Joc sorgit de l'avorriment - Tema 1 (llapis d'ulls) - català

Quedava un traç de vulgaritat en aquella taca, obscura, deslluïda, desdibuixada sobre el coixí, on encara restava la seva olor, tan dolça que asfixiava, la qual cobria bona part del llit -un llit fred, que encara conservava un xic la forma del cos menut però amb moltes corbes que hi havia reposat. L'Andreu va deixar-hi descansar la mà, pesada damunt la fràgil dolcesa del moment; un moment, com ella, com la seva olor, massa dolç, amb gust de nena.

Li hauria de dir que no podien seguir. I el més segur és que la Llúcia es posi a plorar, aquí, arraulida a tu, arronsant-se com un parrac estripat, gemegant que t'estima, que no pot viure sense tu, aferrant-se al teu cos com a un bót salvavides, encara que siguis tu qui li enfonsi el cap sota l'aigua... Tu, Andreu...

Però l'Andreu ara recorda una altra nit: una nit tan màgica, tan imprescindible, que les nits amb la Llúcia se li fan empellegoses. L'Elva sí que era especial, amb aquell cabell curt, tot enrinxolat, i uns ulls misteriosos de color de terra calenta. I com l'havia mirat! -mirada llarga, escrutadora, d'imant. Aquella nit no havia passat. Ni la següent. Ni la següent. Durant moltes nits l'Andreu s'escapava del costat de la Llúcia únicament per parlar. Però una nit va passar. I una altra. I una altra. I una altra més. I en totes havia descobert el seu cos -no tan bonic com el de la Llúcia, però molt més enigmàtic, més seu- amb una curiositat infantil i un deliri tan ardent que li havia canviat fins la manera de veure el món.

L'Elva li havia escrit una nota amb llapis d'ulls negre: un negre molt seu. "Si vols desapareixo", deia. "Però si vols no. Ja saps on sóc".

L'Elva era així. Tan..., freda, de certa manera, i tan calenta d'una altra. Tan seva que no la podia deixar marxar, va comprendre l'Andreu.

-Lucy, vine -li demana a la seva xicota.

I ella treu el cap pel bany, i el mira i somriu. I s'asseu al seu costat, tota cargolada, com una princeseta que sentirà el conte abans d'anar a dormir.

I l'havia sentit. Oi tant com sí.

I havia plorat agafada a ell, i ell arrufava el nas en sentir aquell perfum tan dolç, i feia ganyotes i es contenia per no dir "Ecs".

Quan va picar al timbre, l'Elva només duia una samarreta i calces. L'Andreu va aixecar un objecte amb la mà i va estendre-l'hi cap a ella.

-T'ho vas deixar l'altre dia.

-Has vingut a tornar-me'l? -pregunta l'Elva, desconfiada, sense allargar el braç.

-No, he vingut per veure't.

I l'Elva se li tira als braços, i l'Andreu l'agafa ben ràpid, i es fonen les pells, i s'arrosseguen pel terra, estimant-se delerosos.

El llapis d'ulls restà a l'entrada.