Pensaments...

És estrany.

Confús.

Toques el cel amb el dolor.

Llavis. Unint-se.

Foscor.

No queda res...

Les fulles, arrossegades pel vent.

I jo? Què m'arrossega?

Tothom mira endavant

amb el cor bategant amor.

I a mi? Què em batega?

Somriures desdibuixats i aire.

Aire tendre, que acarona.

Aire de temps.

Una mà tèbia es posa damunt teu.

Uns llavis que s'encorben.

No queda res.

Una paraula surant. I no.

Una olor tatuada en el cos.

No res.

La saliva en la pell.

Un gemec a mitja veu.

Unes notes que se'n van...

El seu tacte damunt teu.

Els dits acariciant.

No, no queda res.

És un somni mig trencat.

Un trencaclosques a la meitat.

Passatemps.

Sí... Passa el temps...

I jo, què acarono?

Sola, estic sola.

Beneïda llibertat.

Passen els dies en el vagó.

Tot són paisatges, els noms se'n van.

Cansada, això és. Cansada de ser tan meva i de ningú més.

"i li hauria explicat exactament com era: ni tan dolenta ni tan indiferent. Una criatura".

Aloma, per què et vas deixar estimar?

Digues, per què et vas enamorar?

La tendresa, és sofriment.

Profunditat? Potser no existeix.

Potser hi és sempre, només que l'amaguem.

M'amago, m'amago per no ser jo.

M'amago rere aquesta façana de somriures i bogeria.

M'amago i em descobreixo en les lletres.

Cor de tinta, i pensaments de textos.

Frases, inoconnexes en aparença.

Troba el significat. Un puzzle.

Trencacloques entrelligat amb paraules.

Així sóc jo, cúmul d'ombres escampadisses.

Fosca, potser. Solitària apassionada, amant de llibres.

Em regalo en els llavis de la gent.

Però per dins, el cor està rodejat per una muralla.

I el sol que crema l'herba tendra i jove que creix de llàgrimes.

I tot és tan confús, tan estrany...

Que difícil es veure que res és com un s'havia imaginat.

Ni tan sols un mateix.