Sentia el trepig d’unes passes ressonant al terra de fusta, damunt del qual reposava la seva orella. Es debatia dèbilment, la roba xuclant el refilet de sang que es filtrava per la font de la ferida. Sonava una òpera al gramòfon; li encantava la veu vellutada d’aquella noia cantant Lakmé. Les notes flotaven lànguidament, com si fossin una mortalla pel seu cap esberlat. Ara s’adonava que no hi havia poca sang. Estava damunt d’un bassal de sang, calenta sota els seus dits crispats, enganxosa, increïblement vermella en contrast amb la seva pell d’ivori. Tornava a sentir aquell trepig calmat a prop seu. Els peus trepitjaven fort el terra, com si el volguessin foradar. Unes botes militars van aturar-se just davant del seu rostre. Va tremolar i va veure la taca borrosa del seu rostre reflectint-se en la superfície relluent de les botes. El soldat va articular unes paraules que no va entendre: llunyanes, fugisseres, dèbils..., etèries... Les va repetir amb més força, i aquest cop sí que les va sentir:

–On és l’altra persona que vivia amb tu? Digues!

Va tancar amb força els ulls i les botes van desaparèixer. Tornava a sentir el dolor tenallant el seu cos, i es delia per morir-se d’una vegada.

–No... No sé... De què... Parla. No viu... Ningú... Només jo... En aquesta... Casa.

Estava pensant que tan de bo no tornés, en Tristany, quan va notar l’impacte d’una coça al cap i ja no va poder pensar en res més. El soldat es va apartar, mirant el cos ajaçat amb delectació mentre el rebentava amb coces; tenia els ulls sortits pel plaer de la violència. Va tardar una mica en adonar-se que aquella primera coça li havia trencat el coll i feia estona que la dona jeia morta. Llavors es va apartar, va remugar en veure la bota tacada de sang i va llençar el gramòfon al terra. La dolça veu es va esquerdar. Se’n va anar empipat, deixant empremtes de sang al terra.

L’únic que li hauria agradat saber, a ella, era l’autèntic nom d’en Tristany.