Endavant

Mira endavant, sempre endavant, com si tingués el camí recte davant dels seus ulls. Mira endavant, fins i tot quan no veu res -quan la nit fa l'amor amb la terra i la obscuritat el rodeja pertot.

Mira endavant.

Quan els somnis se li arrapen a la pell i l'obsessionen, el turmenten: mira endavant. Fins i tot quan nota com se li esquinçen de tan lluitar per ells, es pren un respir: i després, mira endavant.

El present és una successió de canvis que no es para a degustar, no amb gaire força almenys, no amb una absoluta dependència. Qui s'encalla en el present quedarà encallat en el passat, i això l'atemoreix, a algú que vol córrer lliure com el vent i lluitar, mirant endavant.

Ho ha passat molt malament i segueix patint de tant en tant, però ha après a fer que les coses li rellisquin per la pell. Qui deixa que els fets se li clavin el cor, s'està suïcidant, pensa, encara que l'emmalalteix pensar així.

El món, amb sa duresa, l'ha anat torturant fins a l'agonia, moltes vegades. I quants cops havia arribat a creure que els horitzons no eren sinó les parets d'una cambra de tortura, dins la qual li arrancaven el cor i el trossejaven en mil bocins. I llavors, quan se sentia tan destrossat que no podia fer res, -ni respirar, ni bleixar, sense que els pulmons cremessin i tot se li fes insofrible, i lleig, i cru, com un quadre enfurit de Dalí- només li quedava somiar.

El futur és el temps lliure, és com l'aigua -mai saps on anirà. No saps què faràs en un futur, no saps on et trobaràs, no saps res de res, i això fa que tot sigui possible -fins que t'hi trobes. Però sempre queda més futur, i més possibilitats, i més llibertat, qui sap si infinita. Per això ell sempre mira endavant.

Ell té una curiosa manera de lluitar pel que vol -només mira fixament l'objectiu, i per més coses que se li passen pel davant dels ulls, sempre queda mirant l'objectiu, en la seva cobejança. Avança, tan ràpid com pot, però amb paciència -sabent que tard o d'hora, ho aconseguirà. No té dubtes, perquè quan vols una cosa, quan la desitges amb tota la força del cor, quan no et queda més motiu per viure que allò, és que ho has d'aconseguir. I no importen les condicions, les llàgrimes o la sang per vessar, no importa res -tret d'allò. No, no importa, i per tant no té dubtes.

Quan se li planten els obstacles al mig del pas, els salta, els esquiva o els devora, directament. Destrueix cada impediment, somia fins a la immoralitat -perquè és immoral, per moltes persones, desitjar tant una cosa que estiguis disposat a tot per allò. Quan et trobes que, després de molts sofriments, tens un somni pur al mig del camí, no et queda més alternativa: el segueixes, fins i tot quan et crema als dits, quan et consumeix, quan t'esqueixa de mig a mig.

Abandones totes les il·lusions que són menys fortes, o si més no, no els dónes tanta importància -comparades amb el teu gran somni, són poca cosa. Les persones son només cares, rostres borrosos, il·lusions amagades rere la carn que són fútils, capritxoses, minúscules al teu entendre. Vénen i se'n van, sense permanència, sense agafar el cor i esprème'l, sense força, sense violència -tota gran passió és violenta.

I ell mira sempre endavant, endavant, sense comprendre'ls, sense esforçar-se a entendre'ls, perquè els veu llunyans -i sap que no l'entenen.

Es queda mirant el seu gran somni, fixament, molt fixament -fins que l'encega.

I mira endavant, i salta, esquiva, devora obstacles: perquè potser la resta no l'entén, però és molt senzill: ell mira endavant, sempre endavant, perquè és el que realment li importa.