Deixar-se portar

Avui no tinc ganes d'escriure un text, amb totes les filigranes literàries que acostumo a posar-hi, amb totes les metàfores, els sentiments a flor de pell, els pensaments, les històries normalment tristes..., no.

Avui vull fer un comentari.

Hi ha molta gent que es deixa arrossegar, com fulles al vent -i ja sé que empro potser massa sovint aquesta expressió, però és tan significativa!-. Es deixa portar per les tendències, les modes, els costums, les tradicions, les imposicions que ens pensem que són lliures... Però, ho són?

Tot ha vingut perquè pensava en la Lisbeth Salander. A Els homes que no estimaven les dones, la Lisbeth és una noia molt estranya, amb memòria fotogràfica, una intel·ligència excepcional, hacker... Però per contra té un trastorn que fa que s'aïlli de la gent. Té un grup d'amigues. Al llibre posa que les amigues poc a poc van evolucionant, passen de vestir com autèntiques gòtiques a comprar roba de marca... I jo em pregunto, realment evolucionen?

Passar a comprar roba de marca, significa que hem evolucionat??!

Jo crec que no. Jo crec que la gent, en aquest sentit, no és que evolucioni: és que al principi es rebel·la a la uniformitat, a ser igual que la resta, a ser un ésser anodí que es confón entre la massa, ja de per si anodina, de la societat. I poc a poc va perdent aquest seu 'jo' que els fa especials, diferents: es deixen arrossegar per les convencions, el que està ben vist i el que no.

No crec que sigui crèixer, això. Crec que és amagar-se rere una façana de malsana igualtat, amagar els somnis, les ambicions diferents, els costums estranys, els pentinats radicals que et fas perquè et ve de gust de cop, procures fer tot el que la societat etiqueta com a "normal" i titlles d'extravagants i poc vàlids els conceptes que tenen aquells que s'atreveixen a ser diferents -aquells que, si són joves, segurament acabaràn igual que els ex-radicals.

I tot això és senzillament perquè la societat ens empeny a pensar tots iguals, actuar tots iguals... I quan respirarem tots a l'uníson?

Em nego a acceptar-ho! Si no fa mal a ningú, per què és dolent ser diferent? Què té de malsà, de perniciós?

Quan em sàpiguen respondre a aquesta pregunta, em repensaré totes les afirmacions que he deixat anar.

Fins llavors... Penseu vosaltres en el que he dit jo.