Persona anònima

El teu cos és clar i brusc: beu quan tinguis set, menja quan tinguis gana, dorm quan tinguis son. I no deixis mai de respirar, perquè si no, et mors.

D'aquesta mateixa manera troba que parla el desig: beu quan estiguis assedegat d'il·lusions, menja quan estiguis afamat d'esperances, dorm quan necessitis noves idees. I sobretot, no deixis mai de somiar, perquè si no, et mors.

Això rumiava aquella persona anònima, deixant-se acaronar pel sol roent de la tarda. Sentia que estava sola quan escoltava les veus d'altres persones al lluny, però era aquella solitud, no del tot silenciosa, que calmava els ànims i bressolava l'ànima.

Coneixia molta gent a qui la solitud l'espantava, però es comptava entre els pocs privilegiats que l'estimaven i la respectaven.

L'aire -un aire tebi, amb olor d'aigua i camps d'herba seca- acariciava la seva pell, que l'escalfor solar encara abraçava.

S'havia perdut moltes vegades en la seva solitud -per després trobar-se.

Havia après a entendre's i a estimar-se -la qual cosa és impossible entre el mar bulliciós de les persones, doncs com t'escoltes a tu mateix si estàs perdut entremig de milers i milers de veus?- i ara trobava estrany que d'altres pretenguessin que l'estimaven -sense poder-la entendre.

Sabia que era estranya, o si més no, més llunyana. Havia anat més enllà de les convencions típiques dels joves -no només demanava acceptació, també comprensió. I suposava que era força arrogant per part seva -ja que solament s'expressava amb total sinceritat tacant de tinta un paper.

Endavant seu veia les roques, i un caminet enmig de l'herba silvestre, i llavors un buit, que s'estenia uns quants metres abans de trobar-se amb els cingles coberts pel borrissol verd de la vegetació. I llavors, amunt, tot enfilant la vista, contemplava un cel turquesa, sense núvols ni dolor, sense fred ni abandó, com una abraçada infinita a tota la vida que tenia a baix.

Sabia que quan sortís d'aquest paradís ventós -amb quatre runes datades de l'època medieval, un tros d'església que el temps va enderrocar, i milers de milions d'anys que ja estan esborrats- tornaria a la seva trista realitat, que vomitava hipocresia i soledat -no aquella soledat harmoniosa que gaudia ara mateix, dessota el sol, sinó una soledat més forta, més bruta i més bestial-, un camp de gallarets escampats pels prats immunds de la ciutat, com esquitxos de sang, -gallarets amb rostre i ulls, amb els pètals esquinçats- i que, al capdamunt del pastís, restarien com sempre rondinant 4 mosques mal comptades, sense ànimes ni cor, anomenades "polítics", quan en comptes d'ajudar menjarien les restes del que poguessin trobar, exalant una fortor immunda de falsa solidaritat.

Però mentrestant aquesta persona anònima seu, sota el sol roent -i escriu.

Perquè ja fa temps que ha après que la seva ànima, són la tinta -i el paper.