12-5-2010

Al cap i a la fi, tot acaba.

Els dies passen color de cendra, color d'adéu.

I tot s'inflama ben dins teu, et crema i pot amb tu.

Però no.

Una mort més, només són quatre llàgrimes vessades per un cos inert, una brillantor dels ulls que s'ha esfumat. I el dolor.

Sóc una espectadora del sofriment que esqueixa les persones que m'importen.

José. José Vela. No recordo el segon cognom.

Només és un nom que s'esborra.

Un individu anònim que desapareix.

Un tros de carn que sucumbeix.

Una persona més que ja no tornarà, que no obrirà la porta de casa seva, que no veurà les persones que estima.

Unes persones que ja no tornaràn a veure'l.

Què puc dir? La vida està plena de dies com aquest.

La vida acaba. I això acolloneix.

Però no és això el que m'ha fet por.

No m'ha fet por el fet que acabaré podrida i ficada dins d'una caixa. No em fa por saber que no veuria un nou dia.

Em fa por saber que hi haurà persones que patiràn.

Rodríguez. Està apuntat a un paper. L'esquela.

I què? El paper és tan dèbil.

Aquestes putes paraules s'esborraràn. Tot marxarà, fins i tot el que senten ara. El dolor s'anirà evaporant, fins que quedarà un petit record, un petit pou de tenebres mig embrutit pel dolor dintre el cor.

Tota vida porta al no-res. La mort és eterna.

Han posat aquest poema a l'esquela:

MOMENTO

Cuando yo me muera
enterradme con mi guitarra
bajo la arena.

Cuando yo me muera,
entre los naranjos
y la hierbabuena.

Cuando yo me muera,
enterradme si queréis,
en una veleta.

¡Cuando yo me muera!

Federico García Lorca.