Llop amb pell d'ovella

Cap cel estrany no em donava aixopluc

(...)

Era, llavors, entremig del meu poble

I compartia la seva dissort.

Anna Akhmàtova

Cap cel amic no m’escuda

I allà on altres només veuen

L’error imprevist d’una multitud ambiciosa

-la pols del camí que a tots ens embruta-

Jo veig la paraula conduïda d’un titellaire

Que crea bitllets que s’esfumen a l’aire

Te’ls llença a la cara i es queixa

Perquè et toquen el rostre,

I quan allargues la mà –mirada plorosa-

Els recull i se’ls menja

Té el somriure bonhomiós del rondallaire

Però es trenca i t’ensenya les dents

Et gruny i també et devora. Ja saps què ets?

Una ovella aixafada pel pes del deute, no res més!

... Tu tenies la pell que el llop arranca

Per disfressar-se i caçar entre el teu ramat!