Capítol 5

Allà el teníem, assegut davant d’aquella taula gairebé feta malbé, mirant el vidre fixament, esperant l’interrogatori amb un posat, més que ferm, reptador. Nom: Norman McKenzie. Edat: vint-i-vuit anys. Condemna: 40 anys de presó. Càrrecs: tràfic de drogues, maltractament de gènere, amenaces, assassinat en primer grau, homicidi en primer grau, possessió il·legal d’armes, possessió il·legal de drogues, assetjament sexual, perjuri. Antecedents: tràfic de drogues, robatori, assetjament sexual, i vàries agressions. Acusat de maltractament en vàries ocasions i també un cop d’abús sexual, però en tots els casos es va desestimar la sentència. Pres 249 de la presó CCM Detroit. Company de cel·la: Humbert Kent, condemnat per triple homicidi.

–Ets un angelet, pel que veig –va dir-li en Heathway amb aquell posat fatxenda que exhibia davant de tots els criminals violents, per provocar-los–. Tot un angelet.

–Vigila les teves paraules, poli –en Norman va caure-hi de quatre potes. Com no. No semblava precisament una llumenera.

A en Dorian, ulls li brillaven burletes, sense temor. Tot i l’animadversió que compartíem, sempre l’havia admirat per la seva seguretat, que a vegades fregava la temeritat.

–No hem vingut per riure’ns de tu –vaig dir tan secament com vaig poder, ignorant deliberadament la molesta presència d’en Dorian al meu costat–. Et volem interrogar en relació amb l’assassinat de la senyoreta Green.

–Qui?

–La teva germana, Norman. La Joan –vaig intentar ser educat, però em sembla que el meu to de veu era el mateix que feia servir per parlar amb persones altament desagradables. Potser era perquè estava rodejat de persones altament desagradables, vés a saber.

En Norman va parpellejar dues vegades. Volia semblar estúpid, però intentava guanyar temps. Potser en portava una de cap.

–Com ha mort?

–Que no ho saps? –va demanar-li, mofeta, en Dorian. Si no hagués portat tants interrogatoris amb ell, hagués pensat que era simplement idiota. Però no era això, intentava punxar en Norman amb aquella fanfarroneria tan característica. Era una cosa que se li donava particularment bé; punxar la gent, vull dir.

–No. La meva mare m’ha dit que estava morta i punt.

–I per què vol saber com ha mort? –vaig demanar-li, fent cara de pòquer.

–Això és problema meu –va contestar, impertèrrit.

Segurament intentava destriar si coneixia els autors del crim. Havia de descobrir si hi estava ficat, així que vaig fer ús del meu talent per la mentida.

–Entesos. Un tret entre cella i cella –la meva veu no va fluctuar el més mínim. En Dorian ni es va immutar. Feia ja un temps (després d’algunes reaccions que m’havien descobert) que havia après a no ficar-s’hi quan se m’escapava alguna cosa..., diguem-ne, no estrictament certa.

En Norman va somriure sense ni adonar-se’n.

–Li fa gràcia? –va demanar en Dorian. La seva veu destil·lava fàstic, i jo sabia que aquest sentiment era sincer. Aquell home no em queia bé, i tenia una moral dubtosa en alguns aspectes, però era bona persona. Fins i tot jo ho reconeixia.

–L’estil em sona –va dir tan sols. Pel to semblava vagament orgullós. Segur que es pensava que ho havien fet els energúmens de la seva colla. Genial. Era tot el que em feia falta.

Varem intercanviar una mirada de complicitat amb en Dorian, mirada que únicament ens dirigíem davant de victòries així en un cas. Potser era massa evident, o potser tenia més cervell del que semblava, però en qualsevol cas, en Norman la va captar.

–No va morir així, oi? –em vaig alegrar d’haver pogut ferir el seu orgull.

–No. La van apunyalar. Tractava gaire la seva germana? –va demanar en Dorian. Un subtil somriure se li va dibuixar als llavis. Fins i tot sense dones, tenia un aire de seductor indomable que em tocava la moral.

–Escolta, aquella puta va anar a la poli i va dir quatre mentides sobre mi perquè es volia quedar l’altra puta de la meva nòvia –va usar el to més sardònic del seu repertori, n’estic segur–. De veritat creu que em venia a veure i em portava pastetes?

–Li tenia molta ràbia a la seva germana, pel que veig.

–No, què va, l’estimava profundament, i li estic agraït perquè em va tancar en aquesta merda de masmorra podrida! Poden deixar de fer preguntes estúpides, collons? –semblava enfadat de veritat.

En Heathway va decidir punxar-lo encara una mica més. Estic segur que s’ho estava passant pipa.

–És un home rancorós, vostè –va dir en to burleta. I després, la pregunta seriosa, amb la mateixa cara de pòquer que si estigués jugant a un casino de Las Vegas–: S’alegra de la mort de la seva germana?

–Sí –va declarar, emfatitzant aquella síl·laba–. Era una puta, una traïdora i una maleïda invertida. Me n’alegro! No sé qui l’ha matat, si em vol preguntar això, però sigui qui sigui li regalaria flors. M’entén?

–Sí, s’alegra de la mort de la seva pròpia germana, carn de la seva carn, sang de la seva sang, que el va ajudar en moments decisius de la seva vida. Ho entenc –va dir en Dorian. S’hi entremesclaven la burla i un fàstic profund.

–Tu no saps res de quina relació teníem amb la Joan –es va posar a la defensiva.

–Sabia que a casa seva s’ha trobat una quantitat de més de 50.000 dòlars en metàl·lic? –vaig demanar-li. Volia anar al gra–. I a la seva llibreta d’estalvis, el compte corrent conta amb més de 300.000 dòlars. Té idea d’on pot haver tret tants diners?

En Norman estava kaputt. Totalment perdut.

–Sap si la seva germana es dedicava a cap negoci il·legal? Drogues, potser?

En Norman va deixar anar una riallada neta. Més ben dit, li va agafar un atac de riure d’aquells que et fan plorar. En Heathway i jo ens vam mirar fredament i després vam tornar a mirar en Norman. La seva riallada no cessava.

–La Joan, drogues? Sí, clar! Abans puta que camell.

Això em va donar una idea.

–I podria ser que es tractés d’una prostituta de luxe?

El posat burleta d’en Norman es va dissipar de cop.

–Tenia una gran quantitat de preservatius usats a la seva cambra de bany –vaig explicar-li–. I vivia en una casa força luxosa.

Vaig estar a punt d’afegir que semblava un crim passional, potser degut a l’enamorament d’un client gelós, però em va semblar un detall que no li interessava per res a en Norman.

–No va sortir amb cap tio que jo sabés –va declarar–. Era una invertida de merda.

–Exacte. Que vostè sabés –va puntualitzar en Heathway amb mala bava–. Vostè va saber que havia sortit amb la senyoreta Kairis...

–La puta de l’Audra...

–Un respecte –va saltar en Heathway insospitadament. Abans s’havia comportat d’una manera més professional–. Com li deia, vostè va saber que havia sortit amb la senyoreta Kairis temps després, i perquè havia estat la seva xicota. Correcte?

–Sí –va fer en Norman, mordaç.

–I havia sabut d’alguna altra relació de la seva germana? –va demanar-li. Força audaç, Dorian, li vaig dir amb la mirada. Sobretot quan aquell energumen va negar-ho–. Llavors, pot ser que hagués tingut alguna altra relació, però que vostè no en sabés res, oi?

–Suposo –va dir en Norman amb recança.

L’interrogatori no va ser gaire més fructuós que això. Les paraules d’aquell home, si el podia tractar de tal, van ser una completa pèrdua de temps.

No era res que no esperéssim.

Estava esgotat, el dia anterior havia dormit malament pensant en les contínues discussions amb la Charlie i l’evident feeling que hi havia entre ella i en Heathway. Tampoc és que tingués por de que em deixés per aquell impresentable, però hi havia un no-sé-què que no acabava d’anar a l’hora. I a mi m’agradava que tot anés com un rellotge suís. Vaig decidir prendre’m una tassa d’aquell cafè horrible; el típic cafè horrible de les comissaries, mentre veia com s’enduien en Norman McKenzie emmanillat. Mai es pot assegurar, però tot d’una vaig tenir l’absoluta certesa que la Joan no havia mort a mans d’una banda a qui hagués robat ni per un assumpte de drogues, tot i que tampoc l’imaginava exercint de prostituta de luxe. Quina altra opció quedava? Podia investigar si tenia accions en borsa, tot i que era una possibilitat increïblement remota, o la encara més remota possibilitat de que hagués guanyat la loteria. Però tot apuntava a alguna cosa més bruta.

Parlant de coses brutes, vaig pensar mentre xarrupava el cafè, mira com en Heathway li mira el cul a la teva novia. Com si hagués estat seu. Bé, tècnicament havia estat seu, però em referia a que l’hagués posseït recentment. No, burrades. La Charlie no em faria una cosa així. Ara es gira i mira malament en Dorian, que somriu burleta i gira cua. Aquesta nit li prepararé alguna cosa especial. Potser així arreglem tots aquests problemes, vaig pensar, emocionat. Potser sí.

Al meu despatx vaig trucar al telèfon d’un restaurant tailandès i vaig reservar abans de posar-me a treballar de bell nou. Déu meu, quin embull. Hauria de tornar a trucar la senyoreta Kairis.

A la nit vaig sorprendre gratament a la Charlotte. Tot i que es notava que estava neguitosa per vés a saber què, quan vaig aparcar davant del tailandès em va somriure com una nena petita.  Els tailandesos eren els seus restaurants preferits, seguits estretament pels mexicans i els japonesos. Diguem-ne que tenia un gust culinari un tant exòtic.

Al restaurant, com de costum, vam començar parlant de feina.

–Aquest cas és un cul-de-sac. I no se m’acudeix cap teoria gaire bona.

–Potser traficava amb droga. No ho sembla, i la senyoreta Kairis va negar-ho, però mai se sap.

–No només ella. El seu germà, en McKenzie, s’ha fet un tip de riure quan li hem comentat això a l’interrogatori.

–Vaja.

–L’única teoria vàlida que se m’ha acudit és que fos prostituta de luxe.

–Podria ser. Però...

–Exacte. A mi tampoc em quadra massa.

–De qualsevol manera, aquells preservatius bé que hi eren. I no la van pas violar.

–En Heathway ha analitzat l’ADN?

La Charlie ha fet un gest estrany i una ganyota.

–Què et passa?

–Res, que m’he donat un cop al dit –va sonar prou convincent, però no sé per què, no m’ho vaig acabar de creure–. No, no l’ha analitzat pas. Podem canviar de tema?

–Tens raó –vaig reflexionar–. Sempre estem parlant de feina, a totes hores. Parlem de qualsevol altra cosa.

Pocs minuts després, el rostre de la Charlie va transmutar-se i va dibuixar una ganyota de disgust, exasperació i... por? Em vaig girar i vaig entrellucar la figura esvelta d’en Heathway entrant somrient per la porta. I seguit de la senyoreta Kairis.

Ens va saludar alegrament i se’n va anar a seure.

–Encara bo que no ha vingut a molestar –vaig comentar–. Tot i que demà parlaré seriosament amb ell. Està prohibit sortir amb les persones relacionades amb el cas...

–I doncs, per què no vas a parlar-hi ara? –va dir la Charlie, que continuava amb una ganyota de disgust–. Potser demà ja serà massa tard. Tots sabem com és en Dorian.

Vaig arronsar les espatlles.

–Que et molesta? –vaig preguntar-li, procurant fingir que era de broma. En realitat, en dubtava seriosament.

–No –i era massa terminant per ser cert–. O sigui, el que em molesta és que es vulgui rifar d’aquesta noia que ho està passant malament. Em sembla massa fins i tot per a ell.

Això ja tenia més sentit.

–De totes maneres, no voldria que ens baralléssim enmig d’un establiment públic. Els policies hem de donar una imatge, i no crec que a ell li importi massa això. Sembla un coi de nen petit quan hi ha una noia.

–Tens raó –va dir la Charlie.

–Si més no, li diré que no comenti res del cas.

Dit i fet. Quan vaig tornar a la taula, la Charlie va fer una cara de culpabilitat increïble.

–Oli –va dir-me–, sento totes les coses que ens han passat últimament. Em sento tan culpable de tot...

No vaig tenir més remei que abraçar-la. Notava les meves galtes xopes amb les seves llàgrimes, la seva culpabilitat, el seu dolor. Fins aleshores no m’havia adonat de tot el mal que li feia amb la meva gelosia estúpida, els meus dubtes recurrents i la meva malsana obsessió per la feina.

–Amor, no, perdona’m a mi. Sé que he estat molt pesat amb això d’en Dorian. Però no et preocupis, ho arreglarem.

–No, però, jo...

–No diguis res –vaig dir, tapant-li els llavis amb un dit, somrient-li tendrament perquè s’adonés que no era una ordre. I després li vaig fer un petó.

Feia tant temps que no dèiem coses d’aquestes. Feia tant temps que no sentia els seus braços encerclant-me suaument el clatell i fondre’ns en una besada dolça. I feia tant temps que no notava el seu cos contra el meu..., que ella es va apartar somrient, tota vermella de vergonya.

–Això que he notat és...? –va preguntar-me. Em va recordar una xicota que vaig tenir a l’institut, la Cindy, que va fer la mateixa cara quan vam perdre la virginitat junts.

–Doncs..., sí –vaig confessar tímidament. Sempre havia estat un noi tímid.

La Charlie va riure amb una d’aquelles rialles musicals que volia gravar-me eternament al cervell.

Aquella nit vam fer l’amor d’una manera dolça, lenta, infatigable.

–T’estimo –li vaig xiuxiuejar a cau d’orella.

Vaig sentir que plorava suaument i la vaig abraçar més. Vaig pensar que era de l’alegria de que ho haguéssim arreglat tot.
Eren les quatre de la matinada quan em va sonar el telèfon. 

–Henderson, sóc en Peters. Hi ha foc a la comissaria. Han ficat una bomba al magatzem de les proves.