vomito foc. Frustrada, cremada de tot!

No te n'adones..., que sé com plores per dins, com et rebenta. Penses que no he entrellucat els teus dubtes, la teva inseguretat envers tu mateixa.

Que no he vist els teus defectes...

I per això m'intoxico. Però no te n'adones!

Potser penses que és molt fàcil ser jo.

I no saps tots els cops que m'he fet fàstic, que m'he menyspreat.

Tots els cops que m'he culpat per no ser prou bona..., per tu, per tothom.

Però potser és senzillament que sóc diferent, no?

Diferent, no dolenta. Estranya, no malvada.

Creus que el meu desig pels nois són ganes de tocar la pell, set de petons, carícies ardents..., però no t'imagines com necessito que em desitgin una mica, perquè mai m'estimen.

No t'adones que sola que estic, i que no vull a ningú, alhora.

No ensumes la meva puta ràbia!

Ràbia, ganes de cridar, de posar el volum a l'habitació i perdre't en la música i en els crits. Heavy metal a tot volum, t'acaronen les notes d'una cançó que parla de destrucció, i tu només crides, i et buides, i somrius.

Escric, i la tinta escup ràbia; i crido, i en el meu crit hi sura ràbia.

Ràbia, ràbia!

Doncs sí, estic enrabiada! I no me'n culpo, perquè tot se'm tira al damunt; el món es torna feixuc, feixuc..., les coses no surten com un vol!

Ràbia, ràbia i rebuig!

No te n'adones quan atanses el teu somriure dolç cap a mi. No te n'adones quan els teus ulls marrons m'escruten, buscant tendresa.

Però moltes vegades, em repugna la tendresa.

Tendresa és debilitat, i tu no te n'adones. Tendresa és ser feble, una porta perquè algú entri i et destrossi.

La tendresa no és bona. La tendresa destrueix persones.

Perquè el món està ple de llops disfressats d'ovelles, d'antihomes.

Ràbia, ràbia i destrucció.

I al final només compta la supervivència.

"I'm pain, I'm hope, I'm suffer"

Ràbia. Quanta ràbia tinc dins.

Algun dia esclatarà.

Però per ara..., només callo i me l'empasso.