Ràbia

És la terra de sang i cendra

sang calenta perillosa

i dolça

sang vida mort

tot entrelligat...

És la sang que tacava

cada petit racó de vida

(agafa la metralleta i vine)

i que emboirava els ulls dels homes

de cors corsecats d'enveja

Ambició, lluna, diners

(tot és en resum:

sang, llàgrimes, orfes i

mares que busquen criatures

noies violades i nois executats)

Vomito (vomitada negra que esquitxa)

i vomito amb ràbia

que em diuen bèstia pel meu odi

em tracten de folla si agafo el canó

i apunto

(els ulls em brillen rojos d'ira

i els dits anhelen disparar)

Foc! I tot queda igual.

Crema, combustió eterna de llàgrimes carmesines

ditades en un cor negre

que s'eixuga amb aire altiu

voltors a punt per arrancar els ulls

encara amb vida

tu i jo passejant junts

en un univers de cadàvers

Cadàvers amb vida

el cor els batega

cadàvers estúpids putrefactes

cadàvers que repugnen

amb el seu somriure tort

imbècils!

Fuig!

Tanta ràbia pot amb mi

i em destrossa.

Tanta ràbia em trosseja

i els fragments de carn sagnant

encara conserven

el foc de l'odi...

Fuig!

Com qui no vol la cosa.

Fuig!

Encara pots fer mitja volta.

Fuig i no miris enrere

no vulguis ser la dona de Lot

l'estàtua de sal castigada

per la seva tendresa...

Fuig i agafa tot allò

que encara queda de pur en mi,

tot allò que encara estimes

i guarda-ho en algun lloc inexpugnable

on no ho pugui envilir.

Preserva'm pura perquè quan la mort m'atrapi

pugui tancar els ulls amb somnolència

i evitar les flames del meu propi infern.