Immortalitat

La sang encara degota del seu braç, i l’home que volia comerciar amb ell jau mort en un carreró adjacent a aquest, tan a prop dels agents que necessitarà un miracle per escapar. El seu crim no seria tant l’assassinat com la seva naturalesa immortal. I és que els policies que vetllaven per la seguretat del ciutadà ja escassejaven durant la seva joventut, cent anys enrere, però ara tenen el control de tota la població, assetjada per les seves porres, les pistoles i el seu imperiós poder total, que s’accentua durant els tocs de queda. Al principi la gent es queixava, es manifestava i fins i tot es barallava amb la policia, però va arribar un moment en què qualsevol acció de rebel·lia comportava penes de presó, pallisses i fins i tot la mort. Tant per cobejança dels poderosos com per despistar, es va crear un enemic número u, des del mateix moment que es va donar a conèixer la seva existència: els immortals. Diuen que són els enemics del poble, que xuclen la vida de qualsevol ésser viu, i alguns científics subornats ho recolzen amb tot d’explicacions sense solta ni volta, que una població eminentment desinformada accepta sense rumiar-s’ho dues vegades. En realitat, els immortals són el producte de les manipulacions genètiques que es van donar en la clandestinitat d’uns laboratoris privats, durant l’època en què Estats Units era la gran potència mundial. Cossos joves i bells destrossats, deformats, mutilats –milers de morts dels quals ningú en va tenir notícia– per aconseguir la fórmula de l’eterna joventut. Un sol laboratori ho va aconseguir, trenta anys després de la Tercera Guerra Mundial, però va acabar misteriosament sepultat sota les flames devoradores que uns “terroristes” van propagar. En Dídac no ha sabut mai què va passar, ni com és que va acabar anant a parar a un orfenat quan tan sols era una criatura de pit, i encara menys com és que ell, precisament ell, és immortal.