Maria

Tinc els peus bruts de vagarejar per aquesta casa de parets de pasta blanca, com si es tractés de pedra blanca però més calenta. I no sé què em passa, penso en tu, en totes aquelles paraules estúpides i em passen mil dubtes pel cap, tu, tu, et veig a tu tota l'estona, tu, el teu somriure i els teus ulls de color de gespa, gespa, cirera, estiu, calor, xafogor, tu, la teva pell blanca, tu, t'obres, petita flor de primavera que s'obre amb un somriure dolç i em mira, tu, ja ho sé patètic oi?, tu, no puc deixar de tenir-te a la ment com un coltell de vidre, vidre perquè tens el cos tot pàl·lid i el cor de vidre amb tants dubtes i jo també perquè se'm trenca i no deixo de pensar en tu d'una punyetera vegada, tinc el teu nom clavat a la ment dura i freda que fa sang, fa sang perquè no hi ets ni et toco ni et puc tocar ni et tocaré en la puta vida, almenys ara em sembla això, ara que estàs lluny i tot em fa por i llàgrimes. I tota jo estic trencada perquè encara que pensi altres coses doncs mira, sento olor de pols, diuen que a la pols hi ha sobretot pell morta i excrements, quin fàstic, però tu no fas fàstic vida segur que tu fas olor de flors, i no em trec del cap aquesta imatge immòbil teva, tu, tu, repetiré el teu nom fins que l'avorreixis i em fa por perdre't perquè sóc estúpida i tinc por, bé més que por és tot terror de perdre't i perdre les teves paraules i la teva música i la felicitat que em pintes a dins del cor, perquè estic que m'enamoro, estic que m'enamores, estic acollonida i tremolosa perquè t'estimo.