Joc sorgit de l'avorriment - Tema 23 (cigarret) - català

El fum s'enlairava per l'habitació polsegosa, i el nen va mirar malament a l'àvia.

-Què cony estàs fent, vellota? -va demanar-li amb la seva subtil educació.

L'àvia no va dir res i va fer una altra pipada del cigarret que li havia pispat al nen.

-Ei, torna-me'l, carcamal de merda! -va xisclar el noiet.

La iaia va vinclar el cap enrere i li va donar una revista pornogràfica. El nen se la va quedar mirant, esmaperdut, i l'àvia li va dir:

-És teva.

El noi va sortir de l'habitació rabent, donant un cop de porta. La iaia reia maquiavèl·licament.

-Aquell cony de iaia em té fins als collons -murmurava el noi, menjant un plàtan d'una manera que a unes noies els va semblar molt suggestiva.

El xicot els va adreçar una mala mirada i les va ignorar completament. Seguia menjant el plàtan com si fos un gelat de gel.

Els seu pare va saber-ho de seguida que el va atrapar ballant. Tècnicament, això és mentida, perquè ja l'havia vist ballar, però sempre havia ballat sevillanes -això sí, amb el vestit de noia i un monyo moníssim-. Aquell cop el va enxampar ballant "Dancing Queen", vestit amb shorts roses i el braç ple de braçalets. Se'l va quedar mirant, atònit, recordant el dia en què ell mateix havia ballat aquella cançó, però amb una faldilla pispada a sa mare i una bufanda de plomes roses. Ell quedava més bufó, però veient el seu fill va sentir com reculava en el temps.

El seu fill ja era un home.

La tradició de la seva família era molt clara al respecte. Quan un nen és un home, s'ha d'abandonar al bosc. I així ho va fer. El fill -el fumador groller, el posseïdor d'aquella polèmica revista pornogràfica, el ballarí afeminat, que es deia Teddy Bear- va trobar de seguida una caseta ben cuca, amb les finestretes amb uns cors, les parets de rosa xiclet i un fum d'arc d'iris sortint de la xemeneia. En Teddy Osset, tal com era conegut al seu poble, va sentir que era la casa dels seus somnis. Quan va picar a la porta, va obrir una autèntica top-model, amb els seus enormes ulls blaus, uns cabells rinxolats, i les costelles sortint-li tant que semblaven pits talla 100.

-Hola xato, vols entrar?

En Teddy no era conegut ni per tenir pèls a la llengua -bé, literalment sí- ni per prestar gaire atenció a les noies, així que va espetar-li:

-És clar que vull passar, si no per què havia de picar, puta barata?

Increïblement, la noia només va somriure i es va fer a un lloc. En Teddy va suposar que era perquè ja havia tingut molts nóvios cabrons. De seguida va comprovar que les coses no eren tan boniques: la preciosa top-model va emmanillar-lo a una columna, va treure un fuet i va començar a picar-lo, cridant com una posseïda:

-Ara ets el meu esclau!

En Teddy, curiosament, no va sentir por. Ja havia tingut altres sessions sadomasoquistes, bastantes, per tenir solament 12 anys, tot i que mai hi havia participat cap noia -almenys, no alguna cosa remotament semblant a una noia. Coses que té el CFAR -el Club de Frikis Aficionats al Rol-.

Així que sabia una fórmula hipersecreta per desfer-se de les manilles, que, curiosament, no era tallant-se les mans. Quan va ser lliure, la top-model va deixar caure el fuet, abatuda.

-És que tinc moltes ganes de sexe, saps? Per aquí no hi passen gaires nois. L'altre dia vaig tenir relacions amb la Teresa de les Tres Bessones. La molt cabrona no parava de cridar. Però una es conforma amb el que té...

En Teddy va fer el posat de "perill-sé-kung-fu" i es va arrancar la samarreta d'una estrebada, ensenyant la seva arma més mortífera: un tatuatge a color -rosa- d'un conillet extremadament adorable. Quan ho va veure, la top-model va tenir vàries certeses, la més punyent de totes era:

-Balles "Dancing Queen"?

Quan en Teddy va assentir, fent la seva mirada seriosa de "cuidaaooo"... No, espera, no era aquesta. Tornem-hi: fent la seva mirada seriosa de "efectivament-i-a-sobre-sóc-un-agent-supermegasecret-de-la-CIA-que-et-pot-matar-amb-una-sola-mirada-es-diu-tècnica-Medusa" la pobra top-model, esgarrifada, es va ficar dins del forn.

En Teddy va abandonar l'adorable caseta rosa xiclet, però abans va ficar un temporitzador al forn.

Quan la Teresa de les Tres Bessones va tornar, les seves llàgrimes es fonien en el deliciós pastís de carn que es cruspia. N'havia reconegut el gust. I sí, des de llavors, la Teresa va ser caníbala.

Però tornem al nostre Osset i a la seva absurda aventura. Quan el seu pare, en Zack Effron, l'havia abandonat com un seu antepassat havia fet al segle XII amb els seus avis, Hansel i Gretel -sí, van cometre incest; coses que passen quan t'abandonen en un bosc- havia anat directe al Bosc dels Contes, però sabia que amb la globalització, la tecnologia i el descarnat desengany dels joves d'avui en dia, allò ja no podia ser el que era. Així que va anar amb peus de plom en entrar a aquella casa que semblava un xic sinistra: les portes esgarrapades i esbotzades, un xic de sang a la paret... Per més que ho rumiava, allò no podia ser el castell del compte Dràcula; però llavors, de qui era aquella casa?

En entrar al menjador, va tenir una lleugera intuïció: allà hi havia tres bols de sopa, tot i que eren les 11 del matí i feia una calor horrorosa. Va beure un glop del primer i va trobar que cremava. Va ignorar el segon i va anar directament al tercer, el més petit, perquè no tenia massa gana. Era tèbia. Va tirar la sopa a un test on hi havia una flor mig marcida i va cagar-se en Déu.

-Cony, hi ha trossos de carn crua!

Va pujar a l'habitació de dalt per curiosejar, i va trobar tres catifes de pell increïblement cómodes, així que es va estirar per comprovar-ho..., i es va adormir, no en va havia passat la nit anterior fugint del fantasma d'en Michael Jackson, que per fi era blanc -més aviat translúcid- sense tractaments caríssims. El va despertar un escurament de gola, i, en aixecar el cap, va veure el caçador furtiu de Jumanji assegut en un dels tres llits que no havia vist en entrar.

-Has babejat la meva catifa d'ós, criatura fastigosa -li va recriminar.

-Són autèntiques? M'han semblat una porca imitació -va vacil·lar-lo el nostre Teddy -i sí, dic "nostre" perquè el vaig comprar en una subhasta fa 2 mesos, i com que sóc generosa el vull compartir amb vosaltres-.

El caçador de Jumanji va ulular el seu crit de guerra -que van retallar a la pel·lícula perquè incitava a la violència- i va perseguir-lo amb el rifle -que no van retallar de la pel·lícula..., i sí, "el mundo está loco"- mentre en Teddy l'esquivava, saltava pel balcó, s'agafava a una branca d'una mongetera immensa que havia sorgit esporàdicament del terra, va treure's el barret -quin barret?- i va saludar-lo mentre s'enlairava cel amunt.

Quan ja començava a notar els núvols a la pell, va començar a preguntar-se si el coi de mongetera deixaria mai de pujar i, sobretot, què carai hi feia el caçador furtiu de Jumanji en un bosc exclusivament per a contes.

Desgraciadament per a tots vosaltres, en Teddy no va palmar, sinó que va topar amb un OVNI immens -sí, un platet alienígena- que s'havia encallat amb una altra mongetera que havia plantat el cony de Jack de la Mongetera Màgica -sí, el que feia veure que era David VS Goliat i en realitat era un maleït lladre-. L'OVNI era d'uns alienígenes ecològics que l'havien envoltat completament de plantes, així que semblava un planeta suspés al cel; en Teddy, però, va trobar un diari alienígena que explicava la història. Curiosament, els alienígenes feien servir el mateix còdig secret que ell -o això, o estava llegint una història completament diferent-. Per un instant, va imaginar-se que era descendent dels alienígenes -cosa que explicaria el seu caràcter tan excèntric, que sempre havia atribuït a que el seu pare fos en Zack Effron- fins que va veure una fotografia d'una parella d'alienígenes al costat del cos mort del gegant, com si fos un emplaçament turístic. Eren una espècie de llangardaixos roses amb ulls de gasela i unes orelletes adorables de conillet rosa. Si el seu planeta d'origen era rosa, en Teddy volia anar amb ells. Malauradament, ells no eren els seus pares biològics, la qual cosa significava que l'altra teoria -que el seu caràcter controvertit es devia a la paternitat d'en Zack Effron- guanyava punts.

De totes maneres, va saber immediatament que els pobres extraterrestres havien mort. Ho va descobrir en veure'ls aixafats, al centre del que semblava una petjada homínida descomunal.

Però allò significava que hi havia algun gegant.

En Teddy va sentir com tremolava, i va córrer cap a la mongetera antiga, que, per sort, ja havia parat de créixer, no com la seva. I llavors va veure com s'acostava aquella fumuda muntanya homínida cap a ell, i va començar a escalar cap avall. Sabia que el gegant l'havia vist i devia voler fer-li el mateix que als seus no-pares biològics, però ell no ho permetria pas. Just quan abaixava el cap dels núvols -literalment- va sentir aquell crit esgarrifós i, a l'altra mongetera, va aparèixer un fragment d'un rifle de caçador.

En Teddy no va poder evitar riure estrepitosament i va cridar-li:

-Et deixo feina aquí a dalt! Vinga, lluita per Jumanji!

I va seguir fugint del gegant i del maleït fanàtic caçador furtiu de Jumanji, baixant per la mongetera màgica.

Un cop a baix, en Teddy va trobar-se la casa derruïda d'en Jack i va somriure, burleta, pensant que s'ho tenia ben merescut. Va robar fruits d'algunes cases que va trobar per allà, s'ho va carregar a la motxilla -però, quina motxilla?- i va córrer fins a arribar a una altra parcel·la del bosc. De fet, ja no era bosc: era una zona rocosa, on feia una calor gairebé sobrenatural, de 40 graus: ben bé on Jesús s'hauria estimat fer un dels seus discursets de dues hores.

Allà enmig va veure una cova que s'obria i es tancava com les portes mecàniques dels garaigs que coneixia. A dintre del forat, va veure un pobre home, de pell tota fosca, plorant com una regadora.

-Senyor, què li passa? -va demanar en Teddy, que molt en el fons, era un bon xicot. Però en aquell moment no se li havia despertat la vena compassiva, perquè mirava de reüll la càmara de fotos digital i supercara que penjava del coll de l'home.

Aquest individu en qüestió va mocar-se en el mocador que duia entortolligat al cap abans de respondre:

-Em sento tan desgraciat!! -va mocar-se de nou-. Sóc en 38...

-En què? -va interrompre en Teddy.

-Sóc en 38... Sóc el número 38 dels 40 bandits! Ali Babbà ens va robar, aquell porc canalla... I després el nostre cap, en 1, va decidir que canviaríem de comerç i es va passar a l'heroïna... Vam començar amb les relacions comercials amb els professionals del tema...

-Amb Cuba?

-No! -va saltar l'home, mentre l'obertura es tancava i s'obria-. Amb Disneyland!

Definitivament, allò cada cop tenia menys sentit, però en Teddy va entrar rodolant com Indiana Jones a la millor de les seves pelis, va esquivar d'un pèl la pedra aixafant -va sacrificar uns quants cabells, justament se'ls havia tenyit de rosa...- i va seure al davant de l'home, impertèrrit, com si no hagués passat res.

-En tot cas, Disneyland ens va estafar una vegada, en comptes d'heroïna va enviar-nos sucre lustre, i des de llavors vam trencar les relacions comercials. I en 1 va decidir que la fabricaríem. Fins ara ens ha anat bé, però ara la porta automàtica de la cova se'ns ha descontrolat i amb els corrents d'aire que entren voleia tot... Hem ofert la meva càmara digital com a paga per qui aconsegueixi arreglar-la... Diuen que és just que ho pagui jo, perquè com que va ocórrer justament quan vaig començar a fer la migdiada aquí...

-Jo puc arreglar-la -va dir en Teddy llavors, i acte seguit, va agafar de les mans a en 38 i el va aixecar d'una estrebada. La porta mecànica es va aturar a mig abaixar-se. El comandament a distància que controlava la porta estava just sota el cul d'en 38.

-Ostres, increïble! L'has arreglada! -va xisclar en 38, que li va donar la càmara.

En Teddy va marxar d'allà ben content. No li va dir mai a en 38, per això, que en realitat no sabia on era el comandament quan l'havia aixecat: simplement era una maniobra de distracció per robar-li la càmara.

En Teddy va seguir viatjant i, ja fora de la zona dels 40 lladres, va topar de cap contra un jardí. Estava perfectament cuidat i ple de roses. En arrancar-ne una, se li va aparèixer una bèstia monstruosa: era la Bèstia de la Bella i la Bèstia. En Teddy ja estava pensant quina excusa inventar-se quan, de cop, va recordar la càmara. Així que va tirar-li una fotografia a la cara de la Bèstia, i el flaix la va enlluernar. Va començar a córrer entremig de les roses i finalment va fugir.

Mentrestant, la Bèstia es fregava els ulls, molestat, tot dient-se:

-Cony de jovent que puja avui en dia. Només li anava a dir que la flor tenia una aranya...

En Teddy se'n va adonar. El seu crit va ressonar per tot el prat on havia anat a parar.

Un cop es va haver espolsat l'aranya de la mà on se li havia enfilat -una aranya horrible, negra, peluda, i a sobre amb cara de psicòpata assedegada de sang- va fixar-se que, separades per uns ridículs 5 metres una d'una altra, es dreçaven 3 casetes petitones: la primera de palla, la segona de fusta i la tercera de maons. Just llavors va aparèixer un llop per un caminoi, però no era un llop corrent: duia rastes, una samarreta arrapada que marcava els seus músculs, uns pantalons abaixats que deixaven veure la goma d'uns calçotets de marca -estratègicament retallats per la zona de la cua- i un porro entre les urpes.

-Hola -va saludar-lo en Teddy, pensant si li deixaria fer una calada. Llavors va veure que el cony de llop era un fatxenda i en realitat el porro era de broma.

-Ei, col·lega. Escolta, tinc molta gana i em vull menjar aquells porquets d'allà, saps? Però vull que en quedi constància... Veig que tens una càmara de fotos, et faria res fotografiar-ho i llavors penjar les fotos al Facebook?

-Entesos -va respondre en Teddy, entremaliat, pensant en el que havia sentit de bufar i bufar.

El llop, però, no era pas estúpid.

En picar a la primera porta, va anunciar que estava fent un treball sobre maneres d'allunyar els llops carnívors -no com ell, un innocent llopet vegetarià- i que si li deixava passar i prendre's un te. El pobre porc era idiota o estava col·locat, perquè va empassar-se la bola i va obrir la porta. Resultat? Sang i fetge.

En Teddy ho fotografiava tot, impressionat davant l'escorxament del porc. Clar, pobret, mai havia celebrat una matança del porc.

El llop va intentar-ho així a la segona casa, però l'altre porc passava del tema. Així doncs, va picar-li l'ullet a en Teddy y va dir que l'esperés una estoneta.

Quan va tornar, duia sota el braç pelut un parell de bidons de gasolina i una caixa de llumins per estrenar. Amb un somriure del tot sinistre, va tirar el còctel Molotov a la casa del porquet número 2. Fins que no es va sentir una deliciosa aroma de carn fregida, no van veure sortir el porc en flames. Estava ja tan cuit que el llop, per fer la gràcia, li va col·locar una poma a la boca.

El tercer porquet va rebre el llop amb una ràfaga de bales de tot menys amistosa. Tot llençant improperis, en llop es va vestir com un antidisturbis -una disfressa de carnaval, deia- i va assaltar la casa. Però no hi havia manera. Finalment, va tornar a desaparèixer. En Teddy va esperar al llindar del bosc, temorós que no comencés a disparar-li també a ell, aquell cony de porquet-Rambo. Finalment, va sospirar alleujat quan va veure que el llop apareixia damunt d'una..., d'una demolidora? En Teddy es va preguntar, per un instant, si aquell llop no era en realitat algun agent secret o un friki molt, molt perillós. De tota manera, no va pas aturar-lo quan va aterrar la petita mansió del porquet número 3, que va aparèixer assegut a una butaca, amb una pipa a la boca, llegint "Curial e Güelfa" amb una manteta de quadres a la falda. El llop no el va perdonar.

Una mica astorat, en Teddy li va demanar:

-Escolta, i quin nom tens al Facebook?

El llop va girar lentament el seu rostre, d'una manera que volia ser seductora, i va dir:

-Lobezno. Lupus Lobezno -imitant a la perfecció el "Bond, James Bond" que ja és mític.

En Teddy va assentir i, fins que no va veure com el llop s'endinsava de nou al bosc, no va respirar tranquil.

Per mig camí -tot i que no sabia quin camí havia pres- va veure 7 homes molt baixets, els nans, carregant un taüt de cristall. A dins s'hi veia una noia molt pàl·lida, de cabells negres i una ganyota horrible de dolor. Just darrera seu, va veure un noi molt engalanat, amb una corona de 3 kg sobre el cap, que permania arronsat sobre les espatlles. En Teddy va demanar:

-On porteu la noia aquesta?

Tots es van girar a l'uníson, amb uns rostros seriosos i extremadament concentrats.

-És la Blancaneus! No la coneixes? Com pots anomenar-la "la noia aquesta"?

-Sembla una mica morta per poder-la conèixer ja.

Un dels 7 nans es va enfadar tant pel comentari que va treure uns bastonets de les orelles i se'ls va ficar orella endins. Quan els va retirar -no sense esforç, tot s'ha de dir, tenia la cara congestionada ben vermella- hi havia una quantitat esgarrifosament abundant de cera; hom diria que en podria haver guanyat el rècord Guiness.

Miraculosament, després de totes les terribles aventures que en Teddy havia hagut de passar, aquella va ser la que li va fer més por.

-Però la mort li conserva la bellesa... -va intentar rectificar, tot i que amb el rictus d'horror de la noia, com si s'hagués adonat que tenia mig pit fora enmig d'un bar ple de borratxos, li costava que sonés sincerament.

Tothom es va relaxar..., lleugerament. Llavors va aparèixer una bruixa lletja, amb el rostre ple de berrugues i d'un espantós to verd com si s'hagués deixat la màscara facial posada.

-Hola, ex-sogra -va saludar-la amistosament el príncep, visiblement complagut-. Gràcies per treure-me-la de sobre, m'anava a obligar a veure "Crepuscle"...

Tothom va mirar complagut el cadàver de la noia, i en Teddy, atemorit, es va esfumar.