Espanta'm...

Toca'm, aquí, al centre del dolor, on tot fereix més que ahir. I digues-me aquelles paraules que es claven a l'ànima, digues-me tot el que sigui tan obscur, tan malvat, que pugui arribar a ésser letal. Fes que em senti com una joguina toixa a les mans d'un nen cruel alimentat d'estultícia, fes-me ballar al teu gust, ensenya'm que ets dolent. Fes tot això: espanta'm. Aviat, ara, ja, abans que sigui massa tard, abans que m'entendreixi, abans que comenci a dibuixar cors a les llibretes i a sospirar en sentir el teu nom com una col·legiala estúpida que se sent morir d'amor. Abans que comencin les crisis nervioses en saber que no m'estimes, i que no m'estimaràs mai; abans que la solitud em penetri, dolorosa com aquell primer cop, i jo torni a estar esqueixada, perduda, a la deriva en un mar de llàgrimes i mocadors...