Les mentides de Déu

Els camins es dauraven pels raigs del sol, l’herba brillava com la plata, les tendres fulles dels arbres es removien suaument, acaronades per la brisa. Se sentia un parell d’ocells, mig adormits, que piulaven melòdicament, i un vent fresc, amb olor d’aigua, refrescava un xic la tebiesa que surava en l’ambient. El lloc era un camí de terra, amb camps verds i ufanosos a un costat; en l’altre, hi havia una renglera d’arbres vells que revivien amb la besada de la primavera, i que mig amagaven un riu cristal·lí. Es veia en l’aigua el llampegueig dels raigs del sol naixent, però es movia calmosa, reposada, pacient. Al lluny s’entrellucava un poble que es despertava, amb un parell de cotxes a la carretera, i ancianes amb el cabàs sota el braç, passejant. Semblava un matí normal.

De sobte, per la banda contrària al poble, va aparèixer una figura menuda. Caminava tentinejant, com si li costés caminar, però no volgués reduir la marxa. S’agafava fort a un bastó, que en realitat era una branca collida del terra, prou forta per suportar el pes del seu cos esquifit. Tenia els cabells curts, despentinats i una mica greixosos. Es mossegava fort el llavi inferior, potser sense adonar-se que sagnava, tal vegada del dolor que li produïa la marxa. Els ulls, mig clucs perquè no l’encegués el sol, tenien un tel de tristesa, escopien sofrença. Del front, que estava pàl·lid segurament a causa del mareig, li relliscava una gota de suor. Vestia una samarreta de màniga curta, la tela deixada anar damunt del seu cos esquelètic, i uns pantalons pirates bruts de sorra pertot arreu. Els camals, de la part de darrera estaven bruts de sang seca, i una crosta li creuava ambdues cames. Per la manera de caminar, tota encorbada, hom pensaria que es tractava d’un vell; però si s’observava a la vora, es descobria que el noi no arribava als quinze anys. Feia un xic de pudor de suat i gemegava a cada passa, les dents es clavaven més fort als llavis quan avançava. Pel sofriment que desprenia, només podia alimentar llàstima; per la seva deixadesa, rebuig.

Va creuar penosament tot el camí de la vora del riu, amb la vista clavada endavant, les celles arrufades, i el terror o la força de voluntat instant-li a no rendir-se. Mai li havia semblat que els minuts passessin tan lents com durant aquella travessia interminable. Va entrebancar-se amb un roc i va caure al terra. La branca va rodolar un tros enllà. Va quedar-se una estona estès al terra, amb els ulls tancats, respirant amb dificultat. De cop, va semblar que alguna cosa va apressar-lo a aixecar-se de cop, trèmul i atemorit, amb grans de sorra enganxats a les galtes suades i al llavi inferior, que gotejava sang. Va incorporar-se dèbilment, trontollant més que no pas quan caminava. En veure que no podia aixecar-se per si sol, va anar de quatre grapes on hi havia la branca, la va clavar a terra, i agafant-se a ella es va incorporar. Va esbufegar per l’esforç que li havia suposat, i va suplicar que el cap deixés de rodar-li per arribar fins aquell poble. El xicot no havia menjat des de feia dos dies, però no era l’estómac el que més mal li feia.

Quan va aconseguir posar el peu damunt la grisa vorera, va veure com unes ancianes el van guaitar, nervioses. No sabia si el temien o el compadien. Va acostar-se a elles, entrebancant-se amb els seus propis peus. Una dona va recular una passa, i l’altra se’l va quedar mirant, atònita, allargant els braços, però no per allunyar-lo.

–Mare de Déu! Què t’ha passat, nen? Estàs bé? Em sents? –va exclamar la velleta, amb els braços estesos cap al noi, i sense atrevir-se a tocar-lo–. Teresa, ajuda’m, truca el metge, sembla que s’hagi de desmaiar! –va dir-li a l’altra dona.

El noi no l’havia sentit, o si més no, no l’havia entès. Els sons arribaven difusos a les seves orelles, ni tan sols veia bé els rostres de les senyores. El cap li rodava com no li havia rodat mai abans, li xiulaven les orelles, se sentia dèbil, masegat, i alhora exultant. Ho havia aconseguit. L’havia deixat enrere.

Va veure com l’anciana s’apressava cap a ell, horroritzada. Li va saber greu fer-la patir així. Si li pogués dir que no li passava res, que era un simple mareig...

Va notar com les cames, que abans li tremolaven, ara ja no el sostenien. Va notar la freda vorera contra els genolls, la coïssor de la pell oberta, el soroll difuminat de l’anciana demanant auxili, i la llum que l’encegava. Va veure, entre tanta llum, una ombra que corria apressada. Era la senyora Teresa, que anava a trucar a una ambulància. Ell, que no podia saber-ho, creia que es moria. Va somriure al que es pensava que era la mort, demanant tan sols que fos buidor i somnolència. Llavors va notar com queia a plom contra el terra, veia la vorera molt a la vora, olorava la pols i en veia cada detall..., i tot quedava a les fosques.

L’anciana havia encertat: el noi s’acabava de desmaiar.

Quan va despertar, no tenia forces per obrir els ulls. Sentia el zumzeig molest d’un fluorescent sobre el seu cap, xiuxiueigs pertot arreu, una veu que demanava ajuda. Notava alguna cosa clavada al braç. Va creure que era una abella, i va voler espantar-la movent-lo, però amb prou feines va sacsejar una mica l’extremitat. Definitivament, allò no s’assemblava gens al cel tal i com l’hi havien explicat, però tampoc era tan estrany: res havia acabat essent com li havien explicat...

Al cap d’uns minuts, tot i que a ell li van semblar hores, va poder aixecar les parpelles d’una manera forçosa, gens semblant a l’acte natural de despertar-se. La llum va encegar-lo, però aquest cop va saber que no era cap il·luminació mística, tan sols era un llum elèctric. Va acaronar amb la punta dels dits la tela amb què estava tapat, i va prendre consciència que estava ajaçat, massa dèbil com per poder moure’s, totalment vulnerable. Es va esverar, i va sentir com la respiració sacsejava el seu pit.

Havia escapat, però ara estava molt feble, i podia tornar a atrapar-lo.

Com si fos una resposta a les seves angoixes, va notar una mà que va reposar damunt del seu braç. Malgrat que estava absolutament mancat de forces, es va revoltar, atemorit. Era el que li passava sempre que el tocaven.

La mà va deixar-lo anar, i només llavors va notar el noi la suavitat de la pell, la tendresa innocent del gest, la preocupació. No era, ni de bon tros, la seva mà.

Va esperar uns instants, fins que la vista se li va adequar a la llum de l’habitació, i llavors va observar el rostre plàcid de l’anciana. Era la mateixa dona que s’havia alarmat en veure’l tan pàl·lid i malaltís, la que havia apressat la senyora Teresa. La velleta va asseure’s àgilment a una butaca, i va dir-li, suaument:

–Els metges no han trobat identificació, i no saben qui ets. Jo els he dit que volia quedar-me perquè em sentia preocupada per tu, i s’han mostrat conformes. Diuen que estaria bé que tinguessis algú per quan despertessis. Algú a qui potser sí que li diràs la veritat quan se’t demani el nom.

–Em pensava que em moria –va murmurar el noi–. Creia que allò era morir.

L’anciana se’l va mirar amb preocupació, i després va somriure dolçament.

–Tranquil, ja veus que estàs viu i ben viu. No tens res a témer...

–No estava espantat –va dir el noi, encara amb un xiuxiueig–. Era bonica. Brillant. –va mirar atentament la dona–. Per què no m’ha deixat morir?

L’anciana va parpellejar unes quantes vegades, i després va dir:

–No em semblava correcte. Tota vida és sagrada.

–Déu ha dit moltes mentides –va xiuxiuejar el noi, més per si que per l’anciana.

La dona va fer cara de llàstima i va dir-li:

–M’ho diràs? –el noi la va mirar interrogativament–. Em diràs el teu nom? Qui són els teus pares? O..., prefereixes no dir-m’ho? –va afegir l’anciana, amb molta diaca.

"Ho sap", va deduir el noi. "Per això em fa aquestes preguntes. Ho sap".

–No tinc pares. –va dir, i va mirar el sostre fixament–. Van morir quan era petit. Però no us penso dir el meu nom. Llavors em fareu tornar allà –va xiuxiuejar, amb una esgarrifança–. No m’hi penso quedar. M’escaparé tants cops com faci falta.

L’anciana va mirar-lo, amb el rostre traspuant dolor, mentre el noi s’adormia. Havia aconseguit recuperar forces gràcies al sèrum per via intravenosa, però encara estava dèbil. No era només que no hagués menjat en més de dos dies. Havia estat mal alimentat feia un llarg període de temps, i encara tenia marcats a la pell alguns blaus i cicatrius que indicaven maltractaments. Però, amb tot, hi havia una cosa més horrible encara. La dona es va esgarrifar en recordar les paraules del metge.

Va recordar la mirada del noi quan havia deixat reposar la mà al seu damunt. "Tan horror en una sola mirada...", va pensar. "Deu haver passat tanta por, tantes vegades... Pobre noi. Morir fins i tot l’alegrava".

L’endemà, el noi va seguir veient l’anciana, i el dia següent, i l’altre. L’anciana, que potser ja estava acostumada als hospitals i tampoc li sabia tan greu, o potser simplement estava lligada a ell per llàstima, cada dia xerrava amb ell, i cada dia li preguntava el seu nom. La resposta a la pregunta invariablement era el silenci.

El cinquè dia, l’anciana va anar-lo a veure i li va dir:

–Ja sé qui ets. –el noi es va estremir, amb horror, davant d’aquesta afirmació, i la dona va prosseguir–: Et dius Ferran Costa, tens catorze anys, i has viscut durant tot aquest temps en un orfenat al costat d’una església..., la mateixa església que va crear l’orfenat i et va donar allotjament. Oi?

En Ferran no va reaccionar, mirava l’infinit preguntant-se per què no va deixar-lo tirat al terra per trobar-se amb la mort, per què no el deixava en pau, per què l’havia de retornar altre cop a l’infern. "Jo em pensava que en podria escapar viu, d’aquesta", va pensar, "però és millor escapar mort que no escapar-se. I mai és massa tard". Després d’aquest pensament no va tenir més dubtes, va posar-se les mans al voltant del coll i va estrènyer amb força, notant com li costava respirar.

–Para! Ferran, para! –va exclamar l’anciana–. Per l’amor de Déu, para...!

Va intentar apartar-li aquelles mans seques, que s’agafaven al coll amb força, amb les seves mans fràgils i trencadisses. Però no podia. Les mans del jove s’agafaven ferotgement al coll, clavant-s’hi les ungles; un retrat perfecte de la desesperació. L’anciana va començar a tremolar de pànic davant aquella mostra de sofriment, perduda. No sabia què fer. Fins que va recordar que estava en un hospital.

–Infermera! Infermera! –va començar a cridar, prement el botó d’urgències un cop i un altre, amb les llàgrimes aflorant-li als ulls–. Auxili, infermera! Es vol escanyar!

Tres infermeres van irrompre a l’habitació, i amb els seus braços forts i més joves que els de l’anciana van aconseguir immobilitzar el noi. Van cridar un metge, que va córrer a buscar un sedant i l’hi va injectar a en Ferran sense dubtar-ho un segon. Després es van mirar amb llàstima el xicot, mentre aquest tancava els ulls i deixava caure els braços secs com branquillons a costat i costat del llit.

–Em temo que haurà de fer teràpia durant llarg temps –va murmurar el metge.

La dona, al seu darrera, va sentir un calfred, i va mirar malament el metge mentre aquest marxava, com culpant-lo de no poder-lo diacar amb medicaments. Després, però, s’ho va repensar. "Té raó... Una cosa així danya la ment...".

L’anciana va acaronar el braç prim del xicot i va somriure amb tendresa quan aquest va fer una ganyota. Després, va recordar la primera vegada que l’havia acariciat i va apartar la mà de cop. La ganyota no va desaparèixer.

La nit va passar sense més incidents. El fet més remarcable era que el noi semblava mut, per més que l’anciana intentava donar-li conversa. En realitat, ell només pensava.

L’endemà al matí, el noi va obrir els ulls i va trobar de nou la mirada entendrida de l’anciana clavada en ell. Va sospirar, notant com l’aire s’arremolinava dins dels seus pulmons d’una manera dolorosa, i va xiuxiuejar:

–Sóc en Ferran Costa, tinc catorze anys, vivia en un orfenat al costat de l’església. Cada

tarda, les monges que portaven l’orfenat ens obligaven a anar a missa. Allà hi havia un diaca. Ell tenia molt interès en què els nens aprenguessin molt bé els preceptes de Déu. A vegades feia classes particulars als nens que els costava més aprendre. Un dia em va convidar a rebre una classe. Va tancar amb pany i clau la porta i em va tapar la boca abans de que pogués dir res. Em va agenollar. Just llavors vaig sentir com es descordava la cremallera... –el noi tremolava tant que les dents li petaven, la veu li sortia tremolosa entre els llavis i ho mirava tot amb extrem horror.

La dona va fer una passa per acostar-s’hi, però després va aturar-se i va dir:

–No hi has de tornar mai més. Només li has de posar una denúncia i tot aquest infern s’haurà acabat. Mai més et podrà fer mal. Ni a tu ni a tots els teus amics de l’orfenat. El tancaran a la presó, i no hauràs de patir mai més.

El noi va clavar en ella una mirada torturada. No només per la por, no només pels records. En els seus ulls hi havia una cosa més dolorosa que això. Es deia esperança.

El Vaticà ha intercedit a favor de l’acusat, fent un comunicat on deia que aquesta seria una conducta impròpia de la Santa Església de Déu i que l’acusat en qüestió (que ocupa un important càrrec eclesiàstic) no seria capaç de cometre uns pecats d’aquesta importància (...) De la mateixa manera, s’han fet unes reclamacions procedents de l’advocat defensor perquè la fiscalia estava procedint el cas basant-lo en unes proves físiques que s’han extraviat, per exemple l’informe mèdic del menor del qual suposadament s’ha abusat. La policia no vol fer cap comentari al respecte, però alguns civils han parlat de “sabotatge” i de “corrupció” dels cossos de la llei...

En Ferran mirava les pàgines dels diaris sense poder-s’ho creure. Tenia els dits clavats a les fulles i les arrugava sense adonar-se’n. Havia esperat un any fins que finalment

havia començat el judici, i ja portaven nou mesos amb l’estúpida burocràcia, els testimonis, els recursos legals; i tot, perquè ara es perdessin les proves i el diaca es quedés sense anar a la presó... No era just... No era just...

El jurat ha declarat innocent l’acusat per insuficiència de proves, ja que els testimonis no es consideren infal·libles (...) De tota manera, el sr. ******* no tornarà a la diòcesi de la seva antiga església, sinó que es retirarà a una ermita allunyada per tal de pregar “per la maldat de l’ànima humana, que ha conduït els joves a acusar a la Santa Mare Església sense cap altre desig que el de fer mal...”. El sr. ******* compta amb tot el suport del Vaticà i de les organitzacions religioses del país...

En Ferran, assegut en una butaca d’un orfenat governamental, tornava a reviure-ho tot. La manera com aquell home se’l menjava amb la mirada mentre es girava, després de tancar la porta, per abraçar-lo. Les nàusees que havia sentit quan li havia fet un petó al coll i havia notat, contra la seva galta, una cara xopa de suor. La manera com una mà fèrria li havia tapat la boca, clavant-li un llavi contra les dents, per impedir-li que cridés. La coça que li havia donat per agenollar-lo, i el dolor quan els genolls havien xocat contra el terra. El pànic de no saber què passava, les llàgrimes entelant la cambra, i llavors aquell soroll, tan nítid, tan clar: una cremallera abaixant-se. La confusió extrema quan la mà que tenia lliure el diaca li baixava els pantalons, malgrat els esforços que feia ell per impedir-ho. Un cop de puny que li havia clavat amb ràbia al colze, i que havia fet que se li adormís el braç. Notar la pell calenta de l’home darrera seu, i un bony dur, fastigós, premut contra el seu cos. La manera desitjosa amb què l’havia engrapat i li havia abaixat la roba interior, d’una estrebada, pessigant-lo. I el dolor. Un dolor punyent dins seu, agulles horribles penetrant en el seu cos. La ràbia. La impotència. El fàstic. Havia vomitat, després que ell li destapés la boca per agafar-se a la seva cintura. Per les batzegades que donava contra el seu cos, havia acabat amb la galta bruta, mentre sentia com un ferro roent el penetrava per darrera, amb sacsejades brusques. Sentia la respiració dificultosa del diaca mentre s’arrapava en la seva pell i l’esquinçava de dolor, sense fer cas de les súpliques del noi, de la sang que rajava per les seves cuixes, de les llàgrimes, del seu rostre embrutant-se de vòmit, del cos petit, ossut i desvalgut que estava esqueixant de sofriment. Finalment havia deixat de moure’s, s’havia apartat del seu damunt i li havia dit:

–Déu vol que demanis perdó pel que has fet, fill meu –mentre s’apujava altra vegada els pantalons–.Déu sabrà perdonar-te pel teu pecat. Jo et perdono per haver-me seduït.

I deixava al terra un noi mig despullat, amb les natges i les cames cobertes de sang, una galta bruta, els llavis sangonosos d’haver-se’ls mossegat, i els ulls plorosos, plens de dolor, en un estat pitjor que la mort.

En una ermita allunyada de la civilització, un diaca s’amagava a la seva cel·la, amb una mà abaixada sota la sotana, mirant atentament les fotografies que havia pres als “seus nois”. La mà es movia ràpid, i tenia tota la cara xopa de suor.

Després va recordar un noi que havia clissat en una vila, a la vora d’allí, i va deixar anar un esgarip de plaer. Seria el pròxim dels “seus nois”.