Reír de rabia

- Creo que reiré de rabia.
- ¿Reirás?
- Sí, porque ¿qué otra cosa puedo hacer? Puedo morderme los puños, gritar tonterías, descender a un amargo pozo de locura...
- Y sería lo más normal...
- Normal, pero no sensato. Mejor reírte de ti mismo y decirte: ostras mira, te caíste, ¿y qué?, pues te levantas y punto, y con buen humor ¡qué coño!, que para llorar existen los lutos, las heridas, el mundo entero. No te dañes ahora también tú mismo.

Croissant

- Crec que mai tindré una d'aquelles vides senzilles, saps? Una vida tranquil·la d'aquelles en què és normal passejar entre els carrers emboirats, la boira com si fos un tel entre l'obscuritat, desdibuixant la dura silueta dels edificis, i parar, parar davant d'un bar, perquè has sentit olor de croissant, i et ve de gust entrar i demanar cafè amb llet i per què no?, un croissant també, en un petit oblit o una petita concessió a la dieta, o potser és que no en segueixes cap. Sí, crec que aquesta vida no és per mi. No, perquè ja m'he fet amant de l'adrenalina, saps? Veig sang i lluita i poder i brutícia a tot arreu. I sobretot necessito una punxadeta de no res, una punxadeta d'emoció, aquell toc que fa interessant la vida i la fa lluir una mica, aquella aventura increïble que et fa venir ganes de viure, unes ganes boges de viure; et fa ser addicta a la vida. No, ja no sóc d'aquelles persones que passegen entre la boira i entren a un bar per menjar un croissant.

                         *

Absurd oblit

Em deixa mal gust a la boca aquest últim petó, únicament un frec de llavis a contracor, sense sentir, solitud anticipada. És un adéu amb massa pressa, i només em fixo -amb aquella absurditat que apareix als moments tràgics de la vida- que tens les dents més blanques que he vist mai. Semblen un anunci de Colgate. Tot i així mai vas aprendre a mossegar, la meva pell demanava una queixalada i tu eres molt cast.
Mai et podré dir que ho sento -ben mirat, mai ho sentiré. Ets una poma mossegada i la tiro ben lluny. Orgull? Potser també. No et dic que no. Molt amb compe -peus de plom! Absurdíssima expressió, o bé no et caus?- perquè tampoc ho he afirmat: muts i a la gàbia, que quan tens els llavis closos sembles gairebé agraciat.
Et demanaria mil coses, però seria perdre el temps. No tens diners a les butxaques i sóc massa material per demanar-te un sentiment -o no? Però això et faig creure, perquè sóc petita i no m'atreveixo a tirar el cap endavant-, així que millor oblida que m'has mirat, oblida que he existit, oblida que t'he abraçat i fins oblida que m'has d'oblidar. 




Tens cara de pa de pessic i m'he prohibit menjar.