La paraula més barroera i la carta més grollera són millors, són més educades que el silenci.
He cridat tan fort que he eixordat
totes les veus que callen.
Si m'hagués arrancat els llavis
i els hagués ofert com a sacrifici
a alguna gola assedegada
de sang tova i aigualida
-doncs aquesta és la sang que degota
dels llavis que s'esqueixen-
m'haguessin contemplat en silenci,
amb rostre somrient.
Però he cridat i he cridat massa.
I ara puc escollir entre empassar-me les paraules
-una vomitada fastigosa i delirant-
o deixar que taquin
llavis a mig arrancar per guarir-los.
Puc llepar amb aquests mots ombrívols
les llengues dolces i ingènues
abans que siguin amputades.
I ja els restarà per sempre l'amarg
nèctar de la llibertat.
O puc demanar perdó i amagar-me,
capcota, submisa i traïdora,
entre llargs silencis
d'indiferència o de rencor.
Silencis que castren les idees,
silencis pútrids, llefiscosos i cobards.
Escolteu per això la dolça heretgia
de les meves paraules tatuades a la pell:
com un foc que crema, irat, potser malèvol
però amb el regust d'un silenci trencat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario