Cants d'amor amagats en l'herba

Un camp inundat de frescor tèbia, de l'olor de flors color d'innocència dansant en l'aire.

De cants d'amor amagats en l'herba, d'aquells que, si senten el cruixir d'un branquilló, emmudeixen.

El cel és com un safir curbat, amb milers de tints escampats.

Enfilada, enlairada, encesa, suspesa, altiva, llunyana, cremant: una estrella.

Xocant amb l'horitzó, unes serres tallades, i, tant a prop que les puc tocar, branques d'arbres i flors i els refilets de les aus vespertines.

I foscos, tenebrosos com l'ombra més densa, retallats, allí, hi ha els arbres, desplegant les fulles perquè el vent les acaroni.

I al terra; roca tova, roca d'aquella que s'esquerda.

I al lluny, il·luminant la vall de sota, guspires lluminoses, color de posta, que titil·legen.

I, encara, la claror menguada del sol abraça.

I el cel, que es tenyeix de dol, per damunt nostre.

I els cants d'amor amagats en l'herba.