Se sentia sol, sense ganes de res; claudicar? Ca! Només claudiquen els febles, es deia, amb la pipa entre els llavis de cera, i ell, fumava, pipada rere pipada, per agafar-se més a la vida, deia, tot agafant-se més a la mort. Pot semblar una contradicció, i sí, en certa manera ho és... Agafar-se a la vida tot agafant-se a la mort? Sembla una bogeria, però ell sabia per què feia el que feia; apropant-te a la mort, vius més intensament la vida, perquè el toques, el palpes, el notes: està allà, el final, el risc, el plaer voluptuós, aquell que et resta minuts de vida, però i què, perquè et porta més enllà, t'eleva, amplia els teus horitzons, et fa descobrir noves experiències; i no és això la vida, al cap i a la fi: viure experiències? No és la vida, fet i fet, una altra experiència?
Maleïdes experiències, pensava, traient-se la pipa amb tots els dits de la mà, però no amb busquedat: amb elegància felina, opulenta, majestuosa, aristocràtica; i mirant amb ulls de gos abandonat cada racó de l'habitació desgastada; el paper tronat de la paret, la tauleta de nit, de fusta pintada de blanc tota bruta; el llum de peu, de ferro recargolat, com una complicada, freda, immutable flor morta, i aquell llit que cruixia cada cop que s'hi ajaçava; estava tot despullat i, davant seu, els records.
La vida passava de pressa, molt de pressa, i ell recordava encara moments que li havien ocorregut quaranta anys abans, quan era un jovenell que explorava la vida amb dits insegurs, com qui despulla una donzella de pell blanca; només que la vida no era blanca, era molt més extravagant i incerta.
I recordava per damunt de tot els ulls ametllats de la noia que li havia tret el son: aquells ulls bruns, enormes i expressius, que pestanyejaven amb timidesa, tot senyorejant amb altiva delicadesa; unes pestanyes espesses, sempre ben repintades, sedoses, cobertes per l'enganxifós engany -tan embellidor!- del rímel engruixidor. I aquella mirada de llum, sí, era de llum, no hi ha més qualificatiu: tenia la mirada plena de lluminositat, i il·luminava tot allò que mirava; tot per ella era una magnífica font de coneixement i admiració, tot per ella tenia cert encant, cert interès, cert no sé què que calia descobrir...
La pipa va caure a terra, i l'home es mirava la mà tremolosa. Estossegava i el palmell de la mà se li cobria de sang. Que la mort vingui ràpid si us plau, suplicava amb ulls plorosos i els llavis tancats, que la mort vingui ràpid, que odio saber que ja no hi és...
