Somio. Tanco els ulls -em couen, fogosos, delerosos de descans- i em deixo transportar, davallant en la inconsciència, en la pèrdua de poder. Submergits en la capacitat total de l'ésser humà, ens perdem en el nostre propi cervell. Té sentit que sigui el sense sentit la intel·ligència suprema?
No penso pensar gaire, pensar m'atrofia el cervell a aquestes hores de la nit, que transcorren feixugues com draps molls. Suro i suro en l'aigua calmada, color de pluja. Suro i suro i noto l'aigua coll avall.
Han quedat les mans fredes i els dits balbs, nedant en un llac glaçat que mai ha existit. Tinc la pell de gallina, tota roja sota la tela aspra de la tovallola. Un centímetre de roba em separa del vent planyívol i del dia trist. No sé si em sento bé. Encara suo i tremolo a invervals. No sé què és. Febre? Ho veig tot blanc. És febre? Blanc espectral. Ara blanc polar. Blanc esmaltat. Blanc de neu. Blanc translúcid, de gel a mig fondre's...
Em fa mal l'esquena i se'm cauen les llàgrimes roents. M'esquerden les galtes. Tardo segons en notar l'escalfor, però la humitat la palpo des que m'ha tacat. Les mans se'm crispen mentre agafo més fort la tovallola. Un rugit celeste esquerda el cel un tros enllà. I ara ve el llampec. I el vent? El vent ha emmudit.
Rut contemplava les espigues dels camps estrangers, era estranya en una terra estranya, i Keats la planyia per saber-la exiliada. Va rebuscar entre mites antics coberts de pols per explicar l'exili.
Toco, tasto, ploro, i no noto res. Sóc egoista? Jo parlo de mi. Jo, de mi. No busco que Rut expliqui els meus sentiments.
La febre augmenta i desvario en aquest bosquet de cristall. Somio. Desperto suada i tremolant. Els llençols oloren a malaltia, i els meus cabells a suor freda. La llengua té regust d'amargor. Quan vaig al lavabo, deixo l'aixeta d'aigua calenta engegada. Em desvesteixo lentament i m'infiltro sota la dutxa. L'aigua calenta em colpeja suaument. Melòdicament. Sento un estremiment de fred. Em frego l'esquena.
...Fa mal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario