Em deixa mal gust a la boca aquest últim petó, únicament un frec de llavis a contracor, sense sentir, solitud anticipada. És un adéu amb massa pressa, i només em fixo -amb aquella absurditat que apareix als moments tràgics de la vida- que tens les dents més blanques que he vist mai. Semblen un anunci de Colgate. Tot i així mai vas aprendre a mossegar, la meva pell demanava una queixalada i tu eres molt cast.
Mai et podré dir que ho sento -ben mirat, mai ho sentiré. Ets una poma mossegada i la tiro ben lluny. Orgull? Potser també. No et dic que no. Molt amb compe -peus de plom! Absurdíssima expressió, o bé no et caus?- perquè tampoc ho he afirmat: muts i a la gàbia, que quan tens els llavis closos sembles gairebé agraciat.
Et demanaria mil coses, però seria perdre el temps. No tens diners a les butxaques i sóc massa material per demanar-te un sentiment -o no? Però això et faig creure, perquè sóc petita i no m'atreveixo a tirar el cap endavant-, així que millor oblida que m'has mirat, oblida que he existit, oblida que t'he abraçat i fins oblida que m'has d'oblidar.
Tens cara de pa de pessic i m'he prohibit menjar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario