#Aquests últims dies he tingut una migranya constant i empipadora, que aconseguia ésser realment dolorosa en algun moment i que avui pateixo per setè dia. Sembla que tot i així està perdent força i avui no m'he pres cap pastilla per mitigar el dolor, ja que fins i tot les més fortes realment no feien gran cosa. Encara recordo la marca de la tirita quan em van injectar un analgèsic a l'ambulatori; i recordo encara millor aquella estranya sensació etèria de separar-te una miqueta del teu cos, de ser lliure del dolor de la carn. I malgrat això no sóc cap mística. Adoro cada centímetre de la meva pell i no m'importa sentir aquest dolor, no, perquè significa que segueixo viva i que sento. Estic aquí!, crida el meu cap. Evidentment és enutjós, perquè em priva de la vida normal que desitjo, de seguir les petjades del meu destí, o així ho veig jo, de continuar aquesta incessant lluita cotidiana cap a un somni. En paraules molt més banals, d'anar a classe. Potser a algú li sembla que tot plegat és una tonteria, però no ho és per mi. Les classes signifiquen un pas més per arribar al meu futur, a la universitat, al trasllat, són un bitllet per una vida millor. I dic millor perquè serà la meva vida, la que jo hauré triat, la que serà meva, meva i de ningú més. La meva independència lligada amb fils d'or al meu cos.
¡Xssssst!
Cállate,
que no
oigo el
silencio.
No hay comentarios:
Publicar un comentario