Freda

Fa sols un mes eres la meva obsessió. Una obsessió un xic menys que malaltissa, una atracció irrefrenable, una temptació llaminera, un desig abrusador, una passió juganera.

I ara, poques vegades sento res.

Algun cop, quan t'entrelluco en una fotografia sento el desig cremant, roent; i quan xerro amb tu, fiblades de necessitat poc decorosa de sentir el teu xiuxiueig a cau d'orella.

I, malgrat això, sóc freda.

Perquè quan veig aquelles parelles agafades de la mà, que es miren als ulls i no els fa falta dir res, perquè "l'estimo" és tan patent... perquè quan penso en aquelles parelles que se'n van a dormir abraçats, i es desperten al costat de l'altre, i no se'n cansen perquè és el que volen veure cada matí... em sento tan freda i banal com l'aire glaçat del nord, que ve per congelar-te i deixar-te parat; em sento com aquella estàtua marmòria que té cap sentiment, i que tot el que fa és observar el món amb ulls cecs.

Però llavors penso en la tendresa que desprens, en el dolor quan tot s'acaba, en el punt i final, en les llàgrimes vessades... en les baralles i els perdons, en els petons amb poques ganes, en les nits fredes d'enyor, en les juguesques amb el cor... i no sé, no em queden ganes d'estimar... ni d'ésser estimada.

I és que tal vegada l'amor és com les muntes dels caballs: que el mascle s'ajunta per passar-s'ho bé, i munta a l'euga, i per les seves ganes de disbauxa, a vegades la rebenta...

I digues-me, tu, cor solitari i taciturn, per què sóc tan freda?