Metafísica

Aquesta vida no m'acaba d'agradar. Tancada en una casa massa silenciosa, el soroll dels espills (sencers) que refracten una llum gris, com les cendres d'un sol que s'ha mort, miro fixament la pantalla en blanc d'un ordinador, la fulla en blanc que he d'omplir de dades sense massa importància, només això, només allò. Tinc clavades a la ment les meves altres, nombroses ocupacions; tinc un buit a l'estòmac, tant d'angoixa com físic, que se'm fa insalvable. I aquesta coïssor... als ulls, a l'entrecuix (desconec si és correcte parlar d'això, però que no ho llegeixi qui no ho vulgui llegir; a mi ja m'és igual). I ara llegia sobre fanatisme religiós i em preguntava què faria jo en un món de crèduls; jo, una descreguda patològica, que, sense massa ganes d'ofendre, troba absurds i il·lògics tots els raonaments que fan dels seus déus. Ben mirat, potser sí que existeix un déu, o dos, o tres; tot plegat no crec que tingui molta importància, el número, ni el sexe, ni si tenen ulls o boca, si són bons o malvats o simplement neutres, perquè, sigui el que sigui, nosaltres no els podem matar. I no m'interessen els déus més que per matar-los, tal com va fer Nietzsche. És una postura de gris fosc, una postura d'agnosticisme homicida, ho sé; no m'importa. Tendeixo més, a pesar de tot, a ser atea. Però si existeix algun déu, cosa que no puc i no sé si podré assegurar mai, ni en la vida ni en la mort, si és que la mort és, si és que nosaltres serem en la mort; si existeix algun déu, doncs, crec que llavors defensaré una postura deista, aquella que diu que els déus creen i contemplen impassibles la seva creació, massa petita perquè puguin tocar-la, massa absurda i avorrida com per entretenir-s'hi participant. I tendeixo a pensar que els déus, si existeixen, són malvats. No pas gaire més malvats que nosaltres, però amb això ja n'hi ha prou, més que suficient, de fet. Bastant més. Uns déus malvats sí que crearien una vida així, unes criatures així, impulsades per unes necessitats que de bon antuvi s'esforçen per reprimir al màxim i que després se'ls escapen de les mans i en fan un gra massa. Unes criatures sense mesura ni capacitat per a res, només, simplement, per crear bellesa, a imitació de la natualesa que els envolta, frívola, bella i macabra en les ocasions més excelses; una naturalesa que, en la meva opinió, és antropòfaga, doncs pareix els seus fills, i després els devora.